"L'autor, en el seu relat, ens fa viure per dins, i amb els ulls dels mateixos moriscos, la trajectòria dramàtica d'una gent, primer senyora però després esclava… Escobar abandona el punt de vista exterior i s'endinsa en la vida quotidiana dels moriscos i tracta de reviure amb la major fidelitat possible, recreant-la amb molts detalls que donen la sensació directa i humana de la vida d'aquest poble. És aquesta dimensió literària el que dóna substància i interès a la mateixa història en què es basa el relat de l'autor."

(Josep Iborra. "Història i ficció", El Temps, 30 de maig del 1994.)
 

* * *

"Un testimoni cru d'una neteja ètnica, que sense voler ens du a la memòria algunes de les escenes de la guerra de Bòsnia, però la seua construcció deixa les portes obertes perquè l'autor puga desenvolupar en els capítols que segueixen tota la trama posterior. I ho tanca d'una forma circular, amb la tornada a la vall d'un treballador emigrant algerià, possible descendent d'aquells moriscos expulsats uns quants segles abans.

Escobar, amb el seu llenguatge àgil, senzill i precís, fa un petit exercici d'estil en mostrar en els diàlegs la parla típica dels valencians d'aquell temps i dels colons mallorquins de la vall, un exercici que enriqueix la novel·la i que no resulta gens feixuga."

(Manel Alonso. "Amors impossibles", Levante. Posdata, 23 de juny del 2000.)
 

* * *

"Rocco Maldini és el personatge central d'Els vidres entelats. La seua existència trista –i tristament volguda per aquest mandrós periodista de tercera fila– sembla que arribe a un punt d'inflexió quan el director del diari per al qual treballa li encomana un article aparentment banal… Rocco tindrà als dits un canvi de vida i el lector simpatitzant li farà costat. Rafael Escobar reïx a crear un personatge que es troba a la vora de L'home del carrer que cantava Espinàs, en una escala descendent, al final de la qual hi hauria, amb perdó dels lletraferits diversos, l'infal·liblement miserable Mister Bean. Felicitem Escobar perquè no és fàcil escriure destrament sobre un antiheroi tan antiheroi, i perquè contribueix a la higiene dels novel·listes pretensiosos, i perquè no hi ha res d'estrident en aquesta novel·la que es llegeix de seguida."

(Maite Insa. "Dissecció d'un antiheroi", Caràcters, núm. 16, juny del 2001.)

* * *

"Sense ni un bri de nostàlgia, però sí des de la memòria pròpia i la dels altres, Escobar ha tornat la Història arrere. Ha reconstruït el passat… Així ho han deixat escrit també Manolo Vicent en Tranvía a la Malvarrosa, Ferran Torrent en Gràcies per la propina i Albert Hernàndez en la seua impagable Temps de fang. Tots quatre han escrit del mateix temps; un des de València, a través dels ulls d'un jove estudiant de Dret, els altres tres des de pobles de les rodalies, Benicolet, Belgina i Benialfar, tots quatre amb la imatge del tramvia com a mitjà de comunicació, com a imatge col·lectiva de transició. Tots quatre s'han negat a fer de jutge, però tots a l'ensems han passat comptes als seus fantasmes… El camí de les bardisses és un llibre exquisit, escrit des de l'amabilitat més pregona i la comprensió més ampla. Rafael Escobar ha construït una prosa elegant i bellíssima, amb un lèxic farcit d'expressions recuperades, vives encara però en desús lent i progressiu, i, sobretot, de les delicioses descripcions amb que retrata els personatges d'aquell temps… Una prosa excel·lent, entenedora i comunicativa, que recrea una societat des de la memòria. Un exercici de lectura sense prejudicis, amb respecte, totalment lliure. Un llibre excel·lent." 

(Antoni Zaragozà. "A la recerca d'un temps oblidat", Levante. Posdata, 6 de juny del 2003.)

* * *

El llibre de Rafael Escobar no és una narració per a joves i no fa, per tant, cap de les (innecessàries) concessions habituals. Hi ha un fil que, malgrat la cronologia, embasta tots els relats, que els agermana. Tots es mouen entre els bastidors de la realitat, tots cinc escorcollen el rerefons de les aparences per mostrar-nos com s'hi apleguen tot d'impostures. Les dues històries d'equívocs lletraferits són els punts àlgids del llibre. Tocades del punt necessari d'originalitat, amb una construcció de personatges ferma i un desenvolupament que combina la força i la capacitat de sorprendre el lector, dibuixen un panorama en què les raons de l'èxit d'un autor i l'entrellat dels premis literaris no respon a les claus que podíem imaginar. En definitiva, cinc contes escrits amb correcció que indaguen en el vast i sovint inexplorat territori que s'estén més enllà de les aparences."

(Vicent Usó. "Més enllà de les aparences", Avui, 18 de març del 2004.)

* * *

"El novel·lista Rafael Escobarn (guanyador del Premi Andròmina 1993 amb L'últim muetzí) fa una captivadora barreja de novel·la de creixement, o growing-up, educació cinèfila i retrat de la València del franquisme en aquesta inclassificable Calendaris de cel·luloide. A estones és un document sobre el cinema i de sobte una lliçó de vida. El protagonista explica que sovint es veien més reflectits en una pel·lícula americana com Esplendor a l'herba que en una espanyola: 'Les espanyolades eren també, ben sovint i per això, un altre món on els valencians no existíem, en aquell cine espanyol amb pretensions d'espill.'"

(Àlex Millán. "El català i l'alguerés al cine Germanies", El Temps, 29 d'abril del 2024. En línia)