Els Aurons, 14 de novembre de 2011

Estimada Laura:

Avui fa tres mesos que van tancar-me en aquest hospital i m'han donat permís per escriure't una carta, amb la promesa que te la faran arribar. Espero que així sigui. Això no és cap casa de colònies com aquella que tu i jo, sempre juntes, vam viure il·lusionades als nostres dotze anys. Aquí em sento voltada d'ànimes ferides, com la meva. He intentat apropar-m'hi, però totes són, com jo mateixa, compartiments estancs, incapaces de comunicar-nos perquè no sabem què dir-nos o, potser, perquè sentim vergonya de nosaltres mateixes…

…El que més m'amoïna es que em mirin mentre em dutxo. El primer dia li vaig preguntar a la cuidadora per què m'havia de dutxar davant seu i em va contestar: "no vull donar-te idees". Encara avui no he entès la seva resposta. El cas és que les cuidadores coneixen el meu cos millor que jo mateixa, perquè, no t'ho creuràs, els miralls estan prohibits en tota la casa. Tot just un petit espill rodo damunt la pica del quarto de bany, per poder-me pentinar. De vegades em pregunto si per guarir una ànima esquerdada, primer cal profanar la seva intimitat.

Com si ho haguéssim parlat prèviament, de seguida vam posar-nos d'acord en les peces a tocar, una selecció de Duets de Béla Bartók, una música carregada de records per a totes dues per les hores passades, tant a casa com al conservatori, sota el dictat d'aquelles partitures. No sé quant de temps vam estar tocant; un quart?, mitja hora?, no ho sé. De tant en tant ens miràvem i, amb un acord tàcit, seguíem tocant. En un moment donat, també tàcitament, vam deixar els violins damunt la taula i ens vam abraçar. Va ser una abraçada, com ho diria?, diferent. Els nostres cossos es palpaven l'un a l'altre, com si volguessin fondre's en un de sol, amb els batecs dels cors, el seu i el meu, al pit i a les orelles. Sense deixar-nos anar, estrenyent-nos cada cop amb més força, ens vam mirar i, sense dir-nos res, les nostres boques es van trobar.

(Fragment d'Alba. Alzira: Bromera, 2017)

***

… quan baixaven del cotxe de punt que els va conduir fins al teatre, a l'andana central de la Rambla una colla de curiosos contemplava en silenci la desfilada de joies i vestits de nit. En Pere va creure llegir en els rostres d'aquella gent expressions més properes a l'odi que no pas a l'enveja o l'admiració. Ara, però, s'estaria de manifestar-li a l'Anna aquestes impressions per no entelar l'alegria dels seus ulls.

La gent gran ocupava les primeres files de la llotja, mentre l'Anna i en Pere seien a les cadires del fons tocant a la porta d'accés. Era una posició que a ell li anava molt bé per poder sortir de tant en tant a estirar les cames o fumar un cigarret, sense molestar ningú. Quan es van apagar els llums de la sala, les primeres notes de l’orquestra van barallar-se breument amb els darrers estossecs del públic. En Pere sentia la música sense escoltar-la i, mentre l'Anna li estrenyia una mà, pensava en la gent de la Rambla.

Ja havia començat el segon acte i els dos promesos van entretenir-se a l'avantllotja per acabar amb tranquil·litat la seva copa de xampany. Per a ells, això era molt més gratificant que la ficció de l'escenari, des d'on els arribaven, agradablement esmorteïdes, les notes de Rossini. Aquell vespre l'Anna es mostrava esplèndida. El llarg vestit de nit de seda blanca, l'escot atrevit del seu bust magnífic, el cabell fosc recollit que deixava al descobert la suau corba del coll…, tot plegat feia més òbvia la seva joventut. En Pere la contemplava fascinat, sense acabar de creure's que aquella criatura pogués ser seva. Però el que més li reclamava l'atenció era la seva exultant alegria, que es desbordava en paraules, gestos i en l'espurneig dels seus ulls negres.

Tot d'una, un esclat profund, incomprensible, va esbotzar la porta de la llotja i els aturà el pensament. Van ser uns segons de torbació, trencats per un caòtic concert de crits. Es van precipitar a la llotja i es van trobar amb l'infern. La sala, mig a les fosques, era un núvol d'estelles, fum i clams. Al mig de la platea, entre files de butaques trossejades, una estesa de cossos immòbils i mutilats. A pocs metres de la llotja cridava l'atenció una senyora vestida de blanc, encara asseguda a la seva butaca, amb la cara i el pit destrossats. La gent, espaordida, intentant fugir d'un horror que encara no havia entès, saltaven de fila en fila per damunt de les butaques i s'atropellaven per guanyar la sortida. L'Anna no va poder veure res de tot això. Només va ser capaç de llençar-se esglaiada damunt els cossos sagnants dels pares que, asseguts de cara a l'escenari, acabaven de veure la darrera baixada de teló de la seva vida. El rellotge d'en Ramon Grau s'havia aturat a un quart d'onze.

A les onze tocades s’enduien els cadàvers, i l'Anna, penjada del braç d'en Pere, amb el vestit blanc clapejat de vermell, arrossegava els peus pels passadissos del teatre entre homes i dones abatuts i desconcertats que es miraven els uns als altres, tal vegada cercant l'amic o la persona estimada, potser demanant sense paraules alguna explicació del que acabava de passar. En arribar al carrer, l'andana central de la Rambla tornava a ser plena de curiosos. Aquest cop, en Pere va defugir les mirades de tota aquella gent.

(Fragment de Matins grisos. Barcelona: Angle, 2010)