–Parlem de poesia. Què significa el fet d'escriure'n i com definiries la teva poètica?
–Per a mi la poesia té una forma de mirall en el qual et busques i on intentes trobar el teu rostre autèntic. La poesia no pot ser un exercici merament formal, retòric, sinó que exigeix un compromís de veracitat i un esforç de lucidesa. Hi ha una dimensió estètica, per descomptat, una recerca de la bellesa, però també una necessitat d'explicar-se i un esforç per compartir aquella emoció, aquell alè últim que dignifica la condició humana. També cal dir que, en la meva poesia, conviuen factors diversos i complementaris: hi ha una dimensió més estrictament intel·lectual, s'hi pot resseguir un mapa de la Mediterrània antiga, de les civilitzacions de les quals encara ens nodrim –Plotí, Ovidi, Alexandria, el tríptic hebreu–, hi ha un vessant més espiritual i un altres que és un diàleg amb els artistes plàstics… Podríem resumir-ho dient que veig la poesia com un mirall, però es tracta d'un mirall polièdric. D'altra banda, quan escrius poesia tens la sensació d'estirar el fil d'Homer, de retrobar-te amb una tradició de segles que, en siguem més o menys conscients, continua latent en nosaltres. No hem nascut en el buit, sinó que som fruit del passat encara que sigui per esquinçar-lo i per refer-lo.

–Ets un dels poetes en llengua catalana més traduïts, i tu mateix també has exercit com a traductor d'altres autors. Com valores la traducció de poesia, les seves possibilitats i també els seus riscos?
–La poesia, quan es tradueix, es recrea, i si no es planteja en aquests termes deriva en un error. Jo he tingut algunes discussions sobre aquest tema. La traducció ha de fer que, allò que algú llegeix traduït d'una llengua estrangera, sigui realment literatura, no que es limiti a explicar-li què diu aquell autor en l'original. I en poesia això és especialment important: quan hi ha un excés de dependència de la literalitat es crea una mena d'espai no líric que distancia el lector.

–Com creus que haurien de ser, en matèria cultural, les relacions de Catalunya amb tots els altres territoris de llengua catalana?
–Les relacions s'han de basar, des del màxim respecte, en una gran voluntat de comprensió mútua i de construir ponts. Hem d'evitar els discursos emfàtics i qualsevol actitud d'alliçonament de la manera com hem de fer les coses els uns i els altres. Necessitem complicitats profundes i, alhora, consciència pràtica dels passos que podem fer en comú per sortir-hi guanyant tots. Això té a veure amb un mercat cultural comú, amb molts projectes que poden ser d'un gran interès per a tots. Tampoc no podem obviar el fet que, de vegades, els marcs polítics han afavorit l'enquistament d'unes certes distàncies que fan de mal gestionar, però hem de perseverar en la voluntat de sumar, i hi ha molts camps en què això és possible d'una manera ben natural.

(Miquel-Lluís Muntané: "Carles Duarte, passió per la cultura", Serra d'Or, núm. 645, setembre de 2013) 
 

* * *

–Com influeixen els paisatges gironins en la seva poesia?
–El paisatge et configura i et construeix: el mar, el cel, el vent, la terra treballada i la història, però la meva poesia és més pensada i duu dins seu una música per ser cantada. És fruit d'una lenta reflexió, un esforç de comprensió del món, de dir-lo commogudament.

–Què és Empúries?
–El silenci de la història i el ressò del pas dels antics que hi vivien i construïen ciutats i cultura. La porta que ens va unir al món que emergia a Grècia i Roma, els fonaments del que som. També és el Canigó, Saverdera, el Cap de Norfeu, la badia de Roses, l'amplitud de la terra badant-se per acollir el mar, les cabanes de vinya on es feia el vi que elogiava Pla, les llongades, les dunes i els pins que s’inclinen de forma incerta sota el vent però que resisteixen tenaços. És un món antiquíssim que es transforma.

–En els seus versos hi ha sovint la paraula desig.
–El desig és la pulsió primera de l'existència i la força que empeny a gaudir de ser tu mateix amb l’altre. El desig t'afirma davant la perplexitat del món.

–Bullirà el mar com la cassola al forn?
–Això deia Ausiàs March. Ell i Jordi de Sant Jordi són dos gegants de la nostra poesia, però reivindico Pere de Torroella, nascut a la Bisbal d'Empordà i senyor del castell de Sant Martí d’Empúries, que va ser un dels poetes més notables del segle XV.

–Portar corbatí fa poeta?
–El corbatí és una manera somrient de vestir-se formalment.

–Què és Cap d'Any?
–La llum que minva i convida a la introspecció i a fer balanç. És quan ordenes els records que et van portant, feridorament o serena, cap a una certa nostàlgia i espiritualitat. És el silenci i l'ocasió especial per al sentiment, l'evocació i el somni.

(Joaquim Roglan: "El sol ixent és un moment màgic, com quan la lluna surt del mar" La Vanguardia [Girona], 30 de desembre de 2011)