COM SI MORÍS

Sia passat com un vent lo meu ésser
J. ROÍS DE CORELLA

I

Parle de mi. Veig com creix el desert 
més que la son dels meus ulls. Aleshores 
parle de mi. Llesque amb mots colpejats 
la serenor de la llum adormida.

Penge el meu dol a la vora de l'alba
i em sé tan fosc com si el bleix de la mar, 
com si la nit. Aleshores voldria 
no dir res més que la son dels meus ulls. 

Creix el desert i la nit ens vigila. 
Res no té nom. Se m'han mort tots els crits 
entre les mans i la por en el rostre. 
Mai no et sabràs en la son dels meus ulls. 

Mai o demà, però mai, car t'estime
sense dir res des de fa massa temps 
com si morís en una alba rompuda 
contra la por de la nit al matí.

Però demà, però bronzes llunyans
s'han esberlat sobre terra més fosca
queia més nit entre les meues mans
callava tot i jo n'era el silenci.
 

II
 

Veus sense son. Aquella mar. Naufragi. 
No em reconec. La llum aquesta em dol 
com si morís. Claror, paor de segles. 
Com si morís. I res no sé, però 

res no m'és nou dins la tenebra encesa 
d’aquestos ulls on el matí s’adorm: 
senyals ha vist d'aquesta antiga flama 
la cega nit que es reconeix en mi.

Sobtadament, enllà de l'oblidança, 
quelcom dins meu respon al seu ver nom. 
L'antic soroll de les bleixants onades 
cremava al fons amb unanimitat.

Véns de la son, darrera espurna amada, 
púdic record que et vols morir tot sol, 
que et vols morir, secret vestigi, cendra, 
dins mi que et sóc, dins qui et va viure, foc, 

cendra d'amor, adelerat silenci 
on som sens fi, car no et sospita el temps. 
Ma quietud per sempre més fugint-te 
m'allunyaré de mi fins al retorn. 
 

III

Desert de mi, remor de mar. Despulla 
del musical encís d'un nom pregon,
m'escolte lluny. Per torres de silenci,
sentor de temps, i enllà de mi, remor

del teu bell nom, escuma de les hores, 
fosc naixement de cecs enyors. Potser 
l'evanescent memòria de l'alba 
sap tot l'esforç amb què et sosté la nit,

quina dolor t'ajuda en la comesa
d'home investit de tristes veritats
que sabé un nom plogut damunt la terra, 
damunt l'oblit, damunt l'antiga son. 

Diré el teu nom, i de la llum als llavis 
caurà, com un sol post, l'emmudiment 
on va florir la perillosa dada, 
l'exacte mot que t'anomena i ets.

Hereu del plany, recordaré un clos signe 
que no em diu res d'aquella joia: una au 
molt lleu sembrà de pau esquerpes hores. 
Deia el seu nom la teua meua veu.

(Com si morís. València: Gregal Llibres, 1986)

* * *

EL TÚMUL DE CÉSAR VALLEJO

Plou a París, dijous, potser divendres.
Potser no plou. Potser, lluny de París,
tot aquest dol se't vestirà de gris
i et moriràs cobert de llunes tendres,

de calzes morts vessant les seues cendres
per somrients ferides: sents l'avís
i la tristor de l'húmer trencadís,
atrafegat el pols d'escolopendres

i anacoluts. Adverbis massa fers
t'han mossegat la candidesa. Ploren
pertot arreu maragdes i llorers,

però tu et planys només a dins del cor, en
la sola sang. Ho saben els carrers
on plou dijous. Els poetes, quan moren.

(Terra pensada. Altea: Lanuza Edicions, 2003)

* * *

EL TÚMUL DE CATUL
QUE LI FÉU A DESHORA UN IMPACIENT
QUE NO LI VOLGUÉ PERDONAR
ALGUNA FUGISSERA INDIGNITAT

Quid est Catulle? Quid moraris emori?

No hi havia a Verona cap animal com tu.
Et mories de por animal de la mort
i d'altres pors i morts. Vas tenir mala sort
en la vida: et miraves allò d'allà dejú,

baixet i lleig com eres, no molt més que el comú
de la gent d'aquest poble. Tu hi trobaves conhort,
però, somiant rotllos i escampant-los a tort
i a dret, en vers i en prosa (no se'ls creia ningú).

Feliç qui mor a temps, sense trencar l'acord
pactat amb si mateix amb el mot oportú:
fóra dur dir adéu allunyant-se del port

on el pebre torrat s'adoba amb oli cru
i arrumbar a ponent havent perdut el nord...
Mai no hi haurà a Verona cap animal com tu!

(Tres peces apòcrifes. València: Media Vaca, 1999)