Autors i Autores

Joan Adell Álvarez

Entrevista a la revista Celobert

—El Carrer és la teva versió dels 40 anys de dictadura que has viscut sencers? 
—Sí, la gent de la meva generació hem viscut la postguerra en els nostres moments de cada dia i hem viscut la guerra a través dels comentaris que sentíem a casa, per part d’ aquells que l’havien viscut directament. Érem infants o adolescents, i tot ho valoràvem a partir del que sentíem a casa. 

En aquesta novel·la hi ha una denúncia de la violència política i la repressió exercida des del govern, una temàtica que ja vas tractar a Matins grisos (2010)... 
—Però a Matins grisos potser amb més detall que aquí. L’assassinat d’en Puig Antic, la meva generació el porta en el moll de l’os, perquè, per raó d’edat, ens hi identifiqui molt.

—El Carrer surt publicat el setembre del 2018. Llegint-lo en el context de l’actual situació política a Catalunya, hi trobem un seguit de coincidències, especialment pel que fa a l’empresonament per raons polítiques. 
—I com l’empresonament marca el temperament i la vida d’un home i d’una família, perquè l´home que surt de la presó Model no és el mateix home que hi va entrar.

Esperem que els que hi són ara, refacin la seva vida... 
—Esperem-ho, però això marca, eh? I el meu personatge hi està relativament poc... 

La redacció de la novel·la és anterior als fets de la nostra actualitat política, però ens indiquen que la història és repeteix? 
—La història es repeteix d’una manera permanent. Tal com diuen en castellà, nada nuevo bajo el sol... 

El fi conductor de la novel·la és la construcció de la memòria personal, com construïm la memòria, com una persona reinterpreta i reviu el que ha viscut. Hi ha una hipòtesi sobre el que queda i el que no queda. 
—Què és el que es grava al damunt del que hi ha havia? És un misteri això... 

Depèn de la força de les vivències? 
—Si la vivència es prou forta, pot esborrar l’anterior o modificar els records anteriors i quedar, depèn de la força de la vivència. 

I també et refereixes a les associacions: els records són com les cireres, és difícil treure-les aïllades del cistell... 
—Exacte, tot és una cadena. 

Quan el protagonista torna al carrer on havia passat la seva infantesa i adolescència tots els records es desvetllen i desencadenen i reviu i reconstrueix la història viscuda. 
—El Carrer és un univers molt més ampli que un carrer físic, encara que des d’un punt de vista narratiu tot es projecta en l’espai tan limitat d’aquest carrer, de pocs metres de longitud i poca amplada. Ara bé, tot succeeix en diferents llocs, tot i que la memòria del personatge els ubica, els relaciona amb aquest carrer. No deixa de ser una estratègia narrativa. 

Quan llegim la novel·la pensem en Blanes, hi ha molt poques referències, però ho és. Hi ha alguna referència al Passeig de mar, algunes a l’arquitectura, a la casa cuartel de la Guàrdia Civil... 
—Quan l’escrivia veia aquell cuartel de la Guàrdia Civil... De fet, la idea d’escriure aquesta novel·la em va venir caminant un dia pel carrer Llarg, que és un trajecte que faig sovint. Tot d’una, em va venir tot un allau de records relacionats amb el poble que jo havia conegut i a partir d’aquí vaig començar a pensar que ho havia d’escriure. 

Hi ha també una clara referència a la destrucció del patrimoni arquitectònic, paisatgístic i cultural, segons dius, a causa de la transformació econòmica i del boom turístic: un nou bombardeig sense bombes, però devastador, el que no van aconseguir les bombes va fer-ho possible la febre immobiliària del boom turístic. 
—És així... 

Té raó en Verdaguer quan diu el que un segle bastí, l’altre ho aterrà? 
—Mitja dotzena escassa de cases modernistes que queden a Blanes, són el trist i pobre testimoni del que va ser i en perill constant que un dia hi vagi la màquina a estimbar-les i edificar-hi un d’aquests edificis adotzenats, que s’han fet amos de la geografia urbana. 

Transmets el convenciment que Blanes ha perdut qualitat al llarg dels anys. 
—A Facebook hi ha un grup que es diu Tu no ets de Blanes si no... i publiquen moltes fotografies antigues al costat de fotografies actuals, el mateix paisatge de fa cent o cinquanta anys i l’actual. Sempre penso: no sé amb quina de les dues fotos em quedo. 

