Poder avançar-
La tirania

D'allò precís destruïda,
Com

A través d'una
Certa estació,

Ni prèvia ni
Tàcitament consentida

Ni futura.

Com, però,
Des-

Somniar el silenci,
Durs com

Més pedra,
Durs,

I ells, ells-
Tu,

Que véns de les riberes
Amb les galtes rosades,

Com goses
Parlar-me de tresors?

(Del llibre Ad Vivum. Barcelona: Edicions 62, 1999, p. 23-24)

* * *

Arbor intrat — 1]

Per què véns, dòcil, avui que no t'invoc
i vas, obscena, somrient al meu costat,
saltarejant, grotesca, com una que fos jove,
cercant
amb cec desig els meus ulls que s'afanyen
a defugir els teus ulls, a no mirat?
Per què, amb frisança d‘estel,
em menes cap a àrides marines
on els arbres creixen de genolls
sota el fus del llebeig
i enrobada de pedra et confons amb l'abisme
i amb disfressa d'onada t'ajeus dins la mar?

Quin estrany gest, Cíbele,
que de tan dolç no m'espanta?

(Del llibre Els dies tranquils. València: Gregal Llibres, 1988)

* * *

El Foll

Un arbre
li creix dins el cor, lentament
travessa la seva pell morta, esqueixa, romp,
les seves branques s'enlairen
com serps enllà la sepultura, aspiren, xuclen
l'entranya lluminosa del migdia,
fins que la nit
esdevé perennal, eterna,
i els seus nervis encesos estrangulen l'univers.

(Del llibre L'animal que no existeix. Barcelona: Proa, 1993, p. 30)

* * *

Els estats i imperis de la lluna

Sota l'heura avial
que creix sens mesura i amb violència,
entre les seves branques
dúctils,
que l'ofeguen i l'abracen,
se'n riu i s'espanta
de tantes paraules serioses
dites en to greu des dels cadafals d'or
o mormolades amorosament

(Del llibre Llibre de les virtuts. Son Coc: Tafal, 1980)

* * *

14.

A. R.

Et veia sola,
al centre d'un immens
espai de gel;
estaves dreta, immòbil,
mirant fixament
cap a l'altra banda del sol,
amb una mirada nítida, balmada,
com d'un que acaba d'ésser
llançat dins la llum;
i una basarda cruel, antiga,
anava prenent-me a poc a poc,
robant-me...
perquè la teva solitud era
la solitud
i tu eres totes -terrible
conjunció de llavis
fent un mateix gest, un horrible
somriure inhumà,
i jo, que cada cop era menys, remembrava,
perdent-me per sempre
en la nit desfregada
de l'única heretgia,
els teus petits, ridículs
paranys de fembra,
els teus ritus,
tota aqueixa pobresa
amb què el déu va fer els seus esclaus,
el regal de la vida.

(Del llibre Necròpsia. Barcelona: Edicions del Mall, 1984)