El baf de peus i suor condensats a la roba s'estén arreu del comboi, com una boira densa que penetra sense permís al meu nas. Una putada de debò. De camí al bar, quan passo pel vagó de primera classe, lliure de l'aire viciat del meu, faig una alenada reparadora. La diferència en el preu del bitllet: més espai on encabir les cames, diaris i esmorzar de franc. Oxigen sense efluvis desagradables. Consumeixo una birra, a la minúscula i incòmoda barra, a preu de terrassa de la plaça Catalunya. Una parella d'avis amb aspecte de pagesos jubilats estudia estupefacta els preus desorbitats de la carta. Un paio amb corbata s'hi menja un entrepà mentre mira un diari obert per les pàgines econòmiques, navegant desordenadament pels indesxifrables vaivens dels mercats borsaris, amb posat irreflexiu de deutes impagats. Paisatge avorrit, de natura transformada per la mà de l'home, que en diuen. Un dels eufemismes de la degradació, continu urbà i periurbà. Fullejo una avorrida revista sobre viatges amb signatures tan selectes i conegudes com tedioses. Però no sóc capaç de concentrar-me en cap dels elegants i insípids escrits. Penso en l'Alícia tota l'estona.

(Vides desafinades. Barcelona: Edicions 62, 2011, p. 15)

* * *
 

La sang havia banyat els papers. I una agenda. I un pot de cola consumit. I havia esquitxat un tros de trist sandvitx que no havia acabat de consumar la seua funció nutrícia. Havia degotejat de la taula cap avall, inundant els pantalons, deixant una taca irresoluble. I havia fet un bon bassal. Un mascle de la seua complexió i alçada pot tindre uns cinc litres de sang en el cos. Tal volta sis. Si l'hagueren penjat del sostre, com un porc sacrificat, s'haguera pogut fer un bassal de cinc metres quadrats amb un mil·límetre d'alçària. Ho vaig llegir en una revista. Referit a les mesures pluviomètriques, és clar, no a un humà degollat, però supose que serà més o menys el mateix. Potser la sang és més densa i el bassal més alt (...) El bassal, en conclusió, deu fer uns dos metres quadrats. Sang de periodista jove, segurament prometedor, executat més o menys com un porc. Vint-i-nou anys, quina putada. Etcètera.

(Dos metres quadrats de sang jove. Barcelona: Alrevés, 2014, p. 21-22)

* * *

Gènesi

Hi ha fragments de vida emmagatzemats en una estança mal il·luminada que algú, un dia, rescabala de la foscor en obrir una petita finestra. La recerca dels trossos, repartits entre els racons polsegosos, dels bocins que fan d’inquilins d’armaris i calaixos, porta el seu temps, requereix una actitud, una (pre) disposició. Un dia deixaràs una petita escletxa en la finestra per airejar els racons i donar-los nova llum. I esperaràs el moment propici per alliberar els fragments de la seua presó, després d’haver-los donat de menjar i beure. Després d’haver-los mantingut vius. Et fa por el dia que hagen de volar lliures. Perquè tenen una vida pròpia, autònoma (...) D’aquells no has de retre comptes a ningú. No has d’exhumar secrets. No hi ha víctimes ni malentesos.

(Les quatre vides de l’oncle Antoine. Barcelona, Angle Editorial, 2017, p. 17)

* * *

Partícules

La mare devastada em buscava en els límits d’un penya-segat. En el record més càlid d’un camí de llambordes fracturades.

A Chloe no li calia recercar-la, la trobava pels carrers, en cada gest despreocupat de felicitat infantil, en cada cridòria emocionada i histèrica dels esbarts de les criatures. En cada melodia expansiva. En totes i cadascuna de les coses empastifades del goig de viure. Com si l’ésser de la petita s’haguera descompost en milions de partícules, present també n l’aire, en la llum filtrada de després de ploure, en les gotes de rosada, entre els pètals de les flors, dipositat sobre els ventres tebis dels nadons, sobre joguets de fusta acolorits. Atorgant un sentit de connexió i pertinença a tot el que encara era bell, pur i saludable.

La mare no sabia quina de les  dues maneres de viure la pèrdua li estripava més el cor.

(Ja estem morts, amor. Barcelona, Angle Editorial, 2021, p. 161)

* * *

A Josep, les llargues passejades dominicals li salven la vida. Li serveixen per activar el cos, per moure una maquinària amb símptomes d’obsolescència programada, oh senyor, deslliura’ns del colesterol, la tensió arterial i la insurrecció de la punyetera pròstata, amén (...) li serveixen per oblidar que encara li queden quatre anys per a la jubilació i deixar d’enfrontar-se a les successives hordes de bàrbars barbamecs (...) cada vegada més arrogants, més autosatisfets del seu dretanisme de pa sucat, del seu grotesc sentit de la rebel·lió juvenil expressat amb polseres arribaspaña (...). Josep passeja igualment per abstraure’s del que podríem definir com tota la resta, del fet de llevar-se tots els dies al costat d’una persona que fa molt que no estima, per l’abstracta quotidianitat, la rutina, les coses que ha de fer, les que no fa, la covardia i la falta d’estma per revertir una existència planoencefalogràmica.

(Això no és un western. Barcelona, Clandestina Editorial, 2024, p. 63)