Autors i Autores

Assumpció Cantalozella

Entrevistes

Què va suposar en la vostra trajectòria personal la inclusió en el llibre Tapís?
–Una experiència molt positiva. Mai no havia escrit teatre. I, sobretot, em va agradar estar en contacte amb gent de les nostres comarques del món de la creació. Les experiències de grup sempre m’han interessat, cosa que em portà a organitzar Lletrasset, una colla que fèiem novel·letes de gènere publicades per El Punt.

Creieu que formàveu realment una "nova generació"? Teníeu consciència de grup?
–No tenia consciència de grup. La gent del món literari que en aquells moments es movia per Girona no crec que tinguéssim res en comú, com s'ha anat veient en el temps. A part d'aquesta experiència i la de Lletrasset, no hem sentit mai la necessitat de fer cap trobada al voltant d'una taula per a comentar el món literari, tot i que l'apreciat Jordi Comas va convidar-nos, com a Lletrasset, unes tres vegades a la "torre del pirata" que tenia a Santa Cristina d'Aro.

Allà hi vaig presentar Amor a la Platja d'Aro, del gènere amorós, però convertit en ironia cap a alguns polítics.

No ens hem trobat més. I és que Girona és una ciutat de capelletes i més aviat els escriptors es troben per interessos que van més enllà de la creació literària.

Què caracteritzava (si hi havia algun tret homogeni) aquella nova narrativa: els escenaris urbans, un llenguatge desinhibit, el pes de la influència anglosaxona i de la televisió, el rebuig de la consciència política de la generació precedent, etc.?
–A alguns escriptors gironins els va condicionar molt aquesta moda que esmentes. D'altres fèiem coses molt diferents. Jo estava escrivint novel·la que es podria considerar del realisme social. Per això amb La ciutat vaig tenir problemes, degut a la nova moda anglosaxona que acabava de sortir. De fet, jo pertanyo a la generació dels 70, amb qui vaig col·laborar amb Ofèlia Dracs i amb qui conservo molt bones amistats. Aquests són els escriptors amb qui m'entenc, encara.

El llibre va contribuir a donar-vos projecció fora també de Girona?
–Qualsevol llibre que fas te'n dóna. Vaig tenir la sort que l'actor que va representar el meu monòleg era en Massot Kleiner, i encertar l'actor era essencial. Personalment, el monòleg "aquella setmana" l'actor era essencial. El monòleg es va representar tres vegades en cercles reduïts.

Al nostre municipi s'havia produït un cas com el que descrivia el monòleg, i en una trobada d'uns 65 amics, una nit d'estiu, es va representar. Vam riure molt, perquè el tema ens atenyia i la persona que el va representar, en Llorenç Ginestà, tot i que és enginyer químic superior, va actuar com un actor genial.

Trobes a faltar algun nom, d'aquell moment? Quines noves veus hi afegiries avui?
–No t'ho sabria dir. Al món de la literatura catalana, com deu passar en totes les escrites en altres llengües, hi ha personatges molt bons que, de cop, desapareixen.

(Eva Vàzquez: "Tapís. Narradors a Girona", El Punt Avui, 23 d'abril de 2015)

* * *

–El confident dels reis és la segona novel·la ambientada en el regnat de Jaume I. Per què et fascina tant aquest període històric?
–El període m'atreu perquè és un període de crisi. La meva primera novel·la, El falcó del comte, estava ambientada al segle XI, quan s'inicia el procés de feudalització. Després vaig escriure Corpus de sang, que també està ambientada en un moment convuls. M'interessa per les reaccions humanes que provoquen les crisis.

El narrador és Guillem de Cervera, confident de Pere I i del seu fill Jaume el Conqueridor. Per què has decidit donar-li la veu a ell?
–Jaume I no m'interessa tant. És una figura que he estudiat i que els romàntics van mitificar. Guillem de Cervera em permetia donar una mirada nova a aquest capítol de la història. És un testimoni real, present a les cròniques de Jaume I, molt vàlid, perquè no es mou del costat del monarca i no el traeix mai.

Hi ha un boom de la novel·la històrica?
–A Catalunya en trenta anys hem recuperat els nostres personatges històrics. La gran diferència amb els romàntics, però, és que nosaltres no els posem dalt d'un pedestal. Jacint Verdaguer va convertir Jaume I en un gegant en el seu poema dedicat al monarca: "Per veure bé Catalunya / Jaume primer d'Aragó / puja al cim de Sant Jeroni / a l'hora en què hi surt el sol: / quin pedestal per l'estàtua! / Pel gegant quin mirador!" Hem hagut de donar vida a aquests personatges, que eren com estàtues, i fer-los versemblants. Els novel·listes fem ficció però és una ficció arreladíssima a la realitat. Ens documentem molt i fem reviure els personatges, cosa que els historiadors no poden fer, perquè no poden dir si un personatge patia o si se sentia atret per una dona. Nosaltres els traiem dels pergamins i els donem vida.

¿I quin Jaume I ens descobreix Guillem de Cervera?
–Quan vaig escriure L'amor secret del rei en Jaume vaig seguir Aurembiaix amb una càmera. En aquest cas em poso dins el personatge de Guillem de Cervera. No sóc lliure de dir el que vull perquè estic a la seva pell. Guillem de Cervera va ser capaç de veure els clarobscurs de Pere I però no de Jaume I, perquè queda fascinat per ell. El veu néixer. Ell m'ha permès viure vicissituds de tota mena: la Batalla de Muret, la persecució dels càtars, les disputes amb el Vaticà...

