"–Vostè no sap el que diu si pretén canviar tota la representació sols perquè ha trobat aquests papers. Vostè encara no coneix bé la gent de Benimoraia i jo sí. Es troba contenta i cofoia amb el que té i no vol canvis. Si ho sabré jo!
–Canvis ja es van fer, i ben negatius. I ningú no protestà.
–Ah, sí? Quins?
–Doncs, per exemple, el cant de l'Àngel. M'ha dit el senyor pàrroc que la xiqueta que el representava apareixia cantant per la finestra redona de la façana, la del cor. I d'això no fa tant. Però ara ho fa a la pròpia plaça i amb això es perd gran part del sentit de l'acte i es deixa perdre una tradició centenària. Després tenim el tema dels cantants que es porten de la ciutat. Cada vegada participa manco gent del poble. I aqueix és un canvi també ben recent… i ben lamentable. Per no parlar ja del fet que tot es fa en castellà.
–Ja hi som!
–Sí que hi som, mossén Pau, perquè, amb tot el respecte que vosté em mereix, he de dir-li que la festa de l'Ascensió, tal com ara es fa, es una farsa coënt i provinciana.
–Moltes gràcies pels adjectius si tenim en compte que sóc jo l'autor d'alguns d'aqueixos canvis dels quals tant blasma. La xiqueta canta a la pròpia plaça perquè és menys perillós que fer-ho des de la finestra del cor. Els cantants de la ciutat han realçat la representació, conferint-li dignitat. Quan a l'idioma he de dir-li que, evidentment, no sóc jo qui disposà que es fes en castellà. La cosa, com es pot suposar, ve de llarg perquè ni els més vells del poble recorden haver-ho escoltat mai en valencià, així que d'aqueix tema no em pot culpar, si és que fer-ho en castellà és un delicte, cosa també molt opinable.

El coadjutor estava una mica sorprés pel to que havia adquirit la conversa i pels canvis que observava en l'expressió del vicari a qui se li marcaven clarament les venetes del front i a qui al llarg d'alguns dels moments de la parrafada li havia tremolat la veu. Mai no pensà que s'ho arribaria a prendre d'aquella manera. Allò era inesperat fins a cert punt però també li semblava com una mena de coacció que no tenia per què admetre."

(Fragment de Les hores de Vulcà. Paiporta: Camacuc, 1993)
 

* * *
 

"Mossèn Joan engolí saliva. Segons com relatés el seu problema podia, fins i tot, semblar ridícul. Millor seria exposar la situació, sense afegir ni treure res.

–Senyora, a l'interior de l'església es troba un morisc fugitiu. Un dels que burlaren l'autoritat del Baró, el vostre cunyat. Ha tancat les portes per dins i resulta impossible l'accés a l'edifici perquè deu haver acumulat obstacles al darrere. Ara està dalt del campanar i des de lo balconet recita les seues oracions agarenes en llengua d'algaravia. Els veïns es temen que no estiga cridant la seua gent. 

La Vídua escoltava hieràtica però l'expressió dels seus ulls s'havia modificat.
–Un fugitiu morisc, dieu? I per què no vos heu dirigit al batlle o al justícia de la vila.

El rector es mogué nerviosament.
–Senyora, de vegades les coses vénen com vénen i ha plagut a Déu que, en aquesta circumstància, també el batlle i el justícia es troben absents a València.
–Més correcte seria dir que ha plagut al dimoni. El poble sense autoritats i amb un moro fugitiu dins de l'església!
–Potser, a més, que no es tracte d'un fugitiu corrent. Alguns veïns diuen que es Àngel Ferrer, l'antic alfaquí, encara que altres ho dubten perquè no és fàcil distingir les seues faccions. Però, qui siga, desafia el Baró i la seua autoritat i profana la casa de Déu. Disposeu vós què fem i considereu que potser sia cert que crida los agarens perquè mos ataquen. 

L'esfinx que tenia al davant es mostrà sarcàstica.
–Crida els agarens! No haureu begut massa vi, ans de consagrar-lo, mossén Joan? Sabeu bé que lo regne és ja ben net de moriscos."

(Fragment de L'últim muetzí. València: Tres i Quatre, 1994)

* * *

"El Rocco havia perdut feia temps la seua pretesa fredor crítica i deixava anar un sarcasme rere l'altre.
–Vaguetats i més vaguetats. Millor dit, concreció fins al mil·límetre pel que fa als papes anteriors a l' 'aparició' dels papers, al 1590, i després vaguetat i molt de morro. Una falsificació grollera, trapella i desmanyotada. Com feta per un xiquet.
–Vegem: ací tenim, com ara, el lema 99, Vir religiosus, corresponent a Pius VIII. Home… Si no diu altra! Per no parlar d'aquest altre d'ací, De bona religione. Això sí que és arriscar a mort, sí senyor! Un brindis pel profeta! Ara, seriosament, no em negaràs que divises així li quadrarien a qualsevol papa. Vés mirant, vés –el Rocco resseguia amb l'índex tota la relació–. Mira, Crux de cruce, Lumen in coelo, Fides intrepida, Pastor angelicus… Açò és una broma, eh? Tot són simbolismes catòlics genèrics i adaptables a qualsevol. Com siga aquest el llistó d'exigència per a ser profeta jo m'apunte.

(Fragment d'Els vidres entelats. València: Tres i Quatre, 2001)