Sí que ho saps... 
—Ho sé, però no goso dir-ho perquè seria anar contra la il·lusió de molta gent que creu que hem millorat. I en molts aspectes hi hem perdut. Per exemple, aquell Passeig de Mar de cases baixetes, que tenien les eixides al mar i la façana noble al Passeig de Dintre. I hi havia cases importants, fetes amb la riquesa dels indians que van tornar de Cuba. Tot això se n’ha anat en orris, en molt poc temps. 

No a tot arreu ha passat el mateix. 
—Només cal anar a Sant Pol, per exemple. S’hi conserva una bona arquitectura. 

També adquireix un to dramàtic per la gent gran, perquè tal i com dius, la geografia urbana forma part del patrimoni més preuat de la vellesa, els records bons i dolents que empolsimen els objectes del nostre entorn i que de vegades ens donen aixopluc. 
—Quan ens fem grans, encara que de vegades pugui ser ingrat, ens aixopluguem en els records o en la memòria, que no sempre és amable; però fins i tot quan no és amable, ens hi aixopluguem. Parlo per mi... 

Però, en Miquel Pons, als setanta anys, torna al seu carrer per fer les paus amb el passat, tal i com diu, per buidar damunt d’aquestes llambordes el sac de records que m’ha llastat la vida. Ho hauríem de fer tots això que fa el protagonista, és una bona cosa? 
—És bo intentar-ho... Si s’ha de fer o no, potser depèn dels resultats... En el cas concret d’aquest home, potser li ha sigut positiu, encara que deixo el final de la novel·la molt obert. M’agraden els finals oberts, perquè el lector construeixi el final que li sembli més versemblant o més desitjable. Amb aquest fi obert, és vàlid pensar que aquesta excursió, aquesta experiència ha sigut positiva per a aquest home. 

Dius que una lectora et va confessar que la novel·la l’havia fet plorar... I és que les circumstàncies externes, el règim polític frustra la vida dels personatges i aboca aquesta família a la desgràcia. Sobretot, el pare i el fill que volen dur una vida professional honesta, no poden desenvolupar-se professionalment, no poden defensar la justícia social com a advocats que són. Fa pensar que hi ha la reivindicació d’alguns professionals d’una època de la dictadura. 
—Són advocats laboralistes. I és que a nosaltres, els que van modulant l’opinió pública, que són els periodistes, amb tots els respectes, ens els van estar servint durant molt de temps com els dolents de la pel·lícula. Recordo l’atemptat d’Atocha; quan llegies diaris, en principi moderats, com La Vanguardia, acabaves dubtant de si aquells advocats d’Atocha no havien estat molt partidistes, de si havien actuat amb moralitat i dignitat. La meva generació va viure el començament de la transició amb aquests dubtes de consciència. Recordo quan va sorgir aquell moviment que en deien rupturista, el rupturisme contra el continuisme. M’esgarrifava pensar que hi pogués haver una ruptura, però ara, en vista del que ha passat, penso que potser l’error va ser no rompre. Era arriscat, però... 

Estàs parlant de la transició... 
—Per això el personatge del pare i, després, el fi que continua el seu itinerari són els autèntics herois d’aquesta novel·la. 

Tot i així, dins d’aquest ambient opressor, hi destaca un ambient familiar de valors consistents, que brillen, clarament oposats a l’ambient exterior: l’amistat inestroncable, el respecte conjugal, l’estimació dels fills, la lleialtat, l’honestedat..., que donen plenitud i sentit a la vida de la família protagonista. 
—Em sembla que hi ha sentiments i reaccions dels personatges molt possibles. He intentat no idealitzar cap personatge, que de vegades costa, perquè com a autor, de vegades pots agafar simpatia per un personatge o també una antipatia exagerada. Procuro ser imparcial i deixar que els personatges es vagin desenvolupant sols. 

El protagonista, en Miquel Pons, el fi petit, s’aboca a la seva professió i acaba marxant del país, fugint també de l’entorn polític que ha condicionat tota la família. És una víctima del seu temps? Sembla que no pot menar el seu destí, com si fos un putxinel·li...
—Però amb bastant complex de culpabilitat, perquè se sent, en part, responsable dels fets que han passat al seu entorn i això li costa molt de pair. Fins i tot, quan ja és fora del país, amb una vida nova i plena, i sembla que els remordiments ja s’haurien d’haver fos, perquè és un professional competent. Entenc que aquest retorn al poble és un intent de fer les paus, de buidar els records de la motxilla. 
 

