En la vida escolar, monòtona i normativa, la cosa més insignificant pren relleu i resta gravada a la memòria. El dia que el senyor Amat, posem per cas, decidí de canviar els vells tinters de plom per uns altres de terrissa, fou, a estudi, un dia sensacional. Val a dir que els vells tinters eren veritablement primitius, i bonyeguts, i pudents degut als solatges àcids i al pòsit de coses inversemblants que guardaven al fons. Alguns tenien forats i calia adobar-los amb sabó o paper d'estrassa mastegat, tal com fan els pagesos per tapar els espiralls de les bótes. Els tinters nous, en canvi, eren blancs -amb un toc de blau somniós-, ajustats, eixerits, nets, ben acabats. Pot dir-se que només tenien un inconvenient -greu, és innegable-, i és que si queien de les mans, indefectiblement, en tocar a terra, es trencaven. Ultra el càstig sever consecutiu a tal delicte, restava durant mesos, anys potser, en el terra esponjós de la sala, la marca de la vergonya, una taca negra, de primer, blava després i, al final, d'un color de violeta que s'anava esvaint a poc a poc, símbol d'un temps que filava lentament i semblava infinit. No ho era pas.

(Crònica del país natal. Selecta: Barcelona, 1958, p. 130)
 

* * *

El tremolí tel·lúric i la llacor inconsistent del subsòl sembla que hagin acabat per donar un matís d'inseguretat al caràcter dels indígenes i àdhuc als qui, sense ésser-ho, fa molts anys que veuen la tossa del Popocatépetl, i de l'altre volcà de nom encara més difícil. El cert és que hi ha ací, entre la gent, una visible tendència a defugir les afirmacions i les negacions rotundes. De fet, predomina el quién sabe. I aquesta expressió tant pot revelar el desig de no comprometre's com les poques ganes de parlar. Sovint no deu passar de ser un subterfugi. En un altre sentit -el sentit del temps- impera una no menys deliciosa vaguetat. Ahora no vol dir, precisament, ara. (Ahorita ja s'hi acosta més) I el mot mañana significa un demà remot, un demà perdut en el desert d'un esdevenidor problemàtic.

(De l'exili a Mèxic. Barcelona: Curial, 1993, p. 64) 

* * *

A part d'això, cal tenir sempre en compte la qualitat polifacètica de la personalitat de Francesc Pujols per tal d'evitar malentesos i no prendre tot el que diu al peu de la lletra, la qual cosa seria tant com agafar el rave per les fulles. Moltes vegades és el poeta qui té el primer paper, puix que sacrifica el pensament a la imatge. D'altres és el pensador, freturós d'establir relacions i analogies allunyades dels tòpics corrents i d'una novetat escruixidora. D'altres, encara, és l'humorista, que encalça una paradoxa fins a l'absurditat, o bé l'estilista orgànic, que treu tot el suc i el bruc dels mots i les paraules en jocs ultrancers sense parió en la nostra llengua. Així, més d'un cop en les obres de Pujols, ens semblaran desproporcionats els mitjans d'expressió i de pensament, si els relacionem amb la finalitat cercada. Pujols és aquell home que en les tresqueres literàries o en els carreranys d'un estil madrepòric -parlo de les seves obres més típiques- ens farà sovint l'efecte del bordegàs que surt a caçar elefants amb una escopeta de canya, o bé al contrari, d'un caçador imponent i estrenu que mata pardals a canonades.

(Geografia espiritual de Catalunya. Barcelona: Llibres de l'Índex, 2004, p. 34)
 

* * *

Les sènies benissanetanes són potser un exemple del que hauria de ser, arreu del món, la petita propietat conreada pel seu amo, perquè tot permet de creure que és aquest el règim ideal quan es vol assegurar l'estabilitat i la riquesa de les nacions. Els romans, segons he llegit, ja havien comprès que en qüestió de propietat, l'home no tenia dret a posseir més terra de la que podia treballar ell mateix amb l'ajut de la família i, tot el més, d'un jornaler. Car està comprovat, des de fa molts segles, que les grans propietats, el latifundisme, a la llarga, equival a terra despoblada i pobra. Cal que hi hagi, naturalment, un cert equilibri entre l'extensió de la propietat i el nombre dels qui la treballen. Molta terra i poques persones per a treballar-la, malament. Moltes persones i poca terra, pitjor. El terme mitjà, vet ací la virtut

(Benissanet, dins Obra completa. Volum 1. Cicle de la terra natal I. Valls: Cossetània, 2006, p. 45)
 

 * * *

Resto, doncs, tot sol, sota un espessorall de mates, esperant el retorn del meu company amb qui una amistat que només té sis mesos em sembla vella de molts anys. Faig memòria de les circumstàncies que me'l van fer conèixer. Fou a Montserrat, un dia del passat mes d'agost. Ell acabava d'arribar procedent del front de l'Est. El prestigi d'un cognom il·lustre desvetlla sempre una certa curiositat. Carles Gerhard (un altre exemple d'home inoblidable) ens presentà. I d'aquella hora endavant vaig veure'l tots els dies i vam tenir llargues converses. Aquells mesos de Montserrat (així com tres o quatre setmanes passades a Aigües de Ribes), sempre en un ambient de dolor (aquell ambient que ha fet dir a un gran escriptor que l'únic lloc del món on es veu i es viu la guerra en tota la seva cruesa és als hospitals), de dolor i de solidaritat en el dolor, van marcar la meva vida amb senyals inesborrables...

(L'exiliada dins Obra completa. Volum 2. Cicle de l'exili I. Valls: Cossetània, 2006, p. 35)