Hi ha llibres -poetes?- que ens agafen des de la primera ratlla per la força, profunditat i sentit poètic amb què ens ataquen els sentits. Aquest llibre d'Andreu Vidal, a més dels sentits, ens va atacar també la intel·ligència, ja que es tracta d'un dels llibres de poesia més curull de sentits que he llegit els darrers temps.
Malgrat que es tracta d'un poeta jove, ja fa alguns anys que ens presenta unes propostes que, encara que siguin desiguals, no han deixat de ser sempre audacioses i dignes d'atenció. Realment, des de la seva activitat al voltant de La Musa decapitada fins a la Necròpsia. [···]
Malgrat la no immediatesa que caracteritza el seu discurs en algunes ocasions, es tracta d'un discurs poètic segur i ric, que obliga el lector a sortir de la seva comoditat casolana i a endinsar-se en els complicats laberints de la història cultural de l'home. Però no s'ha de pensar que és una poesia dura i intel·lectualista. Es tracta de poesia poesia sense cap més qualificació, en la millor tradició post-surrealista, rica d'imatges ben assolides i evocadores, i amb un gran poder descriptiu, sorprenent. Quan Andreu Vidal ens diu que "la carn es despodreix i les abredes/ arrelen cap al cel" i que "mori el dofí/ enclavat a la punta d'una estrella" es troba a l'encop a l'àmbit de la millor poesia del nostre segle.

(Manuel de Seabra. "Dies intranquils", Diari de Barcelona. Llibres (Barcelona), 19 de juliol de 1988, p. 2)

* * *

Arrenglerada per alguns crítics en les files de la poesia hermètica, l'obra de Vidal s'allunya totalment dels camins de l'intel·lectualisme i de la mística típica d'aquest gènere per anar a beure, en un procés poètic i personal d'invenció d'una tradició cognitiva pròpia, en les fonts dels mites arcans que dibuixen les formes essencials de la naturalesa humana. Sobre aquestes exigents pautes, Vidal va saber escriure la melodia d'una trajectòria vital coherent, marcada per l'ascetisme i la recerca d'una autenticitat que donés a la veu del poeta la seva legitimitat de hierofanta. Acostumats als poetes de diumenge, els versos de Vidal ens trasbalsen per la seva rotunditat, i ens costa, amb el nostre gust adotzenat pel lloc comú poètic, percebre l'emergència d'una mirada renovada i renovadora del món com la que proposa Vidal.
Considero la seva poesia a la vegada germinal i conclusa. Germinal, perquè des del punt lingüístic i de l'estil Vidal va saber fer renéixer el català poètic, dotant-lo d'un renovat vigor que l'ha fet capaç de dialogar amb la tradició amb una naturalitat que no es donava des de l'ocàs tardomedieval. Si bé és cert que en els seus versos hi trobem ressons de Nerval, de Pound, dels romàntics, també ho és que la inspiració ha estat més un acte de filiació putatiu que producte de l'angoixa de les influències. En poesia, l'Andreu no tenia pares, com a màxim padrins morts. És germinal en un altre sentit: la seva paraula no transigeix. S'articula des de la confiança que el lector és capaç d'omplir l'el·lipsi en el significat amb la seva pròpia recerca, amb la desil·lació de la seva pròpia recerca, amb la destil·lació de la seva pròpia experiència. Vidal, com Paul Celan, sostenia en la seva poesia la possibilitat d'un diàleg necessàriament posposat. A la liquació de l'escriptura, Vidal contraposava -i exigia- l'alquímia de la lectura. Potser les generacions futures de poetes sabran valorar millor que nosaltres el do en la llengua que ens ha deixat Andreu Vidal.

(Josep Maria Lluró. "A Andreu Vidal, 'in memoriam'", Avui (Barcelona), 23 d'octubre de 1998, p. 22)

* * *

El lector de l'obra, breu i intensa, d'Andreu Vidal (Palma, 1959-1998) de seguida s'adona que ha de erguir-la a través de múltiples connexions que el portaran a ocultes mitologies llunyanes o a les tradicions gnòstiques, dels pensaments heterodoxos. Certament, i sobretot en el llibre que constitueixen els tres volums Necròpsia (1984), Els dies tranquils (1988) i L'animal que no existeix (1993) -un títol de clars ressons rilkeans- i en el darrer llibre, el pòstum Ad vivum (1999), Andreu Vidal recorre al símbol i a la mitologia -o a les construccions religioses- com a llocs d'ancoratge o punts de triangulació de la seva obra, que es nodreix d'aquests elements en un doble sentit, referencial i constitutiu.
Una de les grans operacions que es donen en la poesia de Vidal és l'ús del símbol com a revelació, com a manifestació d'un universal o arquetip, transcendint el llenguatge i l'individu. I alhora s'hi troba l'establiment d'una cosmogonia religiosa o religiositzant, extreta de les més diverses tradicions, a través de la qual sembla fundar una nova revelació i un nou pensament. Lògicament, cal girar l'esguard vers Carl Gustav Jung. Vidal posa Jung a l'arrel de la seva obra, i és a partir d'ell que se'ns il·luminen la seva estructura i els seus fonaments. I pels camins de Jung també podem trobar-hi il·luminació sobre l'arrel de la violència en el cosmos de Vidal i el seu tractament. I també empara la diàfana presència en aquest cosmos de la màgia i la mística en la natura i de la natura, on planen, juntament amb Paracels i l'arqueu, la conjugació de l'esperit i la matèria de l'home, el món simbòlic i la natura, entesos ells tres en totes les seves variants i complexitats i com a part del gran secret còsmic; un secret que no és altre que el del propi ésser que en la poesia s'indaga.
Però no hem de cercar en la poesia de Vidal ni la doctrina gnòstica ni la psicologia analítica. Res de tot això. Tots aquests elements, que hi són, hi són un riu subterrani, que alimenta i fa créixer l'herba i els arbres, que fins i tot adolla fonts, però és presència sorda, fonda, callada en un paisatge que s'erigeix com una de les obres poètiques més denses i profundes, i noves, de la segona meitat del segle XX.

(Víctor Sunyol. "Andreu Vidal", dins el volum Camins de frontera, editat per Arnau Pons i Simona Skrabec, Barcelona: Institut Ramon Llull, 2007, p. 357)