El traductor de la novel·la negra

Quadern Divulgatiu, 44: XIX Seminari sobre la Traducció a Catalunya
Cussà, Jordi

Introducció:

A mi les etiquetes dels gèneres no em fan ni fred ni calor. Segurament perquè el que més valoro d’una obra és la forma, o sigui com és escrita, i el contingut per tant queda implícit en aquesta premissa.

Si parlem de novel·la negra, el ventall abasta des del geni que la va parir, Edgar Alan Poe, fins als mercenaris que actualment la prostitueixen arreu del món. Al mig, hi podem trobar una amanida variada: autors amb trames esplèndides i poca cura estilística, com Agatha Chritie o Frederick Forsyth, paisatgistes amb un esquema psicològic notable com Graham Greene, John Le Carré, Georges Simenon o Manuel Vázquez Montalbán, i cuques estrambòtiques com Patricia Highsmith i Truman Capote, que d’alguna manera van re-evolucionar o fins assassinar el concepte. I tot és novel·la negra per més que, obra per obra, autor per autor, no és pugui ni comparar ni considerar en un mateix conjunt.

Apunt d’autor:


Si agrupéssim totes les novel·les que he llegit, probablement les negres serien majoria, però tot i haver publicat vuit novel·les pròpies, mai no he escrit «encara» allò que en diuen una novel· la negra. Val a dir que tant L’alfil sacrificat com Apocalipsis de butxaca en tenen molts elements, i que l’última, A reveure, Espanya és sens dubte un thriller si bé sense assassinats. La meva opinió, subjectiva i endogàmica, és que l’estil no els ho permet. De fet, crec que actualment les novel·les de gènere es busquen amb premeditació, més que no es troben per inspiració, des d’El nom de la rosa, a la banda alta, fins a El codi Da Vinci, a la banda vil. També hi ha espècimens que escapen qualsevol esquema com Crónica de una muerte anunciada, obra fabulosa de Gabriel García Márquez en què l’enigma és precisament que no hi hagi cap enigma. Com a Hamlet, d’altra banda.

La pinzellada em ve pintada per remarcar amb un traç que, de fet, molts dels elements que actualment considerem intrínsecs de la novel·la negra ja són presents als clàssics remots.

A La Il·líada, la rel mare de totes les rels, el rapte d’una dona bellíssima i casada és un punt de partida molt de novel·la negra, sobretot si el marit estafat és un rei altiu germà d’un rei ambiciós. I l’astúcia del cavall d’Ulisses a Troia és una trampa digna de James Bond. També a L’Antígona de Sòfocles les maquinacions de Creont (semblants a les de Iago) són dignes i pròpies de Moriarty, i l’esquema mental de Hamlet, alhora lúcid i voluntàriamentdesequilibrat, se m’acut un antecedent del cervell terrible de Sherlock Holmes.

Per enllaçar, permeteu-me una anècdota. Fa anys, mentre traduïa un text d’Agatha Christie de dia i treballava en una novel·la pròpia de caire històric de nit, vaig descobrir que un personatge del segle IV pretenia assassinar el promès de la seva germana amb verí per heretar la fortuna i no vaig eliminar la idea, perquè formava part del procés d’escriptura, sinó ajustar- la a la mesura del projecte inicial perquè no el deformés. Amb això voldria il·lustrar, un cop més, que la novel·la negra no té perquè entendre’s dissociada de totes les altres novel·les que es fan i es desfan. Tot és música, xifrada en lletres.

Les traduccions

Agatha Christie:

Sols em queda afegir que l’havia llegit molt, potser massa, i les que m’agradaven més, diverses i reiterades vegades. Encara penso que té una dotzena de títols que es podrien emmarcar. La llàstima és que ella mateixa no els valorés i realcés en el pla literari, i la prova, personalment, és que gairebé no recordo res de les que vaig traduir. Tret que la trama, això sí, al capdavall tenia ganxo.


Patricia Highsmith:
Recull de contes inèdits

Aquesta autora té el millor de les dues ribes. Sap trobar i descabdellar filigranes magnífiques (Estranys en un tren, Ripley o La cel·la de vidre) però també escriure amb talent, psicologia i domini del registre. Fins al punt que, en els dos volums que vaig tenir l’honor i el goig de traduir, sovint fins al desenllaç no sabia si el conte de torn s’inclinaria cap a la negra, la vermella o la grisa. Però la forma i l’interès sempre eren de molta alçada.

John Le Carré: La cançó dels missioners
Com a lector, en podria recomanar uns quants títols, gairebé referencials. Com a traductor, La cançó dels missioners em va sorprendre molt: semblava profundament documentada, molt ben dibuixada en un àmbit com el del Congo, i treballada a consciència en la construcció dels personatges, però en canvi hi havia alguna cosa de la trama, precisament en allò que sol excel·lir, que no em va acabar de fer el pes. No oblidem, en tot cas, que la lectura d’un traductor ve matisada per la traïció mateixa.

Donna Leon: La noia dels seus ulls

Molt entretinguda. Com una escapada a Venècia, entre gent de Venècia de textura molt humana, a vegades massa, va aconseguir fer-me oblidar que... estava traduint una novel·la negra. No en conec res més, però m’han dit que té títols esplèndids i no descarto capbussar-m’hi una tarda calorosa d’estiu.

Truman Capote: Creuer d’estiu

Creuer d’estiu és, probablement, el repte més exquisit i difícil que he viscut com a traductor. Tot i que els personatges aviat apunten desgràcia, fins al penúltim capítol el registre no «sembla» pas de novel·la negra. Llavors fa un gir brusc cap a un viarany que hi podria abocar, però finalment l’autor avorta el projecte en tots sentits. Llàstima perquè, formalment, aquestes pàgines de Capote consten entre les més boniques que he llegit i traduït.

Capote, en tot cas, em porta a una penúltima hipòtesi. Sense ambició crítica, se m’acut que Capote va arribar a la conclusió que, per arribar al públic a gran escala, li calia ajustar la tècnica formal (ja evident a Breakfast at Tiffany’s i a una perla no tan coneguda com Other voices, other rooms) a una estratègia d’escala planetària: la novel·la negra. El toc genial de l’obra de referència, A sang freda, és que renuncia de rel a l’enigma (igual que Hamlet, un cop més), i engendra el misteri en el teixit de la narració dels esdeveniments. O sigui, allò que en diem la forma i en realitat ho és gairebé tot. Personalment almenys.

Jordi Cussà (Berga, 1961). De les traduccions professionals, més de quaranta actualment, val a remarcar dos volums de contes de Patricia Highsmith, Fight Club i Rant de Chuck Palahniuk, Summer Crossing de Truman Capote, The Boy in the Stripped Pijama i quatre títols més de John Boyne, a més d’un recull amb totes les lletres de les cançons de Lou Reed titulat Pass Thru Fire. Com a escriptor ha publicat vuit novel·les: Cavalls Salvatges, La serp (finalista Leandre Colomer 2000) i L’alfil sacrificat (premi Fité i Rosell 2002); Apocalipsis de butxaca i La novel·la de les ànimes, Clara i les ombres; El noi de Sarajevo (XI premi dels Lectors de l’Odissea) i A reveure, Espanya; un recull de poesia, SensAles i un altre de relats, Contes d’onada i de tornada.