L'ECOLOGIA DEL CASTELL

Les estructures del poder són flexibles. S'adapten a la pressió dels que l'exerceixen, s'acomoden al seu estil, s'ajusten a la relació de forces que regeix entre ells. Cada nou equip arriba amb una jerarquia pròpia, una cultura, uns hàbits. Només cal suggerir un canvi per tal que es produeixi sense dilació. Basta impartir una ordre per tal que sigui acatada dòcilment. Els nouvinguts són ara els amos del Castell. [...]

Prenen possessió dels càrrecs jurant o prometent exercir les seves funcions amb lleialtat i rectitud, en actes que, com els casaments, poden ser multitudinaris o íntims, esplèndids o frugals, però que sempre suposaran un moment sacramental, de plenitud, un punt d'arribada i un punt de partida. Algú prendrà la paraula i els recordarà els seus deures i els animarà a complir-los amb diligència i probitat. Els amics i companys hi assistiran amb l'esperança de protagonitzar aviat un acte semblant i seguiran la cerimònia amb admiració o amb enveja, disposats a criticar la mínima relliscada i, alhora, ansiosos de compartir l'alegria, de contagiar-se de l'èxit. [...]

Tots estan frescos, plens d'il·lusió i de bona voluntat. Les idees que estan impacients per portar a la pràctica encara no han patit l'erosió de la realitat. Tenen notícia de les intrigues i les travetes dels antics habitants del recinte, de les seves escaramusses burocràtiques, i es conjuren tàcitament per no caure-hi. Tots volen mostrar que són capaços de treballar en equip i que l'últim que farien seria crear obstacles per motius personals. El pessimisme queda prescrit i es rendeix culte a la companyonia i al bon humor. Un entusiasme contagiós s'apodera de tota l'escala jeràrquica i una ventada d'aire fresc renova l'atmosfera. Es viuen moments d'esplendor. La injecció d'autoestima que tots han rebut, que reben diàriament gràcies als privilegis del poder (cotxes oficials, col·laboradors, secretàries, deferències, comoditats), genera un sentiment fraternal. Tots se senten apreciats, estimulats, decidits a donar-ho tot pel projecte comú. Els elogis i les mostres d'agraïment pesen més que les exigències i censures. La generositat aparta l'enveja. Les flaqueses de la condició humana semblen superades per sempre.

Però l'exercici del poder té les seves pròpies lleis i tard o d'hora comencen a obrir-se camí. Passat el primer envit, després de l'explosió de fraternitat dels primers dies, sense que ningú ho adverteixi la carregada atmosfera anterior torna a envair a poc a poc les cambres, com un gas emanat pels propis murs del recinte. Els canvis efectuats pels nous ocupants no han fet més que injectar saba nova en un organisme que té vida pròpia i que com més canvia més s'assembla a ell mateix. La satisfacció que proporcionen els privilegis del poder va minvant fins diluir-se en la rutina. Comença a haver-hi friccions. Tots tenen una opinió del que convé fer, i han estat triats per intentar fer-ho, però no sempre estan d'acord. Cal dividir els espais, decidir qui fa què en cada moment, a qui ha de consultar cadascú si ho necessita. No tots poden tenir accés directe als que prenen les decisions, no tots poden opinar sobre tot. Pocs són els que no se senten cridats a assumir unes responsabilitats més grans de les que els correspondrien en un repartiment proporcional. La delimitació de fronteres causa tensions i genera greuges que de vegades s'enquisten. No tots poden saber-ho tot. Cal evitar filtracions, cobrir certs actes amb un mantell de discreció. Apareixen les divisions entre els que saben i els que no saben, els que són de l'olla i els que no. Els primers cauen de vegades en la temptació de valer-se dels seus privilegis per fer sentir la seva superioritat als segons. 

[...] De manera inevitable, sorgeixen les rivalitats, els conflictes de competències. Algú ha d'ocupar-se de l'agenda, programar-la amb mesos d'anticipació, donar prioritat a unes activitats sobre les altres, i els altres s'han de sotmetre al seu criteri, ni que sigui per mantenir un mínim ordre. Les iniciatives del president o del ministre han de tenir impacte en l'opinió pública, i això exigeix que siguin concebudes i dosificades tenint en compte el que l'opinió espera. [...] Tot això exigeix una jerarquia, uns filtres, uns procediments. No cal inventar-los. Ja hi són. Són els filtres i els procediments de sempre, la jerarquia que ja existia abans que els nous habitants arribessin al Castell. Amb els ajustos necessaris, són els que s'acabaran imposant. Després d'un període d'adaptació, les estructures del poder hauran recuperat una forma no gaire diferent de la que tenien abans de l'arribada dels nous governants.

(Les lleis del castell. Notes sobre el poder. Barcelona: Pòrtic, 2014, p. 19-23)