LAURA MONTIS: És actriu de teatre, l'any passat va complir els trenta anys, malgrat ella digui que en va fer vint-i-set. És casada amb el Cosme, ja fa anys.
COSME FERRER: Dins un mes complirà els trenta-nou anys i, encara que ell mateix no s'ho confessi, el preocupa el fet d'apropar-se a la quarantena. És professor de la Universitat. Tot i ésser un intel·lectual té una destacada habilitat pels treballs manuals.
ÒSCAR DAVINS: La jovenívola energia dels seus vint-i-cinc anys li esclata per tots els porus. Sense que s'escarrassi a aconseguir-ho és un perfecte seductor.
GEMMA MASRIERA: D'uns vint-i-sis anys. Soltera i és llicenciada en història contemporània.
ADRIÀ: D'uns quaranta anys. Director de teatre que ha assolit grans èxits.
LAIA CARDONA: Té divuit anys, l'edat que tenia quan va morir. És un personatge irreal. Porta l'uniforme de col·legiala. No parla. només escolta la Laura. Laia, en cada aparició, no és més que el record materialitzat que ella, la Laura, té de la seva amiga Laia. És maca, la Laia, com tota joveneta. I els seus moviments exhalen una lentitud senyorívola.

(I passen les tempestes. Barcelona: Pagès Editor, 2012, p. 9-13)

* * *

VEU DE SAM (d'home, clara i concisa, sols amb un lleuger to d'emoció): Plovia des del migdia i, cada vegada, tronava més fort, com si es preparés una gran tempesta... No hi havia ni una dotzena de persones... Tots creiem que tenim amics i amics i, a l'hora de la veritat, ens sobren els dits de les mans per comptar els amics... No hi havia ni una dotzena de persones, al cementiri d'Albopàs, aquella tarda del mes de febrer... Tanta fama, tant de renom i sols hi havia un ram de gardènies damunt del taüt. Il·lusions, esperances, desitjos... res. Res. Ni els somnis de la mateixa vida li serviren de res a l'hora d'entrar en el gran somni... ...La pluja que queia deixava reflexos de mirall damunt els marbres de les tombes... Miralls d'aigua. Miralls... Més que una persona, enterraven tota una època, un estil de viure i conviure. Una història, o la part d'una història... No se sentien plors, ni gemecs, però una emoció continguda, feta de records personals i de vivències compartides, abassegava tots els presents... El moment era solemne i, de sobte, i sense haver-ho pensat, com si tots obeïssin el mateix impuls, va esclatar un cant heroic... un cant d'homenatge... un himne encoratjador, de llibertat i d'afirmació política... de solidaritat humana...
TOTS ELS PRESENTS (a cor):

Volem pa amb oli,
pa amb oli volem.
Volem pa amb oli,
si no ens morirem.
(puja el to i l'emoció)
Volem pa amb oli,
pa amb oli volem.
Volem pa amb oli!
Volem pa amb oli!
Pa amb oli volem!

(Trona fort... molt fort.
Renou de pluja.
Fosc complet breu. Enllaça amb:
Música de fons: Llegenda dels boscs de Viena de Strauss.)

(Les llàgrimes del vienès. Barcelona: Edicions 62, 1995, p. 15-16)

* * *

Acaba la tarda d'un dia de finals d'estiu. A la sala està tot desbaratat: és que la família està a punt de partir. Paquets, maletes, tot mig preparat. Tot el temps que dura l'acció, els personatges acaben de tancar les maletes, caixes i paquets.
En escena: la senyora, donya Francisca, d'uns cinquanta i tants d'anys, ben arreglada; li agrada que la mirin; és una senyora molt tocada i posada, enfitosa, de les que el món gira —rar fenomen interplanetari— a l'entorn d'elles. El senyor, don Rafel, uns seixanta-cinc anys, home que de jove devia prometre molt, però a qui el temps ha anat menjant-li les ambicions. Tranquil, posat, les coses d'aquest món i de l'altre li passen relliscant per davant. Madò Maria, d'uns quaranta anys, madona de ca seva, amb aquesta vivor mediterrània que envegen els del nord. És la dona de confiança de la casa. Els personatges tanquen maletes i entren i surten, el temps els és curt i van de pressa.
En acció, senyor, senyora i madò Maria.

SENYORA. —¿I quina hora dius que és, Rafel?
SENYOR. —Jo no he dit res. Però (Mira el rellotge de butxaca) són les set manco un quart (Se'n va cap al bar i s'aboca una generosa copa de conyac).
SENYORA (Acaba d'omplir una maleta que tanca i obre un parell de vegades; es dirigeix a madò Maria, que fa, més o menys, el mateix). —Madò Maria, ¿que hem posat els coberts de plata dins la maleta?
MADONA. —No senyora. (Surt per la cuina).
SENYORA (Es mira el retrat del general, que presideix la sala). —Llàstima que no ens puguem endur el retrat de mon pare...
Quedaria bé, allà. Fa bo. Dóna llustre...
SENYOR. —El retrat de ton pare...
SENYORA. —¿Que tens res a dir? Va esser mon pare. Va esser general. Va esser amic d'en Weyler. Cosa que tu no ets.
SENYOR. —No. No som ni general, ni amic d'en Weyler, ni som ton pare...

(Siau benvingut. Palma: Moll, 1967, p. 15-16)