Però, ho aconsegueix? 
—Intenta fer una catarsi. Se sent culpable. 
 

El protagonista no se sent amo del seu destí, se sent arrossegat per les circumstàncies. A la fi d’aquestes catarsis diu: passejant tantes hores per aquest carrer que un dia va ser el meu, he pogut percebre una altra dimensió del temps, intangible però real, un espai sense límits on les persones actuen i interaccionen sense lliure albir uns putxinel·lis moguts per un titellaire invisible. 
—El protagonista se sent una víctima, en part causa i efecte dels esdeveniments, com ens passa a tots en la vida. 
 

S’ha de continuar parlant d’aquesta època? 
—Se n’ha de continuar parlant i estem vivint unes situacions que ens haurien de moure a reflexionar. 

Farem net? 
—No ho sé, en aquest aspecte sóc una mica egoista. No penso en mi, però estic molt inquiet pels fills i els nets, molt. 

Dius que ets un escriptor tardà... 
—Sí, i de vegades he pensat que s’hi m’hi hagués dedicat abans, potser hauria arribat a ser alguna cosa. Quan era petit i em preguntaven què volia ser, sempre deia: Manaia. Em feien una impressió molt engrescadora aquells homes disfressats de soldats romans en la processó de Setmana Santa. Passats uns anys, ja no em preguntaven què volia ser, però jo sí que m’ho preguntava a mi mateix i la resposta quasi sempre era fer una carrera de lletres. Per circumstàncies familiars, vaig fer una carrera de ciències, però tampoc no me’n penedeixo. Salvant totes les distàncies, aquests dies de l’any Pompeu Fabra, s’ha donat un relleu especial al fet que era químic o enginyer industrial. Tenia una formació de ciències. 

Quin és el pròxim projecte? 
—Sempre tinc projectes, molts no arriben a cristal·litzar en res. Però penso molt poc en el meu futur; el que més m’importa és el meu dia a dia. Penso en el futur dels meus familiars i descendents, però no en el meu. M’interessa el meu present i una de les maneres de viure’l amb intensitat és escriure. 

Cada dia escrius? 
—Pràcticament, però ara sóc menys disciplinant. En l’època de Matins grisos, m’imposava quatre hores diàries d’escriptura, obligatòries, a la tarda. Ara no, uns dies són dues hores, uns altres tres... 

També t’has format com a escriptor. 
—Sí. A l’escola d’escriptura no t’ensenyen a escriure, això difícilment s’ensenya, però et donen moltes pautes, tècniques molt útils i sobretot, el que m’ha donat l’Escola d’escriptura de l’Ateneu és el coneixement de gent molt interessant, amb molts dels quals tinc una relació molt fructífera. 

La novel·la també tracta de la vellesa, i s’hi fa esment dels signes més dramàtics de la vellesa: la indiferència, la manca de curiositat i el desinterès per tot. Ara bé, tu no transmets res de tot això... 
—Miro de no caure en aquests paranys de la vellesa. Tinc una germana en una residència d’avis i el que crida més l'atenció d’aquell col·lectiu és la indiferència. És molt trist. Estan ben acomodats i cuidats, però no tenen motivacions i aquestes instal·lacions tampoc no estan capacitades per motivar-los. I els veus indiferents, allunyats del que passa en el món... Aquesta és, per a mi, la faceta més trista de la vellesa. 

I vius molt a prop de la naturalesa... 
—Aquí m’hi sento molt bé, l’entorn és important. Quan ens vam casar compartia amb la meva dona la il·lusió de viure prop del mar i de veure’l cada dia. Però l’ambient del poble ens va fer fugir. En aquell piset amb vista al mar, hi vam ser feliços alguns hiverns, perquè a l’estiu, el primer que feia en arribar a casa, era tancar les finestres perquè no m’arribés l’olor de la xurreria, el soroll de la tómbola... En aquell moment, amb la vida laboral activa que duia, era un martiri. Aquesta masia de la família, era una masia humil, de segon o tercer ordre a Catalunya. Quan les darreres famílies la van abandonar, en l’època que la terra s’abandonava per anar a la SAFA, la vam rehabilitar; primer per passar-hi els estius i després hi vam acabar vivint. I n’estic molt satisfet. 

