No hi trobareu cap italià a la napolitana. Són gent calmosa, serena, treballadora. Potser avara. Són durs, posen els peus ben posats a terra. El seu italià no té les dolces inflexions de la propera Toscana. Pietro Bernardone és un assisenc típic. Tots els homes se li assemblen, àdhuc els joves. Costa de veure algun jovenet festiu, com ho era el petit Giovanni.

Aquest és menut, gràcil, esprimatxat. Vivaç, fràgil, prompte, generós. Poeta. Parla el francès dels poetes, la llengua d'oc; ningú ja no recorda el seu nom de bateig. Li diuen Francesco. 

Sembla que té altres germans. Ell és l'hereu escampa. Es fa amb tothom, canta a les noies sota les finestres. No li ve d'un escut. És un cavaller, que potser entroncarà amb els nobles de sang. Això convé a Pietro.

Va a la guerra amb Perugia, i cau presoner. No ha perdut el bon humor ni la companyonia a la presó. Ni ha perdut els somnis de grandesa: ha d'ésser l'ídol del món sencer. 

Torna a casa. Es posa malalt i coneix la tristesa. No el revifa la primera sortida de casa. La plana d'Umbria al seu davant no li diu res; alguna cosa molt greu li passa.

Ha d'ésser cavaller. Surt d'Assís per combatre a la Puglia, a l'extrem migdia d'Itàlia. Ha fet poc camí. A Spoletto, algú el crida:

—Francesc, on vas?
—A la Puglia, a combatre.
—Però, digue'm de qui esperes millor guardó, de l'amo o del servent?
—De l'amo, és clar.
—Per què, doncs, segueixes el servent i deixes l'Amo?
—Senyor, què voleu que faci?

Déu li ha parlat de cavaller a cavaller. Alguns segles més tard, aquest mateix diàleg de cavallers tombarà sant Ignasi de Loyola, l'home més diferent de Francesc que puguem imaginar. Francesco torna a casa, aparentment no canvia de vida. Però va més sol, tracta més els pobres, visita els leprosos i hi conviu. El vell comença a rondinar, però ha de marxar. Negocis. El noi sent la veu d'un crist de Sant Damià: li demana que apuntali la seva església. Sant Damià és un petit temple, a mig aire entre la plana i la ciutat. Francesc el reconstrueix, fa la feina amb les seves mans i compra els materials amb diners del seu pare.

Torna Pietro. Passa comptes. Diu que tot el que Francesco té i gasta li ho ha donat ell. Davant del bisbe d'Assís, Francesco queda nu, tal com va néixer. El bisbe el tapa amb la capa. 

Comença.

(Fragment del llibre Francesco. Barcelona: Edicions 62, 1967, p. 8-9)

***

Això dels bisbes és ben mala feina. Solen enviar-nos un foraster, que mai de jamai no entrarà a la màfia; i pitjor si ens vingués triat dels de casa mateix, li faríem vores i les acabaria fora de pinya. Vagi com vagi i peti com peti, el bisbe és un solitari perdut a les ínfules. Pobric. I no li val defensar-se a cops de bàcul o venir-nos per l'amansida. 

Continuarà sol.

I ara vaig pels frares.

Els frares, monjos, monges, hermanos i hermanitas sempre estan glopejant glòries del pare, la mare, la tia i la fundadora. En xerren i xerren, diuen que la seva frarada és santa i bona. I vinga. Això sí, tots creuen que els capellans són uns canteules i que els del tronxo som més que tronxo.

Apamem-les.

Jo sóc tronxo, i tant, els frares poden prou mirar-se'm de gairell. Però els de la solsonenca tenim bisbes eixits de casa, que Déu n'hi do; tenim savis tan savis com qualsevol savi del saber; i no diguem de la tirada de rectors i rectorets que han sabut conjuminar ciència i taruta. El padrí Soques és tot un cas. Ens va arribar enginyer al seminari, va escombrar els passadissos com tots, va cantar missa desafinant com qualsevol, va passar-les negres de vicari, s'ha passat anys ensenyant matemàtiques i poc més. Per acabar del tronxo.

(Fragment del llibre Mossèn Tronxo. Barcelona: Club Editor, 1989, p. 30-31)

***

PA NIT I DIA

Diguem-ne pa, perquè vés a saber què menjava el nostre avantpassat garrell.

Però, anés a garrot o anés a cops de roc, el germà estossinava el germà, el qui podia robava la vaca del veí quan no se li enduia la dona, el llest empobria el ruc. I els pobles victoriosos a la guerra tornaven amb corrues d'esclaus.

No calia pas que baixessin llamps dels cels.

Però hi havia matinades de rou i rosada.

A les selves, mentre els homes se les pensaven totes per atrapar alguna cosa mengívola, mentre els dels gels foradaven el glaç per atrapar-hi peix, mentre els cavallers ja a cavall voltaven els deserts, arreu on hi hagués una mica de no res de pau, les dones posaven el tupí al foc i ben segur que fou una dona qui va fer l'invent més beneït en els segles dels segles. El pa. Posat a imaginar-se-les, l'home va inventar el vi.

Malgrat les dones guerreres d'alguns llocs, la dona ha fet més pa de pau que vi de guerra. No estranyi. Entre crits de guerrers, entre moments de calma, a qualsevol hora del dia o de la nit, se sentia un plany de dona. I venia un fill al món. A les guerres, el plor de les dones recollia els guerrers, talment a prop de les tombes, la dona, més que l'home, plorava el fill amb el plany de Raquel.

Entre llamps de malvestats, la dona era rosada al matí.

Fins que el món en feia de tan bèsties que va començar a ploure i ploure.

La dona de Noè tenia tres fills. I no sabem quantes filles perquè el seu home no les comptava. La família no se li acabava pas amb aquests, tenia nores i néts. Era en pau quan va veure el seu Noè enderiat a fer-se una barcota calafatejada amb betum. No se'n sortia gaire, l'home era més vinyater que mestre d'aixa. A la fi, se'n va sortir més o menys. S'embarcaren tots, homes i dones, amuntegats entre parelles de bèsties.

(Fragment del llibre Santa Maria, pa cada dia. Barcelona: Planeta, 1996, p. 20-21)