II

Ciutats com Brandemburg, on la tenebra
resulta moderada, concertades.
On, de proporcions asserenades,
l'assumpta finitat de la palpebra.

Del cor ensems, de les ardors donades
al tall, a la carena i a la gebra.
D'una llum que, guarida de la febra,
il·lumine sens ira les murades.

Així, de pau, tallat i just lo somni,
faig la cançó. I ni m'acuit d'eixida,
ni rest poruc: em lliure al seny i a l'aula.

Potser així, tocant fins l'alt insomni,
civil faré la fera i amansida.
La música compon la vella faula.

(18, 22-23/II/83)

(Del llibre Partitura laberint. Gandia: Ajuntament, 1984, p. 18)