(Sílvia Marimon: "Assumpció Cantalozella: 'Jaume I no m'interessava, està massa mitificat'", Ara, 29 d'octubre de 2012)

* * *

El confident dels reis arrenca amb un episodi fantasiós que tot i això recullen les grans cròniques, inclosa la del mateix Jaume: l'ardit pel qual els cavallers de Montpeller, tement la ruïna d'una corona sense descendència, van atraure el díscol rei Pere a l'alcova de l'esposa fent-li creure, simulant un joc eròtic que havia de tenir lloc a les fosques, que anava a allitar-se amb l'amant. La llegenda de com va ser engendrat Jaume I serveix a Cantalozella per presentar un personatge verídic però mal conegut: Guillem de Cervera, sovint confós amb el poeta Cerverí de Girona, conseller i confident del rei Pere i que aviat ho seria també del seu fill, que va assistir, des de l'ombra, als grans esdeveniments de la Catalunya del segle XIII, amb la pèrdua de les terres d'Occitània, les pressions papals contra la influència dels càtars i l'expansió del principat cap al sud.

Cantalozella no amaga la seva fascinació per aquest període històric, que identifica amb “el nostre Camelot”. “Si Catalunya hagués conservat l'Estat propi, Jaume I seria el nostre Ricard Cor de Lleó”, afirma, tot admetent que amb el seu cicle novel·lístic ha reconstruït una certa mitologia de país, a la manera que ja ho van fer els romàntics, amb la diferència que ara s'hi invita també el clarobscur: “Els romàntics pintaven personatges de cartró pedra, ídols per santificar a l'altar, però a mi m'interessa crear gent de carn i os, treure el mite del retaule i donar-li vida.” Lamenta que a vegades el compromís amb el retrat històric, que vol documentat i veraç encara que sigui damunt un tapís narratiu, li hagi valgut la consideració de “cronista”, però s'hi ha avesat: “Novel·lar fets reals de la història és una manera com una altra de fer literatura”, opina, encara que això l'allunyi, diu amb resignada ironia, dels “camins excelsos de la literatura pura”. Ella, en tot cas, ensenya les seves cartes: “Jo el que pretenc és ser llegida, i sé quina és la meva gent.” De tota manera, confessa que després d'El confident dels reis difícilment reprendrà el cicle: aquest projecte la deixa exhausta i, d'altra banda, compromesa activament amb l'Assemblea Nacional Catalana, es declara més lectora de llibres d'història o assaig polític que no pas de novel·les.

(Eva Vàzquez: "Mites de carn i os", El Punt Avui, 20 de setembre de 2012)

* * *

Hug Roger, però, no és l'únic protagonista d'aquesta novel·la [El retorn d'Hug Roger]
–No, perquè la seva història està explicada a través d'un novel·lista actual que també s'interessa pel personatge del comte i que s'adona que la història l'ha tractat injustament com un gran salvatge, pueril i poc senyor, perquè així se'l va voler presentar interessadament en un judici contra ell, del qual es conserva la documentació. En canvi, unes cartes seves trobades per Jaume Sobrequés el mostren com una persona culta i amb sentiments. Per la complexitat del personatge i de les seves circumstàncies històriques, el narrador té dubtes i no sap si escriure o no la novel·la, en un procés de creació totalment paral·lel al meu, ja que em vaig passar tot un any pensant si feia aquesta novel·la.

Què la va impulsar a fer-la?
–El meu interès pel tema va néixer arran d'una invitació del Consell Cultural de les Valls d'Àneu, que va convidar diversos escriptors i historiadors a visitar aquells les terres on havia viscut l'últim comte del Pallars, que fins i tot es va plantejar crear un estat independent al mig dels Pirineus, com Andorra. Em va fer gràcia aquell personatge del qual no sabia res, que no deixava de ser un senyor feudal que havia lluitat contra els remences, però que també ho havia fet per defensar les llibertats de Catalunya, i per això ara encara se'l considera al Pallars un heroi nacional. En les meves anteriors novel·les, jo ja coneixia molt bé els personatges: la història dels nostres primers comtes o els fets del Corpus de Sang, que apareixien molt ben relatats en una història de Santa Coloma de Farners que s'havia editat a la impremta de casa en els anys cinquanta, i sempre havia pensat que escriuria una novel·la sobre aquest tema. En el cas d'Hug Roger tenia molts més dubtes, tot i que el personatge era molt complex i valia la pena entrar-hi, així que vaig decidir muntar una ficció paral·lela per explicar com es crea una novel·la històrica i els problemes que pot comportar.

Amb bones dosis d'imaginació, no?
–Sí, perquè el narrador també viatja al Pallars, amb l'Alsina Graells, i després s'endinsa en un camí que és una espècie de túnel del temps, fins que veu baixar el comte amb els seus cavalls des del seu castell, a València d'Àneu, fins a Barcelona, on s'ha d'entrevistar amb Ferran II. El narrador veu dues figures de dona que travessen la plana d'Esterri i de cop se sent a dins d'una elles, la Guiula, que porta un ramet que li ha donat una bruixa. La bruixeria és molt important en aquest llibre, com també ho són els personatges femenins.

Creu en les bruixes?
–La qüestió és que, en les Ordenacions de les Valls d'Àneu, del 1424, hi ha articles sobre l'adoració del boc de Biterna, i que va arribar a haver-hi tres aquelarres que gairebé es tocaven. Hi ha gent que nega tot això, però no es pot negar l'existència des de molt antic d'aquests ritus pagans amb una certa dimensió demoníaca. En realitat, les bruixes representaven una alternativa a l'església oficial, amb els seus remeis i els seus conjurs que podien portar una persona a la mort. En tot cas, jo no defenso aquest món, només el descric.

(Xavier Castillón: "La bruixeria és molt important en aquest llibre", Vilaweb, 11 de desembre de 2007)