Dins l'obra narrativa de Carles Casajuana hi ha tres novel·les que no és cap disbarat si es llegeixen com unes variacions d'una idèntica preocupació: de quina manera s'han concretat les il·lusions i les esperances, l'aprenentatge sentimental d'una generació que tenia més o menys vint anys el dia que va morir Franco. La seva primera novel·la, apareguda l'any 1987, Tap d'escopeta, era un retaule molt versemblant dels fracassos i les renúncies que cada protagonista havia anat col·leccionant en fer-se adult… Punt de fuga, la millor novel·la de Carles Casajuana, narrava el rencontre, vint anys després, de dos amics que les casualitats havien fet que s'intercanviessin els papers somiats en la joventut. Qui volia ser un rodamón s'havia convertit en un executiu, i qui anava ple de projectes només havia aconseguit viure a la vora de la indigència… Ara, amb Esperit d'evasió, Carles Casajuana completa la crònica dels pobres protagonistes d'aquesta generació.

(Ponç Puigdevall: "L'ànsia d'intempèrie", Presència, 5-11 de juliol de 1998)

* * *

El conflicto entre la aventura y la responsabilidad es uno de los temas de Casajuana. Aparecía ya en Tap d'escopeta, recuento de amores y correrías juveniles traducida al español como Bala de corcho, y también en La puresa del porc, irónica fábula de un funcionario que quiere ser un escritor maldito, y en Punt de fuga, quizá su obra más intensa y ambiciosa, y en Esperit d'evasió, que es quizá la novela suya que más me gusta, y cuyos irónicos, cultos y acomodados escenarios barceloneses, con sus personajes llenos de dudas existenciales, dilemas éticos y aventuras eróticas, vistos siempre con una mezcla de implacable simpatía y amable socarronería, son lo más parecido que conozco, a esta orilla del Atlántico, a las fábulas que Woody Allen lleva años situando en la culta y acomodada Manhattan.

(Andrés Ibáñez: "Andes lo que andes…", ABC Cultural, 28 de febrer de 2004)

* * *

No tengo más que palabras de admiración hacia lo que representan sus últimos libros. Por si mismos, por sus innegables valores narrativos y enfrentados a la impostura que ha sido una de las chacras de la novela catalana de las últimas décadas, con tantos aristócratas de pizarrín y anarquistas faltos de horas de vuelo. Los diplomáticos de Casajuana son de verdad y su mundo de embajadas tan verídico que nos llena.

(Julià Guillamon: "Casajuana en Bolehlandia", La Vanguardia, 15 de juny de 2005)

* * *

La prosa de Casajuana es límpida, operativa, vertical. Si bé Kuala Lumpur (2005) representa una inflexió cap a la novel·la negra, és en obres com Punt de fuga (1992), Diumenge de temptació (2001) o en el deliciós assaig Pla i Nietzsche (1996) on trobem la literatura més definitòria d'aquest autor, caracteritzada per una arquitectura àgil que no defuig la reflexió moral.

(Lluis Muntada: "Crònica del llustreig", El País. Quadern, 5 de març de 2009)

* * *

Un assaig com aquest és extraordinari justament per això: perquè per escriure sobre el poder amb aquesta capacitat de distància cal haver-lo viscut, patit i gaudit de ben a prop. És només llavors que un pot enlairar-se i parlar-ne amb coneixement de causa… El llibre beu indistintament de l'acció i de la reflexió: només el podia haver fet algun amb un feixuc bagatge professional a les espatlles, però alhora algú ben llegit (de Maquiavel a Revel, passant per Montaigne, Nietzsche, Orwell o Canetti). De les dues formes d'experiència es nodreixen aquestes notes, carregades a parts iguals de lucidesa, ironia i experiència.

(Àlex Susanna: "El poder d'unes notes", El Punt-Avui, 5 de desembre de 2014)

* * *

Casajuana gosa passejar el mirall de la ficció pel retorn de Josep Carner a Catalunya l'any 1970, molt celebrat per uns i considerat una claudicació per d'altres. L'encert estratègic de la novel·la és la tria del narrador. [...] Basta llegir el primer capítol per veure que la novel·la arribarà a bon port, perquè el jove Miralles (un cognom ad hoc) serà el mirall idoni per reflectir dos móns paral·lels que coexisteixen en l'últim antifranquisme. Per una banda, en la seva funció d'acompanyant, ens mostra la intimitat carneriana d'aquells dies agitats de retorn al país com un eunuc capaç de descriure'ns l'esplèndida nuesa del Príncep dels Poetes. De l'altra, perquè a través de les relacions amb els seus amics estudiants (en universitats tancades) actua com mirall per mostrar-nos l'activisme clandestí i la repressió franquista... Delicada com un poema, realista com una crònica.

(Màrius Serra: "El retorn del poeta", La Vanguardia, 16 de setembre del 2017)

* * *

Les pompes del diable comença molt bé: el protagonista, un funcionari municipal, s'exculpa d'un seguit de coses que li carreguen a l'esquena. Llegint-ho, sabem que tot això de què ell s'exculpa és la pura veritat i que els que l'assenyalen encara no ho diuen tot. Carles Casajuana (Sant Cugat, 1954) juga amb mà mestra a l'art del doble llenguatge: dic això, el lector entén allò i es pixa de riure.

(Julià Guillamon: "Corrupció: untar i fer ampolles", La Vanguardia, 23 de març del 2019).