Al meu entendre, l'obra d'Helena Valentí no s'allotja en un fals feminisme. És a dir, tracta de les dones i explica històries de dones no pas per una propaganda derivada d'una missió política –Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany desenvoluparen molt bé aquest paper social emergent de dona-protagonista, no ho dic en un to desqualificatiu– sinó com a fruit d'una narració ineludible de la seva realitat present. Els dos grans temes de l'escriptora van ser l'emancipació de la dona -per això va traduir dones angleses referents per al moviment feminista- i la narració d'una quotidianitat no tan fàcil després del dit alliberament. Hi ha una gran sinceritat en la prosa d'Helena Valentí. Els seus companys de generació masculins l'ignoraren. Primer perquè l'engalanaren com a musa de Ferrater, i després perquè el que escrivia, en català, no els interessava. No els importava perquè com a homes estaven en una altra situació i vivien experiències diferents –el moviment d'emancipació de la dona causà més maldecaps que no pas alegries a aquells jovenets «progres» del final del franquisme.

La narrativa de Valentí jugava fort. Jugava fort en l'expressió dels sentiments, en la capacitat per despullar els gests heretats de les relacions tradicionals home-dona, i en la crítica a la societat burgesa elitista barcelonina -que ella observà en les tertúlies de casa els seus pares.

[...]

Els seus llibres palesen que les relacions de mares i fills, moltes vegades no es resolen fàcilment. Aquests conflictes emocionals fan posicionar irremeiablement els personatges de les seves novel·les. Les distàncies i els xantatges sentimentals es fan especialment presents quan són tractades les relacions mare-filles. L'autora s'hi deuria sentir identificada perquè tenia una filla. La irreflexió dels impulsos i la manera d'utopercebre's, sobretot de les filles repecte a les mares, es narren especialment a La dona errant i D'esquena al mar.

(«La quotidianitat amagada. Les novel·les d'Helena Valentí», dins de Literatures, segona època, núm. 6. Barcelona: Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, 2008, p. 93-98)

* * *

El pròleg d'un llibre també es pot escriure des de l'afecte. Des de la generositat que suposa fer-ne una lectura humil i comprensiva. No sóc partidari de les crítiques destructives i destraleres, a no ser que el llibre no respecti les màximes morals que les persones ens devem entre nosaltres. No és aquest el cas de Les ciutats ocasionals, el tercer recull de poemes de Ricard Mirabete (Barcelona, 1971). Mirabete és una veu que començà fa una dècada quan l'any 1999 guanyà el premi Amadeu Oller amb el seu primer recull Última ronda.

La narrativitat és l'element essencial de la poètica d'aquest llibre. Aquest recull està inspirat en bona part en l'exposició Post-it city / Ciutats ocasionals que projectà el CCCB. El poeta retrata diversos espais de Barcelona a través d'un cinematògraf. És així com podem entendre una clara referència al cinema quan l'autor esmenta el nom del cinema Aribau en el poema "Elegy". Som al davant de vint-i-nou poemes que retraten escenes quotidianes de la vida d'una ciutat. Hi ha poemes que porten el nom de carrers molt coneguts, com el Carme i Elisabets. Una ciutat que el poeta estima però que no s'està de criticar-la. Com jo mateix es pregunta: en què s'ha convertit la ciutat que estimem? Barcelona és un desfalc? La Barcelona dels nostres somnis és un frau polític, cultural i moral? Per què ens l'hem venut a la febre del turisme i la construcció desmesurada? El poeta estima immensament la seva ciutat, però no li agrada. Hi té tot el seu dret!

Hi ha tristesa a Les ciutats ocasionals, com jo diria que n'hi ha en qualsevol recull de poemes que sigui bo. Aquest sentiment es visualitza molt bé en el poema "Un home amb bicicleta", que personalment crec que és un dels millors del llibre. Amb afuada narrativitat ens relata la fugaç existència d'un vagabund d'una plaça desconeguda. De sobte, a l'estiu següent, ja no hi és.

(Pròleg a Les ciutats ocasionals, de Ricard Mirabete. Barcelona: Témenos, 2008)

* * *

I

La veu s'enfosqueix 
en la voluble mirada.
Mentrestant sona una melodia
que recorda una dolor profunda.

(desembre 2006)

III

Si fos el cas
que el trespol fred
pogués encara
sentir l'olor
dels nostres cossos tots sols.
Si fos el cas
que el trespol fred
pogués flairar aquella olor
que mai no va sentir.
Si fos el cas.

(gener 2006)

V

Vessarà la tendresa
en el raval d'una nit clandestina.
L'amor és un guany i una pèrdua
que torna constantment.
La solitud, de vegades, afoga
l'existència dels dies.
Ens pren el cor, la carn i els ossos.
La llibertat de la nit
ens transporta al lloc dels no-llocs:
escalfor, cura,
sentiments de frontera.
Sensacions retornades d'exili.

(novembre 2005)

IX

Ploreu per la meva absència,
no pas per la vostra enyorança.

(Remor de veus. Arenys de Mar: Impremta Pons-Ribot, 2008, p. 7-15)