Tinc tantes ganes de fugir de Barcelona que em saltaria tots els semàfors en vermell. Ha estat una setmana feixuga, el telèfon no parava mai de trucar i, quan parava, era jo qui trucava. Trucava a la Clara, trucava a en Lluís, volia aconseguir que pugessin avui amb mi. La Clara, com sempre, no hi era, no hi és mai. No sé si no hi és o que quan senten la meva veu ja em diuen que no hi és. En Lluís no para mai a casa, però, si el trobes, sempre diu que sí. I aquesta setmana l'he trobat i, naturalment, pujarà amb la Clara. Fa tanta xafogor a ciutat que ben segur que pujaran tots dos.

Segur que darrera aquesta boirina densa i humida que s'enganxa a la pell com si l'atmosfera fos roba xopa de suor hi ha el sol i l'aire i, només de sortir d'aquesta terrible pol·lució de Barcelona, riurà el sol i, també, l'aire es mourà i jo seré un altre.

La Diagonal està mal sincronitzada, tots els semàfors estan en vermell, si no fos que sempre tinc cotxes davant, me'ls saltaria tots. No me'n saltaria cap. Ja em conec. Sempre em carrego de paciència i accepto la situació.

Si aconsegueixo passar rabent dos o tres semàfors l'aire em bufeteja la cara i, encara que calent, és una altra cosa. Ara ja he deixat el canal de cases de la Meridiana i els cotxes ens passen els uns als altres com si fóssim bestiar escapat de la cleda. L'aire pol·lucionat es fa més espès, com aigua bruta que es remogués al nostre pas. L'autopista sembla que s'endinsi per un forat blanquinós, lletós, fastigós, com per dins d'un preservatiu usat, d'aquells que suren estovats per les aigües pudents del port.

(Posicions. Barcelona: Edicions 62, 1988, p. 11-12)

***

Tornar a nosaltres mateixos

Tu no saps com jo voldria
retornar a la nostra Itàlia,
ser capaç de reduir de nou
el meu món dins la maleta
i dir de nou adéu a tantes coses,
com ja vam fer una vegada,
per endinsar-nos de nou en un país
del qual calia aprendre totes les paraules
i de nou carregar-nos d'il·lusions i de dubtes.
Sí, voldria agafar bitllet
per a un país com tots però encara inèdit per a mi,
del qual només n'hagués vist la silueta
de colors innocents sobre el paper escolar d'un mapa
i anar-hi, a fer-lo meu i a fer-lo teu,
construir fets i paraules amb tu,
trobar-m'hi en blanc i nu
com el nen quan arriba al món
i només observa per aprendre
les formes i els colors i els noms
i es passa un bon temps
només podent anomenar les coses
sense poder matisar ni verbs ni sentiments.
Com voldria ser capaç
de sintetitzar el passat
fins que em cabés tot
endreçat a la butxaca
i prendre't pel braç per
retornar de nou amb tu a Itàlia.

(Retornar a Itàlia. Barcelona: Columna, 1992, p. 15)