Mira'm, Amor empra el viatge com a escenari literari on els personatges no sols exploren el món geogràfic, sinó que el complementen seguint la línia d'un altre viatge interior que inclou l'espontaneïtat, la sorpresa, la imaginació, els paisatges, el bagatge cultural, la fantasia o la dimensió antropològica. 

(Rafa Gomar, «Mediterraneïtat», Caràcters, núm. 42, gener de 2008)

***

(El bes de l’aigua) És una novel·la coral que dona la veu a molts personatges tot dibuixant una trama que és com una xarxa: moltes històries personals lligades les unes a les altres i, a la vegada, formant part d'una història col·lectiva. I és un llibre de lectura fàcil perquè l'argument està narrat amb un llenguatge àgil i ric, de vegades poètic, amb la introducció de molts diàlegs i de maneres de dir que al lector li resulten conegudes. Però, sobretot, és una contribució a la recuperació de la memòria històrica. Elvira Cambrils desvetlla els ideals i el compromís polític i social d'unes persones joves durant els anys de la Segona República. 

(Carme Miquel, «Conviccions d'ara i d'adés», Caràcters, núm. 52, juny de 2010)

***

A Tot el que tinc per ballar amb tu, Cambrils apuntala els trets forts de la seua narrativa, començant per un innegable talent per escollir el títol de les novel·les –no tant la portada– o, més significatiu, per la depuració d'una prosa que fa compatible la funcionalitat lectora amb una escriptura rica, plena de colors, olors i matisos, amb fragments d'una encisadora bellesa. (...)

Un lirisme i una intensitat que enganxen immediatament i que, d'inici, compensen un plantejament que sembla suat i poc engrescador: una dona madura, en una profunda crisi personal per la malaltia degenerativa de sa mare i per haver estat abandonada per la seua parella, cerca oxigen i recer en una illa grega.

Una novel·la, fet i fet, honesta, valuosa, ben concebuda i millor escrita.

(Xavier Aliaga, «Ballant amb Elvira Cambrils: el bon pronòstic complit», El Temps, juliol de 2014)

***

En aquesta última novel·la l’autora presenta setze històries encadenades escrites en primera persona, que poden llegir-se en clau de llibre de viatges que s’esdevé per diversos paisatges de llocs com Delos, Troia, Istanbul, Amman, Marràqueix, Sousse, la Nova York de principis del segle XX o la Cuba actual, en els quals l’autora mai no se sent estrangera. 

(Lliris Picó, «Vestida de lluna d’Elvira Cambrils. La literatura com autoreinvenció», Información d’Alacant, 2016)

***

Fet i fet, en A la platja de Camus tots narren, tots conten. I amb la seua narració, a manera de collage, tot intercalant les diverses veus, es basteix la novel·la. Una novel·la ambiciosa per on circulen personatges de tres generacions i que demana una participació molt activa del lector.

Sens dubte, A la platja de Camus du el segell Elvira Cambrils: una història potent, vigorosament narrada, compromesa i vitalista alhora.  
(Pilar Garcia Aparicio, «Una història compromesa i vitalista alhora», Aiguadolç, núm. 48, 2019)

En l'Algèria del final de l'etapa colonial —últims anys de la dècada dels cinquanta i principis dels seixanta del segle passat— i la figura d'Albert Camus com a fons, la novel·la A la platja de Camus, d'Elvira Cambrils ens presenta una ficció que lliga aquest univers amb el nostre present valencià. 

(Enric Balaguer, «Travessies», Información, 27 de desembre de 2018)

***

Elvira Cambrils barreja amb mestria aquestes reflexions amb d'altres sobre la vida i el pas del temps, l'ensenyament, la filosofia i les dones filòsofes, o el fet literari  —àmbits, tots ells, que coneix de primera mà—. "El que importa d'una novel·la és la capacitat per a fer-nos gaudir d'una experiència estètica global", diu en un passatge de l'obra. Això mateix és Aire: un gaudi amable, pausat, sense estridències, però profund, global, tant en el fons com en la forma.

(Joan-Lluís Moreno Congost, «Aire, d'Elvira Cambrils», La Veu dels Llibres, 21 d'octubre de 2023)

***

Aire és plena de bons personatges —ben dibuixats(des)—, de bones situacions i de bones anàlisis psicològiques. Però no té trama ni final, com proclamava Anton Txékhov per als seus contes. Ací cada personatge aporta les seues històries, sobretot Felicitat, Eimi i Irene. Es tracta d'escoltar-les —és un goig!— i de reviure amb elles llurs experiències. 

(Enric Balaguer, «Una 'novel·la de veus': Aire, d'Elvira Cambrils», A tall d'invocació, blog de Vilaweb, 7 de febrer de 2022)

***

La novel·la d'Elvira Cambrils em va entrar molt bé de seguida. Contava una història prou original, la peripècia d'una joveneta de Djibouti (vaig haver de buscar aquest país, situat entre Eritrea i Somàlia, en un mapa) que es creua mitja Àfrica per anar a trobar el paradís europeu. (...)

Una narració colpidora, però no és prou a comptar amb una bona història per a fer una bona novel·la. On se la juga un escriptor, sempre, és en el llenguatge. I el llenguatge d'Elvira Cambrils és magnífic i remarcable. La seua és una llengua bella i harmoniosa; no defuig l'alé poètic però sense entrebancar la narrativitat.

No vaig poder abandonar la lectura d'Argila i calç durant moltes hores.

(Joan Garí, «Ofici de lector», Diari La Veu del País Valencià, 21 de febrer de 2024)