D'entre la grisa cortina, llisa i estesa sota les fonts de la pluja; d'entre aquell cant melangiós, somort i llarg, resant la lletania de l'aigua, lo mateix que dos exèrcits que s'apropen enardits a la batalla, dos núvols inflats i negres avancen solemnialment, s'escometen l'un a l'altre i topen amb les altures amb tota la ira de dos monstres furiosos.

D'aquella grandiosa empenta esclata el tro; rom l'esplet paorós rebotent amb terratrèmol sota la nau ennegrida; s'obre la gola dels núvols com serpent apocalíptica, fent trontollar les muntanyes, rebolca's per les penyes amb espetecs de tempesta i fa contestar el crit dels ecos que ressonen tremolosos.

D'aquell tro surt el llamp, ferint tot lo que troba amb la frenètica frisança: el vent fuig neguitós a rebassar la plana, la pluja es torna pedra, s'estamordeix la terra, i, sobtat per l'esglai... l'home se senya i resa.

Resa inconscient i arrupit el Dies Irae, de por i admiració, tot alhora.

("Al tro", Obres completes. Barcelona: Selecta, 1947, p. 10)

* * *

DEL MODO NATURAL QUE L'ESTEVET VA ARRIBAR EN AQUESTA VALL DE NÚMEROS

El jorn que va nàixer l'Estevet, el seu pare, el senyor Ramon, després d'esperar anys i anys aquella criatura tardana, per les contingències del comerç, no va poguer estar perenne al costat de la seva esposa.

Les compradores batxilleres, semblava que s'havien avingut, per no deixar-lo complir com a pare, i allí a «La Puntual», la botiga de vetes-i-fils de més crèdit i de més giro de quatre carrers de llarg a llarg, que ara una cana de trenzilla, que ara una ruixa, que ara quatre pams de floc, entre compra i tafaneria, el van tenir entretingut allà a darrera del taulell, mentres la pobra muller, allí sobre, a l'entresol, complia la missió materna de donar fruit an En Ramon, amb la llevadora a l'alcova, i dugues veïnes a la sala.

A fora de l'alcova, plovia: una pluja fina, una polsina d'humitat que anava enfangant el carrer, l'acera i «La Puntual». Al davant, al quartel d'artilleria, no hi havia ni aquell sentinella, ni aquells oficials que es gronxen en els balancins de la porta. Els dos rengles de finestres simètriques i en formació a cap a cap de la fatxada, estaven disciplinadament tancades; la faixa de groc de quartel que decora aquests edificis regalimava cara avall de les parets; les mules, els soldats i els canons semblaven tancats en una piscina, i fins la flaire de cuina, de quadra i d'home, que surt d'aquests establiments de pólvora, era una flaire aigualida.

La tarda no podia ser més trista per tenir lloc un naixement, però el senyor Ramon no tenia temps, i ni es podia dar el luxo d'estar trist.

(L'Auca del senyor Esteve. Barcelona: Selecta, 1979)

* * *

Els ideals d'avui dia, les soles lluites que interessen les grans majories, són només que qüestions materials, exigències per al pobre cos; sofriments d'enveja dels uns i estretes d'avarícia dels altres, barallant-se tots plegats per contentar els crits del ventrell; empentes dels de baix i resistències dels de dalt, i crits d'angúnia i mossegades d'agonia per a disfrutar, pobra gent!, lo que en diuen el benestar de la vida. Tot per a la miserable carn i res per al noble esperit! Tot per a allargar la vida i res per a hermosejar-la! Tot per als horts productius d'una prosa alimentícia i estragada, i res per als jardins de l'ànima, per als florits caminals de la poesia, per als ais del sentiment i les queixes del pobre cor, per als pobres ideals de les coses nobles, acorralats i somorts com si sentissin vergonya de sortir a la cara de la llum!

D'aquell art, fet abans, com plogut de rosada d'una aurora; d'aquell art verge, nascut voltat de lliris i crescut, com un arc de colors que s'aixeca voltat de núvols que s'aixeca voltat de núvols que no han rastrejat la terra; d'aquell art somniat mirant enlaire i buscant en el pensament que veu visions d'un més enllà vaporós i difumit; d'aquell art teixit d'heures entre flors descolorides, fresc com el riure d'un infant i misteriós com el pensament d'un vell, no en queden més que espurnes, dèbils avergonyiments, guspires mig apagades per l'alè fred d'un poble que se li diu positivista i que s'alaba d'ésser-ho.

("Discurs llegit a Sitges en la tercera Festa Modernista", Castellanos, Jordi: El modernisme. Barcelona: Empúries, 1988, p. 75)