Quins són els teus escriptors de referència? 
—En primer lloc, posaria els autors de la novel·la russa del s XIX en els meus orígens lectors. Em van apassionar quan els vaig llegir i els estic rellegint. En l’actualitat, m’agraden molt escriptors europeus com Sandor Marai, Gunter Grass i tot els que van viure el drama d’Europa en el període d’entreguerres i en la segona guerra mundial. M’han aportat un coneixement d’Europa que no m’ha aportat cap escriptor de casa. Respecte als escriptors de casa, he llegit tot el que ha escrit en Jaume Cabré. Ha sigut, d’alguna manera, mestre meu. M’agrada moltíssim, tot i que últimament està una mica qüestionada i no sé perquè, la Carme Riera. Les dones m’agraden molt, en tots els aspectes; però com a escriptora, la Rodoreda. No sóc un lector que investigui noves lectures. Llegeixo bàsicament gent que té unes certes garanties. Ara bé, quan un llibre em cau de les mans, sigui qui sigui qui l’hagi escrit, em cau de les mans. Ja no tinc edat per perdre temps en coses que no m’interessin molt. 

Com et consideres com a escriptor: poeta o narrador? 
—Un narrador. Com a poeta intento ser entenedor. Crec que un dels problemes de la poesia moderna és que és molt críptica. Els poetes en general escriuen molt per a ells mateixos, estan contínuament fent catarsis personals i potser no pensen prou en el destinatari d’allò que escriuen, en el lector. Perquè l’art té sempre un destinatari: en literatura és el lector, en música és l’oient i en pintura és l’espectador. Si no s’estableix el diàleg entre autor i receptor, entenc que s’està fracassant. El poeta s’ho pot passar molt bé escrivint i quan es rellegeix sentir-se satisfet de la seva obra, però ha de transmetre. Un mateix s’ha d’auto limitar i auto disciplinar, perquè la metàfora és molt poderosa, de vegades més que la pròpia voluntat. Aquell que desitgem que ens estigui llegint, ens ha d’entendre. 

Deus tenir menys lectors de poesia que de novel·la... 
—La poesia és un gènere molt difícil de vendre. En general, el món poètic hauria de fer un exercici d’autoreflexió i mirar d’arribar, ja no al públic, sinó al gran públic, En cas contrari, i no vull ser pessimista, la poesia pot acabar sent una relíquia. La poesia críptica i alambinada, crec que no té futur. Ara bé, fent poesia pots dir molt en poc temps. En narrativa hi ha un gènere molt interessant, que també he practicat molt, però publicat poc, que és el conte i el conte curt. 

Quant de temps costa escriure una novel·la? 
—Aquesta, dos anys, però això significa que des que la comences fi que l’entregues a l’editor o te la premien, que són les dues vies que conec per publicar. Però dintre d’aquests dos anys, poden passar períodes que la novel·la es deixi reposar, que crec que també s’ha de fer. Després m’hi torno a posar, rellegeixo i continuo modulant aquella obra... o la llenço a la paperera, que també m’ha passat. Per escriure Matins grisos m’hi vaig estar quatre anys. 

Tens contacte amb els teus lectors? T’arriba el feed-back
—Sí, m’arriba sobretot dels escriptors amb qui em vaig relacionar a l’Escola d’escriptura i també, sempre hi ha algun fan, algú que et segueix. Però sempre dic que sóc un autor prolífic, multi premiat, però absolutament desconegut. I no m’importa gaire. He arribat allà on crec que puc arribar i on em satisfà. Em sento molt bé en el meu poble. Aquí se m’ha fet realitat la mentida aquella que diu que ningú no és profeta a la seva terra. És una mentida com una catedral, perquè jo a la meva terra, a Blanes, he sigut profeta: hi ha gent que em llegeix, els meus llibres es vénen més a les llibreries de Blanes que a les de Barcelona... De manera que, en el meu poble, hi tinc lectors. I també detractors, cosa que m’encanta. Ho trobo molt positiu; m’agrada molt escoltar gent prou valenta i sincera que, pel carrer, a peu dret, et fan una mica de crítica. 

(Carolina Trinxeria: Revista CELOBERT, 2018)