Autors i Autores

Antoni Dalmases

Entrevistes

—Per què insisteix que Al mig del camí és més que una novel·la?
—Perquè és una novel·la que replanteja moltes coses, entre les quals la mateixa novel·la. Són diverses veus narratives, tres d'elles centrals, i diverses veus paral·leles entrellaçades. La trama és una pura anècdota. Per mi, la novel·la són les paraules i les paraules són idees i sensacions.

—Però segur que hi ha un tema com a punt de partida?
—Jo no parlo de tema sinó de temes. L'obra vol ser una reflexió sobre el món d'avui, sobre els problemes que em preocupen: l'art, la música, la literatura, l'ètica, la moral, la política. No és un llibre tancat perquè el que fa és plantejar múltiples interrogants.

—-I ho fa amb l'ajuda d'un professor universitari, en Tomàs Verneda.
—El professor universitari és el protagonista central, el fil conductor, però hi ha altres personatges ficticis, i també introdueixo cites reals d'escriptors com Pessoa, Borges o Espriu, per citar alguns exemples.

—I per què ha triat un professor universitari i no un professor d'institut com vostè?
—Em servia per a la trama. El situo en un extrem i el porto a l'altre perquè acaba fent classes a nens. A més, un professor d'institut no pot plantejar-se preocupacions literàries, ja en té prou amb les seves preocupacions burocràtiques, idiotes i policials.

—Evidentment, no és el seu cas. Es considera una afortunada excepció?
—Jo dedico tota la meva vida als llibres. Ho faig amb disfresses diferents, quan faig classes als nens, quan ensenyo a la gent gran i quan sóc a casa. Sempre parlo de literatura.

—Fins ara se l'ha relacionat sobretot amb la literatura infantil i juvenil. Se sent més còmode escrivint per als més joves?
—Jo sempre he reivindicat la literatura juvenil. És més digna. Té un lector més fidel, que és molt exigent i s'ha de saber cuidar.

—I quina és la seva opinió sobre l'estat de salut de la literatura en general?
—La literatura existeix malgrat les mil traves, putades i mentides que intenten destruir-la des dels poders més analfabets. O dit d'una altra manera: la literatura existeix malgrat que els poders li tinguin por. [···]

—Què hi ha més important per a un escriptor que el reconeixement públic a través d'un premi literari?
—Hi ha una felicitat superior a totes, bastant més gran que la que et proporciona un premi. És la felicitat d'escriure, perquè escrivint inventes i rectifiques la vida. Escriure et permet viure múltiples existències.

—Què està inventant en aquests moments?
—Ara res. Em dedico a posar gasolina, és a dir, a llegir.

(Virtudes Pérez: "La literatura existeix malgrat que els poders li tinguin por", El 9 Nou (Sabadell), 18 de juny del 1998)

* * *

—Busques el tema o el trobes?
—Els temes, des de sempre, són els mateixos. A vegades estàs més sensible a algunes coses que passen, són fets que t'arriben endins i et desperten idees que dormien. Llavors et ve la necessitat d'ordenar-los i explicar-te'ls tu mateix, i escrius.

—Perquè, això de la inspiració i de les muses, com t'ho menges?
—No conec aquestes senyoretes que m'esmenta. Sé, però, allò que qualsevol obra és el resultat d'un 10% d'inspiració i un 90% de transpiració. Jo diria, però, que els percentatges afinats són un 30% de voluntat, un 30% de mètode, un 30% de transpiració i un 10% d'atzar, que t'han de trobar a punt, conscient de la feina.

—Que si es neix artista ho es fa, tu has nascut escriptor?
—Jo només sé, com César Vallejo, que "nací pequeñito". La vida, l'atzar, una incapacitat escandalosa per a res pràctic i un indomable caràcter de somia-truites s'han combinat per fer-me el que sóc. [···]

—Vius més d'una vida?
—Sí! A vegades visc tres i quatre vides simultàniament: la de cada dia, que ja és molt rica i intensa; la d'algun personatge que estic treballant; la d'algun protagonista dels llibres que llegeixo, i la d'un estrany escèptic que m'acompanya sempre i se'ns mira a tots, burleta i sarcàstic, intentant de salvar-nos, amb èxit dubtós, fins ara.

