Al cap d'unes setmanes d'haver-nos evadit del camp de concentració al sud de França, ens va acollir la Universitat de Tolosa de Llenguadoc, que havia obert literalment els braços, desbordant afecte per tots els porus.

Ens donava menjar i estança —cosa que palesava gentilesa amb escreix— però no ens podien obsequiar ni amb una moneda de cinc francs. Calia espavilar-se! A mi em va passar pel cap d'imitar el nostre Bon, el caricaturista que tenia una rulota davant el Poble Espanyol l'any 1929. El meu amic Peypoch em va ajudar a convèncer un forner català, establert a Tolosa, per tal que em deixés una vella furgoneta Citroën, que ja no feia servir i amb la qual, en altre temps, havia repartit pa eixit de la seva fleca. La vaig agençar acuradamen, hi vaig pintar als costats unes grosses lletres que deien: "Tísner, le carica-touriste" —touriste en comptes de turiste— i me'n vaig anar a l'Ajuntament a demanar-los que em deixessin plantar la furgoneta a la Fira de Maig, a punt de ser inaugurada. 

Van acordar que la caricatura és una expressió personal i que ningú no pot fer la competència a cap altre ninotaire, cadascú té el propi estil. I em van atorgar l'autorització a ocupar sis metres quadrats a les Allées Jean-Jaurès i encara servo el paperet estès a nom de "Monsieur Artis forain", o sigui firaire.

Imitant en Bon una vegada més, vaig posar a un costat de l'entrada una gàbia d'ocell, dins de la qual hi havia un peix de cel·luloide, de color vermell. Feia la "postiche" (el discurs incitador a entrar) i sempre picava algú. Els feia la caricatura per tres francs en blanc i negre i cinc a colors. Ens va anar prou bé! La meva sòcia era l'Elena Elias de l'Apa, coneguda per tothom amb el sobrenom de "Bitxo". Ella s'encarregava de cobrar als clients. I quan havíem fet prou francs, tancàvem i els despeníem a les altres atraccions de la Fira! Ens havíem fet amics de tots els "forains", els quals m'aconsellaven fires diverses, que ells qualificaven de molt bones.

Davant de la nostra furgoneta hi havia la tenda de la "Dona fluorescent". Em sabia de memòria tota la "postiche" que feia l'amo, el marit de la dama fluorescent i, en manta ocasió, m'havia demanat de fer-la en lloc seu, car volia anar al lavabo o a prendre un cafè. I jo, és clar, deia: "Entrez, messiedammes, voir la femme fluorescente. On dirait qu'on se trouve au fond de la mer...", etcètera!

(Ciris trencats. Barcelona: La Campana, 1997, 3a ed., p. 140-142)

***

Ara ja tinc vint vegades quatre anys i quasi només hi veig amb els dits, amb la polpa dels dits. Podria parlar de molts altres que ara ja tindrien la meva edat si no fos perquè vaguen per la Casa Sense Portes ni Finestres des de fa temps, que és manera de dir que ja són morts, i no sabem si Allà també fan els seus comptes d'anys o no els fan. El meu cosí de Xalco, que té una terra cosa de no res més enllà de Xalco, entre Xalco i Tlalmanalco, com aquell qui diu, a desgrat que ell mateix la treballi, m'ha dut tot aquest munt de fulls de paper d'àmatl i a ell els hi va donar una bona dona que es diu Nentàcatl i que es veu que no sabia qu`¡e fer-ne, com així passa sovint, i per mirar d'aprofitar-los, car sempre [dol] llençar una cosa com aquesta, em poso a escriure tot allò que ens va passar i que encara em queda a la memòria. Puc ben dir que ho he perdut to menys el record i és sots aquest record que em poso a escriure. Jo sóc l'únic vivent de tots els qui hi vam anar i no quedarà posat en el paper per presumir ans perquè és la bona veritat de Déu.

El meu cosí de Xalco i altres, no vull dir cosins sinó amics, m'han dit moltes vegades que fóra bo que jo escrivís allò que ens va passar, atès que en sé. No diré pas que ells ho vulguin llegir car s'ho saben de cor i no entenen gran cosa en qüestions de llegir i escriure perquè ells mai no han anat amb els frares com jo i tot el que diré s'ho saben de memòria de tants cops com ho han sentit explicar i ara penso que potser m'han dit d'escriure-ho per veure si s'estalvien que els torni a sacsejar explicant-los-ho. O sigui que mentre que em tinguin entretingut escrivint, que és prou difícil, no els marejaré amb la meva conversa de vell. Que vell sóc, atès que ja tinc vint vegades quatre anys, compte del meu pare dit Opòton el Vell per bé que Opòton el Vell ara sigui jo i no en serà el meu fill, temps a venir, car de fills no en tinc. Vaig tenir-ne un aquí però se'm va malaguanyar d'esmerlidet que era i mai no he pogut saber si al Vell Aztlan vaig arribar a tenir-ne un altre, que tota la gresca de fer-lo prou la vam fer, però mai més no he vist aquella noia, que ja l'explicaré més endavant.

Jo me'n vaig anar i, que jo sàpiga, ella mai no ha posat els peus en aquestes terres, com serà dit al seu temps. També es dirà que el nom d'Opòton ens ha pervingut de tenir el meu pare lligada a l'hort una mofeta, que solament ens coneixia i estimava a nosaltres, els de casa, i quan passava un [desconegut] el ruixava amb el seu pixum i van començar Opòton per ací, Opòton per allà, i ens va quedar el nom d'Opòton, que nosaltres hem fet tan digne que el tzin darrere no hauria quedat pas malament, com es veurà més endavant.

(Paraules d'Opòton el vell. Barcelona: Edicions 62 (Butxaca), 2000, p. 27-28)