La traducció de llibres infantils i juvenils

Quaderns Divulgatius, 42: XVIII Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Nel·lo, David

Vaig aterrar al món de la traducció de llibres infantils i juvenils sense paracaigudes. Mai no vaig decidir que voldria traduir textos d’altres i, per tant, mai no he après d’una manera formal l’art de la traducció. Això ho posaria al platet negatiu de la balança. Per sort, sóc autor d’una trentena de llibres que puc posar a l’altre platet i espero que això hagi fet un bon contrapès i hagi permès d’anivellar, almenys una mica, les deficiències de la manca de formació. Què vull dir, exactament, amb això? Que quan se’m va demanar per primer cop que traduís un llibre infantil, jo ja tenia un model de llengua que era el meu i amb el qual podia treballar, jugar, construir, i que seria la meva caixa d’eines que faria servir per traduir els textos d’altres autors. Un model, per altra banda, que no és estàtic, perquè no ho pot ser si vols que sigui viu, i que es transforma, s’enriqueix, s’afina amb el pas del temps.
La possessió d’un model de llengua és per a mi un dels atributs més importants que ha de posseir el traductor, per no naufragar en el mar de la llengua original de qualsevol obra; perquè és aquest model propi el que ens salvarà en moments de dificultat, de dubte, i que, com una brúixola fidel, ens ajudarà a arribar a port.
Fa relativament pocs anys que tradueixo, uns set o vuit anys, però durant aquest temps he hagut de traduir una bona colla de llibres. Des del principi un dels condicionants que se m’ha imposat (i aquí tampoc no us dic res de nou) és el de la pressa.
Tot s’ha de traduir bé i amb molt poc temps. Fins i tot de vegades els terminis originals, que ja no eren res de l’altre món, es veuen escurçats. Més de pressa, més de pressa... Amb aquestes limitacions de temps seria del tot impossible traduir un llenguatge complicat amb un lèxic enredat i una sintaxi envitricollada, però per sort tots els llibres que he hagut de traduir són relativament senzills, que no vol dir necessàriament fàcils. El meu mètode de treball és caure en una mena de trànsit de mèdium, i traduir, traduir, fins que no es dispara l’alarma. «Ho diria així, en català?» «Seria aquesta la manera més natural d’expressar-ho?» Són aquestes les preguntes de la meva alarma personal. És clar que algú podria objectar que «natural» és un criteri poc objectiu, gens fiable; sobretot en una llengua tan primparada com el català, però és aquí que entra en joc el model de llengua del qual parlava abans.
Per altra banda sóc conscient que el públic lector de les meves traduccions és tendre i poc format lingüísticament i, per tant, igual que la cera tova, és força mal·leable. Jo pertanyo a aquella generació que va créixer amb les magnífiques traduccions d’Albert Jané del francès, en una sèrie extensíssima de còmics, i va ser ell, amb el seu llenguatge col·loquial, viu i ric que em va ajudar a falcar un cert tipus de llengua escrita, recreació del llenguatge oral. Per això, estic convençut que sovint ens toca a nosaltres fer camí i obrir els ulls dels nostres lectors. Per exemple, si pregunteu a qualsevol dels milers de nens i nenes que han llegit els llibres de Geronimo Stilton quin és el verb que expressa el soroll que fan els ratolins, us respondrà sense vacil·lar: esgüellar. Així mateix si voleu saber quina seria l’exclamació pròpia d’un ratolí, ells us diran: Escarritx! I això cap d’ells no ho sabia abans de llegir els llibres del famosíssim ratolí.
Ara m’agradaria passar a un altra qüestió. Fins a quin punt hi ha interferències o pressions per part d’agents externs: editors, pedagogs, famílies, escoles? Avui dia la majoria de novetats editorials de LIJ traduïdes a casa nostra surten simultàniament en català i castellà, amb totes les petites travetes i martingales que això comporta. No cal ser gaire llest per saber qui és el que talla el bacallà, qui és el que té més pes al mercat i, per tant, el que decideix en última instància quan i com es publicaran aquestes novetats. Malauradament, això significa que sovint els editors catalans van amb un pam de llengua a fora i fan mans i mànigues per no quedar fora de joc en la cursa de volum de vendes. És que això ens afecta directament en la nostra tasca de traductors? De vegades rebem pressions sobre aspectes de la traducció que en principi sembla que només haurien de ser de la nostra incumbència, com per exemple el títol d’un llibre. Si s’aparta massa de la traducció castellana, fumuda, perquè això pot suposar una dificultat d’identificació d’un títol concret per part dels lectors. Francament, m’atreviria a dir que gran part d’aquest control s’exerceix des dels àmbits comercials de les editorials, i els editors claudiquen espantats davant la possibilitat que després no els surtin els números. Pel que fa a la resta d’altres agents externs, almenys en el meu cas, jo no m’he sentit mai constret en un sentit o en un altre i he exercit la meva llibertat de traducció de manera plena.
La moderadora Maria González, quan ens va enviar una proposta de temes a debatre en aquesta sessió, incloïa el punt: «Anostrem o estrangeritzem?» Quina pregunta més bonica! I al mateix temps és tan catalana, vull dir això d’«anostrem» que vol dir «fem nostre» o «ens fem nostra una cosa que en principi no ho era». Gairebé sembla una possible declaració d’intencions de part del traductor. Deixeu-me, doncs, que hi digui la meva, sempre basant-me en la meva experiència. A partir de la gran allau de títols italians que he traduït m’he adonat d’una cosa: els italians, a diferència nostra, han incorporat un volum molt nombrós de paraules angleses a la seva llengua, i això s’evidencia especialment en el món de la LIJ. M’atreviria a dir que als francesos i als alemanys els passa el mateix. Per tant, per a molts joves lectors italians i francesos, l’anglès és sinònim de llenguatge jove, divertit, enrotllat, cool. Aquí, almenys avui dia, les coses són bastant diferents i això ens permet ser força inventius sense haver d’incorporar o manllevar massa paraules de l’anglès. Dit això, em sembla que la tendència a utilitzar paraules angleses va in crescendo i ens caldrà veure com evolucionen les coses en aquest camp.
Per acabar, permeteu-me que faci una reflexió de caràcter general. Tot traductor tard o d’hora es troba, de manera implícita o explícita, construint una línia mestra, o un credo, si ho preferiu, que l’ha de guiar en la seva tasca. Ara us exposaré el meu. A la novel·la de Salinger The catcher in the rye (El guardià en el camp de sègol), el protagonista, Holden Cauldfield, durant les seves peripècies per Nova York, un vespre assisteix a una festa i en un moment de la vetllada diu: «Si hi ha una cosa que no puc suportar són aquesta colla de joves postissos.»
Holden, tens tota la raó, i si hi ha un pecat que no ens podem permetre en la nostra feina de traductors és aquest: el pecat de ser postissos.
Moltes gràcies.

David Nel·lo. Barcelona, 1959. És escriptor i va rebre una formació de músic clàssic. Té una trentena de títols publicats per a tots els públics. Actualment també tradueix diverses sèries de llibres infantils i juvenils de l’italià i de l’anglès. El seu primer llibre, L’Albert i els menjabrossa (editorial Cruïlla 1995), va guanyar el Premi Vaixell de Vapor 1994 de literatura infantil. A aquest premi n’han seguit d’altres, com ara l’Enric Valor o el Columna Jove. També ha obtingut diversos guardons per a obres adreçades al públic adult, com ara l’Andròmina o el Marian Vayreda. La seva darrera obra, Guguengol, ha obtingut el premi de novel·la juvenil Ramon Muntaner.