"Josep Martí i Albiol va arribar a l'Havana un matí assolellat de cel blau i mar en calma. Recolzat en una de les baranes de proa va contemplar els rogles de passatgers que s'arremolinaven inquiets al voltant de les escales, hòmens i dones amb el ventre buit i la cara farcida d'arrugues que subjectaven un equipatge minvat de pertinences i reblit d'il·lusions sobre les esquenes baldades i que baixaven aquells graons balancejant-se com una filera de caragols marejats, amb els cossos flonjos per la llarga travessia, la boca oberta d'admiració i un tel de lluentor ambigua sobre els ulls esperançats. Josep es va esperar una bona estona contemplant el tràfec de persones, carros, animals i mercaderies que bullia en aquell port, va ensumar la barreja d'olors que atapeïen l'aire, va escoltar el batibull de llengües que s'encreuaven sobre el pentagrama confús dels molls i els grinyols dels vaixells que dormisquejaven sangolejats pel panteix de l'oceà, va observar la diversitat de faccions que cisellaven aquells rostres que corrien adelerats d'un lloc a un altre per les andanes i, per primera volta en la seua vida, va ser conscient de la infinitat de tonalitats que cabien entre el blanc i el negre de la pell humana. Quan el regalim de passatgers es va dissoldre per complet en l'avalot del port, Josep va manar que baixaren la seua maleta, va llogar un cotxe i va ordenar al negre que menava les regnes que el portara a un bon hotel del centre."

(Inici del llibre Havanera. Alzira: Bromera, 2006, p. 9)

* * * 

"L'Enric ha entrat a la cambra quan jo eixa del somni. He sentit grinyolar la porta com un mal pensament que m'esbatanava les parpelles i, tot seguit, una glopada de llum m'ha arruixat els ulls amb pampallugues de sucre i me'ls he hagut de fregar. Aleshores he notat que encara tenia la bena. L'Enric m'ha dit que ja me la podia llevar i que l'aire acabaria cicatritzant-me la cremada. Mentre me la treia, m'ha preguntat com em trobava. Li he dit que com sempre i ha dibuixat un somriure postís, perquè deu haver pensat que «com sempre» significa com la darrera setmana. Però jo m'he quedat mirant el cel a través de la finestra i no li he volgut aclarir que aquesta setmana havia durat vint anys, perquè ja fa vint anys que em trobe igual; perquè ja fa vint anys que el temps no ha passat; perquè el temps, tot i que no ho sàpiguen els metges, no el mesuren els rellotges, sinó les històries, i les meues històries ja fa molt de temps que no passen. S'estan al ventre, fredes, amagades, i de tant en tant es belluguen i pugen cap amunt i se m'ajeuen a les costelles, entre la carn i la pell, buscant l'escalforeta del cor. Jo note la pesantor sobre el pit i mire d'alenar profundament perquè el cor tinga lloc i força per colpejar-les i empentar-les cap avall, de nou cap a les entranyes. Però diumenge passat la pesantor va ser tan gran que vaig mirar d'alenar i no vaig tenir força per eixamplar el tòrax, i el cor va començar a bategar desesperat, rabiós, i em va pegar un mos al pit. Vaig deixar caure el perol i em vaig escarbotar la roba per tal d'aturar-lo, però la fiblada va anar creixent, com si el mateix cor es recargolés de dolor, i vaig caure a terra, sobre l'arròs amb fesols, i encara em vaig cremar la mà; però açò ja ho vaig notar ací, al llit, quan em vaig despertar sense saber gaire bé qui era. Fins que tu vas començar a dir-me que havia anat d'un pèl que no hagués fet la pell i que si m'hagués passat dues hores abans, quan vosaltres encara no havíeu arribat, l'Enric no hauria pogut fer res per salvar-me. I aleshores vaig recordar que jo era la Clàudia de Can Cirera i que tu ja no eres l'Agneseta d'abans."

(Fragment inicial de Guerres perdudes. Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 11-12)

* * *

"La història s'inicia quan l'Amadeu es pregunta quin dia va ficar la pota, perquè és clar que ha d'haver-hi un dia, un moment concret on la seua vida va començar a esberlar-se, a deixar de ser seua. De sobte li ve al cap que potser l'enterrament del seu pare no és el moment més adient per a fer-se aquesta mena de preguntes, però la mateixa pregunta li torna a brollar amb força i al remat li arrabassa l'última pensada de les mans; la pensada primer, i després les mans, i a continuació la imatge de tots aquests desconeguts que degoten al seu davant, en el cel que descanse, en el cel que descanse, en el cel que descanse, mentre acomiaden el dol, i finalment, en el darrer bufit, la visió de la mateixa boca del nínxol, irremissiblement tancada com una història conclosa. Tot acaba estavellant-se contra les parets descarnades del cementeri. I només resta ell, l'Amadeu, sota aquest sol de març que s'enrojola avergonyit d'haver d'il·luminar pensaments tan estúpids. I de nou comença a escarbotar entre les serradures de la memòria i torna a notar fred, el mateix vent de sempre que continua esquitllant-se entre les esberles de la seua vida. Potser aquest fred crònic és el fil que li permetrà descabdellar la madeixa."

(Inici del llibre L'infidel. Alzira: Bromera, 2000, p. 11)