–Professor agregat de valencià, de Batxillerat, ¿quan comença a escriure poesia?
Escric des de molt jove, encara que vaig començar a publicar més bé tardanament. Fins a finals de la dècada dels 70 no va eixir el meu primer llibre: Fragmentos con figuras..., un poemari escrit en castellà amb un títol una mica rar –culturalista, com es deia aleshores– que va ser reconegut per l'Ajuntament de Gandia amb el Premi Ausias March de poesia en 1979 en la seua convocatòria bilingüe. En aquell moment encara no escrivia en valencià.

–Per què adopta el valencià com a llengua dels seus poemaris i escrits?
–La meua llengua materna és el valencià. Sóc natural de la Costera. La meua mare era de l’Alcúdia de Crespins i el meu pare de Canals. A casa, com és natural, parlàvem valencià. En aquella època, era impensable una educació escolar en valencià: el castellà era, moltíssim més que ara, que encara volen que siga, "la lengua indiscutida e indiscutible del imperio". Afortunadament, passar pel seminari de Montcada i la meua trobada, en els seixanta, amb els nous aires culturals d’Europa que ens portava una fornada de professors joves i ben preparats, em van fer conscient de la necessitat de nous horitzons, com, a més a més, preconitzava el Concili Valticà II. Nous horitzons que passaven també per comprendre i viure la situació política del país, els finals del franquisme i la transició. La presa de consciència lingüística, la urgència de recuperar el valencià i reaprendre’l, ara amb criteris filològics, vingué després, a partir de la meua incorporació a Saó. Com tots els xiquets dels anys 40-50, jo havia estat producte de la castellanització. I vaig haver de revalencianitzar-me: gramaticalment, almenys.

–Quin és la teua opinió sobre la utilització i normalització de la nostra llengua, transcorreguts 30 anys de la promulgació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià?
–Honestament, crec que la utilització normalitzada del valencià en la majoria dels àmbits d’ús social ha sigut un fracàs: a banda de l’eclosió literària dels darrers 30 anys, i de la promesa de futur que està començant a quallar amb la generació de joves educats a l’escola en valencià, pense que no hem sabut revaloritzar críticament i modernitzar, des d'alguns sectors, les nostres tradicions i els nostres símbols culturals. No hem sabut construir un projecte intel·ligent de societat, sinó un projecte polític frèvol que han sabut aprofitar millor la dreta centralista que les forces progressistes. Açò a Catalunya no ha succeït així.

–Va passar pel seminari de Montcada a València. Ha sigut sacerdot?
–Sí, clar. De fet em vaig formar allí com a professor de religió i vaig treballar com a tal en alguns centres educatius. Vaig deixar l'exercici ministerial. Va ser una decisió dura, però meditada. Sóc creient i m’alegra que l’esperit del Vaticà II no haja finiquitat. Tan de bo Francisco puga reviscolar-lo.

–Com ha influït el pas pel seminari en la seua vida?
–Ha determinat la meua formació dins de les disciplines humanístiques. I hi van ser decisius els meus estudis teològics. D'allí vaig ampliar la meua formació amb la filosofia i la filologia. Passos que em van portar a ser després professor d'institut d'ensenyaments mitjans. I m’ha influït també, per descomptat, en moltes decisions de la meua vida.

[...]

–La docència què ha significat per a vostè?
–Aprendre. He après ensenyant als meus alumnes. Han sigut 30 anys dedicats a l'ensenyament. I m’ho he passat molt bé. Amb l'ensenyament he après a mantenir-me alerta. A no perdre el compàs dels temps. Ja la primera experiència en l'Escola Comarcal la Baronia, a Gilet, va ser inoblidable. Després van ser més de 20 anys en l'institut del Cid Campeador. I en altres centres. Entre ells, un any a l’IES d’ací.

–Què és per a vostè un poema?
–Uf, axí, de colp? Podríem dir, potser no del tot exactament, que un poema és la cristal·lització simbòlica, mitjançant un llenguatge carregat amb un plus de sentit, de la percepció crítica que un té de si mateix: de la seua situació interior combinada amb la que percep del món exterior, en un moment determinat.

–Es naix poeta?
–No. Un poeta no naix. Es fa. És una mescla de potencial, de sensibilitat i de treball tenaç. Tots tenim capacitat poètica, la sensibilitat, l'emoció. Però també està l'esforç, l'aprenentatge, el mètode. Hi ha dos pols en un poeta. Un d'ells és el que s'educa. La poesia és exacta. És un gènere difícil i molt exigent. No tot el que es diu poesia ho és. El que sí que és veritat és que la poesia intenta salvar l'efímer. El poeta explica que són la vida i el món per a ell i què els passa al món: ens voldríem i els voldríem eterns. Però no son, ni nosaltres ni el món. Per àixò s'ha definit a voltes la poesia com “les llàgrimes de les coses”.

–Com és la seua poesia?
–Tendisc a fer una poesia molt clàssica, molt mesurada de ritme i forma. La meua poesia s'inicia com un recorregut cultural que, nodrint-se del món grecollatí i bíblic, com a fonts d’inspiració permanents, va evolucionant cap a la introspecció i l'intimisme –amb forta atenció a la música com a vivència estètica (Brahms, Mahler, Bruckner, Bach...)–, però sense deixar de constatar els problemes i les contradiccions, doloroses, de l'exterior. La meua poesia arreplega diversos moments. Els amorosos, els ètics i els existencialistes.

–Diga'm tres dels seus poetes preferits en ordre de preferència
–Podrien ser Ausiàs March, Roís de Corella i Salvador Espriu. March, el principal.

[...]

(s/n: "Antoni Ferrer Perales", Vivaleliana! El portal de l'Eliana, 22 de gener de 2015)