—Com et sents, Tísner?
—Per l'edat que tinc, bé. Però sóc vell, desenganya't. I sé que transito per la recta final. Sóc plenament conscient que això s'acaba. I t'asseguro que no em fa cap mena de por. Quan has conviscut tantes vegades amb la mort, a la guerra, per exemple, o estenallat en una carretera mexicana després d'un gravíssim accident de moto, o a la sala d'operacions, de la qual sóc client habitual, la mort no et fa por. La veritat és que no hi penso, no sé pas per què te'n parlo ara. L'única cosa que em preocupa són les molèsties i els neguits que això pot causar en els altres, res més.[...]

—Tísner, abans d'escriure Viure i veure, eres lector de llibres de memòries?
—He llegit molt pocs llibres de memòries. M'han avorrit sempre. Dec haver tingut molta pega perquè els que he llegit m'han semblat sempre llibres de gent que s'autoglorificava. Quedaven com uns prínceps rodejats d'una gent sinistra. A mi això m'ha escamnat sempre i m'ha impedit de posar-me a escriure les meves memòries perquè em semblava que era una mena d'amenaça jacent: creia que posar-se a escriure memòries era una manera d'autoglorificar-se.

—Per a un novel·lista com tu, és fàcil escriure la realitat objectiva o, quan ets a la màquina, tens ganes de canviar la història i fer-la més literària?
—És un perill que et sotja durant tot el temps que escrius. En part vaig resoldre la qüestió de ser fidel a la realitat i alhora a la meva condició de novel·lista introduint diàlegs a les memòries. No és gens habitual als llibres de memòries, però sí una tècnica habitual a les biografies. El diàleg a les memòries és un destorb, però també una crossa per al llenguatge. De fet, els diàlegs em permeten usar dos nivells de llengua: la de la narració, més literària, i la del diàleg, més col·loquial. Per cert que, amb coses ja escrites, m'adono que de vegades l'únic personatge que usa paraules grolleres a les memòries sóc jo. En definitiva, a les memòries reprodueixo una frase íntegra que ho explica molt bé: el treball de recreació no cal que sigui literal. Com que la literalitat és impossible, com a mínim he intentat aconseguir la literalitat mental, és a dir, la imatge que conserves a la ment.

(Jaume Fuster: "Avel·lí Artís-Gener, un home del Renaixement", El Temps, 23 de maig de 1994)

* * *

—Això va ser a Robres. Robres, que és un poble gran, el van bombardejar el dia de Sant Joan i van fer un autèntic estropici. Van matar molta gent. I nosaltres, la meva companyia i jo estàvem en una casa molt gran. En aquell moment jo ja manava una companyia i el Joan Teixidor era el meu comissari. El Teixidor i jo vam fer una cosa a l'inrevés del que feia tothom. Tots es van tirar a terra amb un bastonet entre les dents i...

—Això del bastonet...
—Això és una cosa ritual i gairebé de superstició. Nosaltres no hi crèiem, i ens vam posar darrere, sota el dintell de la porta i això ens va salvar la vida, perquè es va ensorrar tota la casa i vam quedar colgats fins la cintura de runa. Van morir tots els nois que hi havia. Va ser espantós...

—Em costa molt d'imaginar, una cosa així...
—El més dur és quan hi ets, sigui el que sigui de la vida quan hi ets, en aquell moment. Al capdavall dos dies després toca fer una altra cosa i pot ser pitjor que l'anterior.

—Si ha arribat fins avui, això és l'important.
—I tant! A més et dóna una educació especial. Imagina't això de la casa de Robres amb tota la companyia morta... Només en vam quedar dos, el Teixidor i jo... També dóna molta intensitat a l'estada a la guerra veure els avions com vénen i com s'obren per bombardejar, per atacar. I tot això ho veus i, és clar, això després té una importància tremenda... quan ho pots explicar.