—Et consideres un ser afortunat o ets un turmentat?
—Sóc un turmentat estranyament afortunat. La pregunta m'ha donat la resposta, que no és pas un joc de paraules, sinó la meva visió exacta. [···]

—Quina petja vols deixar en la teva vida?
—Això de voler deixar una petja ho considero una pedanteria estúpida. La mort s'ho emporta, tot i l'ombra dels records és lleu i incontrolable. No escric pas per deixar un senyal de mi. Potser sóc massa egoista, però penso que un cop mort jo, ja s'ho faran, els supervivents! [···]

—Ets hereu d'algú o de quelcom?
—Pel que fa a la part monetària, sóc de família modesta i treballadora, això és: la paraula herència no és al nostre diccionari. Si es tracta de "mestres" en el sentit estricte del terme, sí, de molta gent he volgut aprendre i copiar. I no tan sols escriptors. La majoria formen part del meu cercle més íntim i em fa vergonya posar-los en públic: potser s'enfadarien.

—Si haguéssim de posar la teva vida en solfa ¿quina nota ha estat la més brillant?
—No entenc ni un borrall de teoria musical. A mi m'agrada el "FA", perquè és un verb en present i vol dir que es treballa i es funciona. Sovint m'atrau el "SOL" (no pas l'astre, que detesto!), sinó l'adjectiu. Quan escric, vull pensar que tinc un "DO", encara que a vegades desafini una mica hagi d'estripar la partitura i quedi convertit en "RE". El "MI" és omnipresent en la meva existència, com en la de tots, per més que sigui educat amagar-ho. I "LA" és un article femení que acompanya noms que a vegades estimo. Ara m'adono que he fet una resposta tan suada i cursi com si fos la Julie Andrews de "Sonrisas y lágrimas". Demano excuses. Sobretot perquè la cita cinematogràfica no és de les que m'apassionen, precisament. [···]

—Quants llibres, de mitjana, acostumes a llegir?
—Acostumo a tenir tres o quatre llibres simultanis de lectura. Depèn del moment del dia i de l'època de l'any: un parell de la feina de l'institut, algun altre que m'interessa molt i no puc deixar, i potser algun que treballo més a fons. Això quan no escric. Quan escric, acostumo a rellegir fragments, i sobretot poesia, per la música i la profunditat del llenguatge d'alguns poetes de sempre. [···]

—Pessimista o optimista?
—Pessimista. I romàntic, somniador, venjatiu, desconfiat, esquerp i etcètera. Perquè ser optimista, així, en general, és un pecat de candidesa que als quaranta anys ja no té perdó. [···]

—Confirmes allò que el novel·lista hi posa força autobiografia?
—No. Si és novel·lista, hi posa experiències, passades pel sedàs de la tècnica, que no són forçosament vivències. Hi ha més sovint desitjos, neguits, retalls de somnis i fantasmes íntims, observacions. Escriure autobiografia, tan de moda, per cert, és una manera de perpetuar-se, una forma de vanitat. I fer-ho a través d'una novel·la és la incapacitat de novel·lar, no és fer literatura, al meu modest entendre.

—Si no fossis escriptor què voldries ser?
—Ara, de gran, no sé per què, potser perquè un avi meu que no vaig arribar a conèixer ho era, potser voldria ser fuster. Però, s'hi val, a somiar? Doncs lector, al matí i al vespre. Badoc a la tarda. És a dir: multimillionari. I llavors, és clar, acabaria escrivint, alguna nit. Hi ha vicis que no tenen remei!

—Ficció i realitat: amb quina t'agrada més crear?
—Partir de la realitat per crear una ficció que sigui versemblant és la millor tècnica. Cada història demana el seu to i el seu ritme, així com també els elements, ficticis o reals, necessaris per construir-la. Quan trobo la veu, el to i el ritme, això ja porta les dosis d'imaginació i realitat incorporades. [···]

—De tota la teva extensa família literària, amb quin tipus has gaudit més?
—Gaudir potser no seria la paraula. He viscut molt intensament amb algun personatge dels meus contes, com l'Hèctor de La infinitud dels parcs o el Miquel Duran i l'Hélène Desnos de Les línies de l'atzar; també he estat mirant el món durant llargues temporades a través dels ulls de l'Andreu Cornet de L'última primavera. Però també m'ha agradat ser el nen que protagonitza La sorprenent història d'en Joan-No-me'n-recordo. Són moments, tots aquests i d'altres, una mica màgics.

