Presentació

El fenomen de la retraducció, com tants altres fenòmens relacionats amb la traducció, pot despatxar-se com una banalitat o donar peu a les més profundes disquisicions filosòfiques. Hom pot dir, tot adoptant la primera actitud, que sí, que és clar que envelleixen, les traduccions. I què? Cal fer-hi tants escarafalls, per això? Igual que canviem els mobles de casa o el televisor que s’ha quedat obsolet, també les traduccions s’han de posar al dia. Però si ens hi acostem amb un tarannà més meditatiu, la retraducció ens farà pensar en qüestions fonamentals d’identitat i de diferència. D’entrada, ja la relació entre text original i text traduït fa de mal escatir. Els seguidors de Derrida, en afirmar que només hi ha reescriptures, neguen la noció mateixa d’original; sense arribar tan lluny, tots aquells que tenim un tracte continuat i no ingenu amb la traducció sabem, per exemple, que The Tempest de Shakespeare i La Tempestat de Sagarra no són la mateixa cosa. (Hi ha fins i tot carreres acadèmiques que parteixen d’aquesta constatació: l’holandesa Kitty van Leuven-Zwart, per citar un cas, va entrar en estat de xoc quan va llegir el Quijote de Cervantes perquè li va semblar que no tenia res a veure amb la traducció al neerlandès que havia llegit de més jove.) Tanmateix, per a seguir vivint com si res, fingim que sí que són la mateixa cosa, com a part, potser, d’aquella suspensió de la incredulitat que governa la comunicació literària. Què direm, doncs, de les retraduccions? Són la mateixa cosa la traducció de Sagarra i les que després d’ell han fet d’altres insignes traductors al català? Quina relació de pugna o complementarietat estableixen entre elles? O, des d’un punt de vista ja no tan filosòfic com històric i cultural, per què han aparegut, les retraduccions, i per què són com són?

Aquestes són les qüestions que, de manera explícita o implícita, van mirar d’aclarir els participants en el XXV Seminari sobre la Traducció a Catalunya, celebrat el 4 de març de 2017 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Sota el títol «Traduccions: l’eterna joventut?», la jornada va comptar amb gran afluència de públic, sobretot d’estudiants de les quatre universitats que col·laboren amb l’Associació d’Escriptors en la seua organització. I és que no era una edició qualsevol, sinó una de ben especial, la vint-i-cinquena, la que marca la fita del quart de segle des de la posada en marxa del Seminari. El to commemoratiu va il·luminar, retrospectivament, una trajectòria ja ben fecunda.

La conferència d’obertura del Seminari va anar a càrrec de Francesc Parcerisas, a qui va presentar Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes. La tria del conferenciant no necessita cap justificació, per tal com ell va ser un dels impulsors del Seminari i n’ha estat, al llarg dels anys, una mena de figura tutelar, si se’m permet l’expressió. Però Parcerisas hauria pogut fer de conferenciant encara que no tingués aquesta relació tan estreta amb el Seminari, per la seua condició múltiple de poeta, traductor de prestigi, professor de traducció i estudiós del fenomen de la traducció a través d’assaigs diversos en forma d’article o de llibre. En la conferència, després de fer una mica d’història, Parcerisas es preguntava per les raons que justifiquen les retraduccions i hi oferia diverses respostes. El lector les trobarà en el lloc corresponent d’aquest volum. Em sembla important remarcar, però, que al capdavall, segons Parcerisas, la retraducció no és principalment una recerca de la veritat de l’original, com podria semblar a primera vista, sinó una ponderació de la distància –lingüística, cultural, històrica– entre l’original i el moment de la traducció. Per tant, suggereix, podríem llevar-ne tranquil·lament el prefix, del terme, i parlar únicament de traduccions en el seu context.