—En els discursos bel·licistes de tot això en diuen 'valentia'.
—Això és mentida. De por se'n passa molta, molta. Tothom en passa. Procures que no es contagiï, que la teva por no la transmetis i no es materialitzi en un altre. Quan ja ha passat, és clar, et diuen: "Has estat molt valent". I tu penses, sí, jo sabia com anava per dintre. Ara, ser molt valent... he fet el que m'ordenaven. La meva valentia, en tot cas, era fer el que m'ordenaven. I en aquest sentit sí, he estat sempre molt complidor.

—Encara pinta, vostè?
—Oh, i tant, tota la vida! Moriré amb el pinzell a la mà! Abans de fer de periodista vaig estudiar a Llotja. A mi m'agradava tant pintar com escriure. Però la formació de l'artista és més severa que la del creador literari, que fas el que et dóna la gana, sol a casa.

—A Mèxic gairebé va aconseguir un rècord, amb aquells 1.500 quadres que va pintar per a un hotel, oi?
—Encara en vaig pintar més, que no estan comptabilitzats perquè l'arquitecte director de l'obra m'estafava. Sempre me'n deia menys i, és clar, jo no podia fer comptabilitat i pintar al mateix temps. Va haver-hi un moment en què em pensava que em tornava boig. Apuntava ratlles a la paret, al cavallet, on fos. I jo ja havia cobert la quota dels que havia de fer i sempre me'n faltaven... L'arquitecte els venia o, els que li agradaven, se'ls quedava a casa seva. Jo no en sabia res, és clar.

—Vist des de fora fa molta gràcia però a vostè no n'hi devia fer gaire...
—Amb això em va passar una cosa que és boníssima i autèntica. Hi ha un hotel al Cabo Sanlucar, que és a la península de Baja California. En un moment determinat es va identificar el senyor Coppola, que n'era el gerent. Va venir a casa, a San Mateo, per dir-me que havia fet una ampliació a l'hotel, que li havia costat molt de trobar l'autor de les altres pintures i que en volia més per a l'ampliació. Primer vaig pensar que seria fantàstic perquè aquests els podria cobrar. Quan em va preguntar que a quant els cobraria, vaig dir-li que al preu de sempre. Després vaig saber que em pagaria 200 pesos per cadascun, cosa que hauria estat un èxit si hagués fet els 1.500 pagats a aquest preu... Finalment, però, me'ls van pagar molt més barats!

—I en va fer 1.500 més?
—El senyor Coppola em va dir que la nova secció de l'hotel en necessitava 250 o 300. I, és clar, això per a mi era un joc de criatures, de dir segui i esperi's que ara els hi faig. I no creguis que era tan senzill, perquè cadascun era una entitat per si sol, era una obra d'art, no? Els temes sempre eren mexicans, però no mexicans de pandereta, charros i tot això, sinó autèntics, gent del poble. Era molt bonic de fer. Jo tenia un bon arxiu fotogràfic, però se'm va acabar de seguida i vaig haver de fer més fotografies.

—Parlant de l'exili, ¿està content d'haver tornat de Mèxic?
—Sí. Hi havia gent que ja havia començat a tornar dos o tres anys abans. El Franco, més o menys, anava declinant una mica la seva pressió i no semblava que aquell moment concret fos gaire complicat. Per exemple, el meu cunyat, el Pere Calders, i la seva dona, la meva germana Rosa, van tornar un any i mig abans que nosaltres. En el meu cas, el paper de la meva dona és primordial, perquè és ella qui, amb una enteresa total, va dir: "Fixem una data i tornem aquella data, i si no tornem per qualsevol cosa, ja no tornarem, ens quedem a Mèxic i ens hi podrim". Era un argument molt bo.

—I els seus fills, van tornar també?
—Teníem cinc fills i dels cinc hi havia les dues noies grans que ja estaven esclavitzades per la feina o per la universitat. Però vam tornar amb els tres més petits: dues noies i un noi. Llavors va passar un fet casual. Vaig presentar-me al concurs de contes convocat per la revista El Cuento, on vaig enviar un original titulat 300 pesos de delirio... i vaig guanyar!, cosa que sempre fa una il·lusió extraordinària. El premi però, era un cotxe i es va quedar a Mèxic...

(Teresa Ferré: Avui, 25 de maig de 2000)


Vegeu una entrevista sencera de Quaderns.