Circular núm. 39

d'octubre del 2002
 

SITUACIÓ DE LA LLENGUA A LES ILLES BALEARS

A l'hora de valorar l'estat de la llengua a les Illes, no podem deixar de tenir en compte els elements comuns amb el Principat i el País Valencià, des de 1715 fins a 1978. Molts d'aquests elements es reprodueixen a les Illes amb més o menys particularitats.

Les illes Balears, dotades d'un estatut que contempla un desigual bilingüisme on l'ús d'una de les llengües és un dret i l'altre esdevé una obligació, tingueren relativament prest una moderament ambiciosa Llei de Normalització Lingüística. Però aquesta llei va restar molts d'anys en mans d'uns governs que no hi creien i que la deixaren pràcticament sense desenvolupar i aplicar.

Fa tres anys, amb la constitució del govern del Pacte del Congrés i amb un nacionalista en la Conselleria d'Educació i Cultura, es despertaren grans expectatives en el sentit d'un decidit i agosarat impuls quant a la llengua i a la seva implantació en tots els àmbits socials, tant institucionals com ciutadans. En el darrer tram de la legislatura, i malgrat els molts projectes engegats (Pla d'Actuacions Urgents en Normalització Lingüística, constitució del Consell Social de la Llengua o la nova Llei de comerç), i la molta feina enllestida (la creació de la Direcció General de Política Lingüística, l'aplicació del decret 100/1990 sobre l'ús de la llengua dins l'Adminsitració, el Decret d'ordenació dels ensenyaments, o les distintes campanyes de promoció, convenis i col·laboracions), la situació general no es pot dir que hagi millorat gaire, i en alguns aspectes ha empitjorat.

Les causes de tot això, molt variades i complexes, tenen components polítics, socials i personals. Políticament —ja descomptada l'escassa implicació dels poders estatals—, la principal causa ve donada per la impossiblitat d'implementar polítiques avançades, quan en els darrers 15 anys la feina feta ha estat molt minsa. Segons la Conselleria, no és possible superar la Llei de Normalització de l'any 86 sense haver-ne assolit les previsions més importants. tanmateix, algunes veus (Obra Cultural Balear, Rosa Calafat, etc.), creuen que una major determinació i celeritat són, a més de desitjables, possibles.

La qüestió sociològica, probablement la més complexa, contempla com les allaus d'immigració (la taxa més elevada de tot l'Estat espanyol: el 26 per mil) s'han succeït sempre amb el referent de la llengua castellana, tant si són vinguts de territori espanyol, com estranger; al cap i a la fi, per a un castellà, igual que per a la majoria d'estrangers —no en parlem de l'important contingent llatinoamericà— «això és Epanya» i aquí no són gaires els que ho matisen, i molts menys els que ho desmeneixen.

La psicologia social de les gents de les Illes, acaba per arrodonir la situació. La manca d'orgull, d'un clar sentiment de pertinença, d'una consciència pròpia més enllà de l'anècdota i del folklorisme, junt a una mal entesa cortesia, a una acomplexada necessitat d'agradar i a la pura comoditat, d'un ample sector d'illencs, s'alia de fet amb la despreocupació de tots aquells que, vinguts de fora, no arriben a sentir la necessitat d'integrar-se en la cultura i la llengua de qui els acull. Si és cert que la funció fa l'òrgan, també ho és que tota estimació neix d'una necessitat.

Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a aelc@escriptors.cat.