Uns homes de salvament marítim han pujat al pis. Han passat més de setanta-dues hores i suspenen la recerca. «Hem d'entendre que el doneu per mort?», ha preguntat en Guillem, amb el mateix to que preguntaria a un treballador si ja s'ha despatxat la darrera comanda. «Per ara, desaparegut», ha matisat qui sembla ser el cap de colla. «Per ara? Llavors, fins quan hem d'esperar?», ha demanat, inquiet, en Guillem. «Al mar el comportament dels cossos és imprevisible», li ha contestat l'home. «No pas més que a terra», pensa la Júlia en silenci, mentre l'home continua: «el jutge decidirà en quin moment es podrà certificar la defunció». Quan els homes han marxat, en Guillem s'ha encarat amb sa mare: «la situació és greu. Mentre no tinguem el certificat de defunció una pila de coses han quedat aturades. El teu marit duia molt bé la fàbrica, però sempre va actuar com si ell fos etern. No podrem ni signar el xec de la nòmina! Va ser incapaç de preveure una situació com aquesta i prou egoista per no compartir cap responsabilitat». La Júlia calla. Voldria dir-li que la responsabilitat només es pot compartir amb qui s'ho mereix i que ell, als seus vint anys, s'ha limitat a treure profit de la seva condició de fill de l'amo, a satisfer tots els seus vicis, que no són pocs; també voldria manifestar-li que aquestes presses d'ara no auguren res de bo. Però resta callada, fa massa temps que ha renunciat al diàleg amb el seu fill. La Teresa, que ahir va arribar avisada per la Carme, observa l'escena enfonsada en una butaca, aparentment relaxada, amb les llargues cames encreuades i els braços penjant a banda i banda de la poltrona. No li costa gens llegir els pensaments de la mare, coneix prou bé el context d'aquesta família: el petit monstre que s'amaga dins el cos efeminat del seu germà; la covardia de la mare, incapaç d'enfrontar-se dignament al fracàs matrimonial i als problemes d'una família difícil; el conformisme del pare, tancant els ulls a la realitat de l'entorn, des del tarannà traïdor i malaltís del fill fins la deslleialtat de la dona, passant, per què negar-ho, per les decepcions respecte a ella, la seva petita Teresa, la nineta dels seus ulls, a qui als divuit anys va sorprendre despullada al sofà de la sala d'estar… amb en Rossend, el seu amic de tota la vida… aquest pocavergonya que ara, dret a l'altra banda de la sala, només té ulls per a les seves cuixes. Fa sis anys, pensa, hauria repartit les seves llambregades entre les cuixes d'ella i de la mare.

(Fragment d'El nàufrag. Calvià: Creació Literària, 2007)