I

Com quan, de llums, de pòl·lens generosa,
tirava tot l'abril per la finestra,
s'ufana ara Natura: se li vessa,
per l'anyada i l'andana, l'or d'autumne.

N'és tanta l'abundor per a quitar-se
del gravamen d'hivern i de per vida,
que, boja, s'enjogassa d'utopies:
de firar-se un solstici perdurable.

I gosa de cercar de cor, i crida
nom i presència, de trobadures,
d'un somrís amagat al cor del cosmos.

Per tal de retrobar-lo i esguardar-se
estàlvia al seu si, se'n jugaria,
dels estalvis de l'any, àdhuc la vida. 

(Del llibre Cançó de bressol per ajudar a benmorir galàxies. València: Ed. Víctor Orenga, 1986, p. 21)
 

* * *

Alba al Bosquet de Moixent

Les terres, blanques. Negres, els pins i les alzines.
De boira baixa grises, les llomes i fondàries.
El món, parat encara. La llum, inofensiva.
T'has de plantar la tenda damunt l'espill de l'aigua.

(Del llibre La dansa de les hores. Catarroja: Perifèric, 2006, p. 47)

* * *

II

Ciutats com Brandemburg, on la tenebra
resulta moderada, concertades.
On, de proporcions asserenades,
l'assumpta finitat de la palpebra.

Del cor ensems, de les ardors donades
al tall, a la carena i a la gebra.
D'una llum que, guarida de la febra,
il·lumine sens ira les murades.

Així, de pau, tallat i just lo somni,
faig la cançó. I ni m'acuit d'eixida,
ni rest poruc: em lliure al seny i a l'aula.

Potser així, tocant fins l'alt insomni,
civil faré la fera i amansida.
La música compon la vella faula.

(18, 22-23/II/83)

(Del llibre Partitura laberint. Gandia: Ajuntament, 1984, p. 18)

* * *

VARIACIÓ 15
CÀNON RETRÒGRAD
(A LA CINQUENA I A LA MANERA DE BERTHOLD BRECHT)
I
¿ Qui comptava els costals de botges que hi calien,
I els colps de fes i aixada, per carregar d'espatles
Francisco, el de Malena, per deixar-li les mans
De pobre de captar i de Picasso?
¿Les botges dels costals, qui les comptava?

II
¿ Quants margallons fan falta i mesures de gínjols,
Per salvar la caseta, la toca derrotada
De la tia Virgínia? El temps, rodant, ens torna
La rabassa dels pobres, la trista regalíssia.
Per al nínxol llogat, ¿quants margallons i gínjols?

III
¿Qui gosarà exigir l'impòsit dels llidons i dels canuts de canya,
De l'humil puro-moro i del pamfígol, del calaix esquifit
De la tia Teresa la Navarra? Cobrava a la menuda
El pobre punt d'honor dels xiquets pobres.
L'impòsit dels llidons, ¿qui gosarà exigir-li'l?

IV
¿Quantes àries valia la ceguesa,
Quantes cada casaca de Johann Christian
O el pa i la mescla per a fills i filles, que el pare Bach pagava nota a nota?
¡Quantes variacions que Sant Tomàs, a Leipzig, oïa i no es creïa, quantes àries
I quants cànons retrògrads costava la ceguesa?

V
¿I quants, la dignitat de cada botja,
De cada margalló, de cada gínjol,
De l'abrigall, als muscles, de les vídues,
Dels llidons malvenuts o de la regalíssia,
Del Petit llibre d'Anna Magdalena?

(Del llibre Variacions Goldberg. València: Denes, 2015, p. 48-49)