Article "Les traïcions i els líders"

En Xirinacs és encara avui incòmode sobretot perquè havia dit sempre el que pensava, amb una claredat esclatant. Ell va encunyar la frase que ha esdevingut famosa, "la traïció dels líders", títol d'una de les seves obres més emblemàtiques. No parlaré ara del que ha estat dit i escrit per ell mateix, perquè entenc que cal respectar la seva paraula tal com va ser expressada. El que faré és intentar aprofundir en la reflexió que ell va desvetllar, i estudiant un període d'uns quants anys d'experiències fins avui, exposar l'abast real de diferents formes de manipulació política a què s'ha arribat en la nostra societat actual.

La denúncia i l'estudi dels comportaments de la casta política (els "líders") que ens ha tocat patir, és un exercici molt necessari si aspirem a modificar de manera sensible les condicions polítiques nefastes del moment present.

Llegir tot l'article.

(Article publicat a Ordint la Trama, núm. 67, octubre 2008)
 

* * *
 

30 anys de Constitució espanyola: qui en vol més?

Aquest 6 de desembre ja farà trenta anys que la nostra vida política dins l'Estat espanyol és regida per aquesta norma fonamental. Els partidaris d'aquest text ens l'havien defensat com l'instrument que ens havia de portar a una gestió democràtica de la nostra vida pública, dins la qual la nació catalana podria viure lliurement. Sortíem del franquisme i alguns creien que qualsevol cosa podia ser defensada com a millor. Però, després de tots aquests anys d'experiències amargues repetides, és evident que el raonament del "mal menor" no va ser gens encertat. És hora que això es reconegui sense reserves i que es passi a fer una altra mena de política, sobre unes bases sòlides. 

Llegir tot l'article.

(Article publicat al diari El Punt, desembre 2008)

* * *

"Una nit de lluna plena..."

No feia ni un any que havia sortit de la presó i la situació política general no es veia gaire tranquil·litzadora. Les pressions i mobilitzacions per a posar fi al règim franquista trobaven reaccions repressives d'una violència extrema que carregaven l'ambient d'una gran tensió. Les detencions se succeïen: el mes de setembre de 1974 tingué lloc una nova detenció massiva (67 persones) de membres de l'Assemblea de Catalunya; el mes de gener de l'any següent, hi havia una detenció d'un nombre important de membres del FAC; d'altres independentistes catalans eren detinguts el mes de maig del 75 acusats de solidaritat amb els bascos. Tothom, obrers i estudiants en lluita i demòcrates de tots mena, eren detinguts i salvatgement torturats...

El general Franco estava greument malalt i la imminència de la fi del dictador esperonava el conjunt de les forces democràtiques a accelerar tant com fos possible la fi d'aquell règim odiós, un règim que veient el perill de la seva fi semblava embogit i augmentava les seves dosis de crueltat i de terror per a mantenir-se.

A la tardor d'aquell any 75 aquest clima de tensió i de terror arribava al seu paroxisme. En la follia de repressió el franquisme preparava l'execució de cinc detinguts de l'ETA i del FRAP. Les reaccions contra aquesta barbaritat trobaven una forta reacció social amb un suport internacional creixent. Tot i així, el règim franquista, encastellat en el seu poder, rebutjava sistemàticament totes les peticions de clemència, i el 27 de setembre del 1975 era executat el Txiki amb altres militants antifranquistes, davant l'escàndol i la reprovació del món sencer.

En aquesta situació exasperada del franquisme, la repressió continuava donant els darrers cops de cua i, entre altres accions repressives, el 27 d'octubre emprenia una important ofensiva contra l'independentisme català detenint una colla de joves de les Joventuts Revolucionàries Catalanes (JRC), les joventuts del partit al qual jo pertanyia. El perill de desmantellament total era seriós, ja que en aquell clima de tensió, les detencions ho eren tot menys mesurades; en aquelles circumstàncies, em va semblar convenient de proposar una retirada temporal, almenys d'una part de l'organització. Aquesta proposta no va ser compartida per tothom i així, mentre una part de la direcció prenia el camí de l'exili polític, un petit sector restava a l'interior per tal de mantenir un mínim de presència.

D'aquesta manera, doncs, poc després de les detencions del 27 d'octubre vaig passar tot seguit a la clandestinitat i em vaig amagar en diverses cases (als propietaris de les quals torno a agrair la seva solidaritat, molt compromesa, donades les greus circumstàncies repressives del moment). Recordo encara en una de les darreres estades com seguia per la ràdio l'agonia de Franco amb el desig fervent de la seva mort, un desig que en el meu aïllament sentia compartit per multitud de persones arreu.

He estat moltes vegades reclòs en residències clandestines, però aquella va ser una de les més tenses i angoixants perquè, tot i l'esperança del seu final, sabíem que ens les havíem amb un règim sanguinari que no dubtava a matar, com havia demostrat feia unes setmanes, i això creava un pànic general. Per a qui no hagi passat mai la clandestinitat cal insistir en el fet que és una situació molt dura, en molts aspectes més que la presó mateixa, ja que la inestabilitat és la seva principal característica i, la incertesa sobre la sort dels companys i familiars, la pitjor tortura. Cal tenir uns nervis molt forts per resistir-ho sense deixar-se portar pel pànic o la depressió.

(De Reviure els dies, 2003)