—I quin d'ells posaries "de cara a la paret"?
—Potser cap, pobrets. El més fluix, literàriament, deu ser el Tomeu Paitubí de La revolta de Job, però en canvi jo me l'estimo molt, perquè és el primer que vaig fer seriosament i li va costar tant que el publiquessin! I em va donar una empenta de sortida important, perquè hi vaig guanyar el primer premi de la meva vida, a Andorra. [···]

—Tu, contista i novel·lista, com veus ambdós gèneres en el panorama català actual? Fes-ne, si et plau, una valoració.
—"Uf!, va dir ell." Per començar he de dir que, com a lector, i potser és un defecte per a alguns, no ho sé, trio la literatura en funció no de l'idioma sinó d'altres interessos. Se'm fa, doncs, difícil, admetre el límit 'català', del qual en sé poca cosa, espigolada, com tothom. Ho vull aclarir, també, per no ofendre a ningú, per si oblido noms fonamentals.
De la novel·la actual, m'ha interessat la primera novel·la de Jesús Moncada, pel que significa, tot i que alguns li ho han retret, d'aportació necessària a la nostra literatura; també llegeixo amb plaer un parell de novel·les de Baltasar Porcel, potser les que menys fama li han donat. M'han agradat força les novel·les de Maria Barbal. Una altra novel·la que em va interessar molt i que ha passat pràcticament desapercebuda és Retrat d'un assassí d'ocells, d'Emili Teixidor. Ramon Solsona, que no sé fins a quin punt és més narrador que novel·lista, té dues novel·les que estan molt bé. Hi ha coses de Jaume Cabré, que també m'agraden. I, sense ser novel·lista, hi ha Pere Gimferrer, que escriu més bé que molts. [···]
Pel que fa als contes (o narracions dites breus), el panorama és enganyós, perquè, segons els editors, són llibres que no es venen. Excepció feta, és clar, del Quim Monzó, que té una plataforma afegida darrerament i que tots envegem: la tele. El seu darrer llibre està molt bé, en general; molt més que els anteriors. Li han sortit uns "fillets" més aviat desafortunats, però, que volen seguir-li la veta. D'altra banda, Jesús Moncada, altre cop, també té dos llibres molt interessants. I, potser no ben bé dins del gènere entès a la manera clàssica, el primer llibre de Xavier Roca-Ferrer, premi Josep Pla de l'any passat, és una obra molt i molt interessant, potser més que les que he llegit últimament. [···]
Es publiquen molts llibres, la majoria prescindibles, amb l'esperança que la quantitat donarà la qualitat. Vull pensar que ens n'anem sortint, encara que potser a un ritme exasperant, i deixant de banda que estic segur que la literatura, que no interessa a ningú de debò, acabarà sent un reducte limitat, lluny del gran públic, més atent als vídeo-clips i als actes massius que ara volen anomenar "cultura". A mi ja m'està bé, però, perquè la gent no llegeix ni novel·la ni diaris ni res, segurament perquè no entén res de res i l'analfabetisme funcional avança a pas de gegant, de manera que, d'aquí a no gaire temps, saber llegir i entendre, i escriure i fer-se entendre, serà el privilegi dels selectes que, a més, podran pensar i tot!

—Quant al local, com el judiques?
—Me n'abstinc, perquè el desconec, i per raons òbvies: he de seguir vivint a Sabadell, jo! [···]

—Com escrius les novel·les?
—Això és una mica complicat i pesat d'explicar. Una novel·la va apareixent a poc a poc dins del cap, sovint a partir d'un personatge o d'una sensació, que anoto breument; si em retorna de tant en tant i comença a ocupar un lloc, hi vaig donant voltes i es va dibuixant. Quan em poso a escriure un esquema o unes quantes idees, procuro deixar-me ben clara la columna vertebral de la història. Llavors em falta trobar la veu, el punt de vista, el to de la narració. Un cop tinc això i conec la història perfectament (vull dir que me la puc explicar a mi mateix fins al final), l'escric amb tota l'extensió necessària (a vegades són deu o dotze fulls, però l'últim cop van ser seixanta). L'escric a l'ordinador. La deixo reposar un temps i, si veig que continua interessant-me i que pot créixer per dins, vaig intercalant-hi personatges i fets, i amplio detalls que l'acostin al que vull, fins que la repasso sencera per esporgar.
Alguna vegada també he fet un esquema previ capítol per capítol i després he anat escrivint-los en ordre de preferència o d'importància fins que, finalment, ha quedat escrit el llibre i només falta repassar, que és la fase més delicada, sempre, perquè potser descobreixes que la història està mal explicada o equivocada i s'ha de deixar reposar un temps o bé oblidar-la. Últimament, però, em sento més còmode de l'altra manera.

(Joan Cuscó i Aymamí: "Semblança. Antoni Dalmases", Quadern (Barcelona), núm. 95, abril del 1994, p. 378-381)