En el segon acte del Seminari, Anna Casassas, traductora reconeguda i premiada, va entrevistar dos gegants de la traducció al català com Albert Jané i Joaquim Mallafrè. Com en el cas de Parcerisas, aquestes persones no necessiten cap presentació. A Mallafrè l’avalen, entre molts altres mèrits, les traduccions de l’Ulisses de Joyce, del teatre de Beckett, de clàssics de la novel·la anglesa del xviii com ara el Tom Jones de Fielding o el Tristram Shandy de Sterne, o de la Utopia de Thomas More. També la personalitat de Jané és polièdrica, però l’entrevistadora en va subratllar, per la seua dimensió social, la faceta de traductor de còmics i d’obres per a infants i joves, en general, i singularment a la revista Cavall Fort, per tal com les primeres experiències lectores tenen una influència duradora en les persones. Casassas, com Parcerisas abans, es va interrogar també, i va interrogar els seus entrevistats, sobre les raons que subjauen a la retraducció, que segons ella són de tres menes: les objectives, o textuals –les traduccions envelleixen, tot i que també envelleixen els originals–; les derivades d’un interès particular, potser del traductor, perquè li fa il·lusió traduir una obra concreta, però potser també de l’editorial o del públic; i les qualitatives, si es considera que les traduccions anteriors no són prou bones. Les respostes de Jané i Mallafrè als requeriments de l’entrevistadora pot trobar-les el lector també en l’apartat corresponent d’aquest volum.

Finalment, la taula rodona, moderada per qui signa aquestes ratlles, va aplegar quatre traductors experimentats, la major part dels quals havia tingut alguna experiència retraductora: Dolors Udina amb La senyora Dalloway, de Virginia Woolf; Maria Bohigas amb Balzac; i Josep Maria Pinto amb A la recerca del temps perdut, de Proust. La quarta participant en la taula era Anna Llisterri, traductora, entre altres autors, de Stevenson o K. Mansfield, i també de la novel·la de Harper Lee publicada pòstumament Vés i aposta un sentinella. En la taula rodona es van abordar qüestions que ja havien sortit abans, com ara si cal retraduir o quines són les raons que justifiquen la retraducció, però també d’altres de noves, com per exemple la de la pràctica de revisar traduccions antigues i la incidència que això té sobre els drets morals del traductor, o la de l’actitud del sistema literari català davant les retraduccions, que ha canviat al llarg del temps. L’intercanvi d’idees va ser animat i fèrtil. No és possible fer-hi justícia en quatre ratlles, però miraré de destacar algunes de les idees singulars que hi van circular. Udina, per exemple, va afirmar que quan retradueixes pares més atenció a la llengua de l’original que no quan tradueixes una obra recent, que no té precedents, perquè en el cas de la primera ja se sap quin paper té aquest original en la història cultural. Bohigas, al seu torn, va dir que allò que la va empènyer a retraduir part de l’obra de Balzac al català va ser la necessitat de reflectir a la traducció el lloc de Balzac a la tradició literària francesa i la relació de l’autor amb la societat per a la qual escrivia. Llisterri, a l’hora de justificar les retraduccions, va argumentar que no només canvia la llengua, com és obvi, sinó també el món, i el coneixement que en tenim. I Pinto, en relació amb la pràctica de revisar traduccions del passat (molt ben il·lustrat per Bohigas en referir-se al cas d’Els germans Karamàzov, en traducció de Joan Sales, la revisió de la qual va qualificar d’autèntica restauració), va dir que el revisor probablement mira d’assolir un compromís entre l’estil de l’autor i el del traductor.

Als lectors d’aquest volum que van ser presents al Seminari, els fulls escrits els portaran el record de la paraula viva; als que no hi foren, els forniran tot d’arguments a l’entorn de la retraducció que podran mirar i remirar, sospesar i confrontar. La retraducció és un fet de la vida cultural dels pobles: hi ha estat, hi és i hi serà. Igual que el Seminari, per al qual el vint-i-cinquè aniversari no va ser més que un punt i seguit.