I

Com quan, de llums, de pòl·lens generosa,
tirava tot l'abril per la finestra,
s'ufana ara Natura: se li vessa,
per l'anyada i l'andana, l'or d'autumne.

N'és tanta l'abundor per a quitar-se
del gravamen d'hivern i de per vida,
que, boja, s'enjogassa d'utopies:
de firar-se un solstici perdurable.

I gosa de cercar de cor, i crida
nom i presència, de trobadures,
d'un somrís amagat al cor del cosmos.

Per tal de retrobar-lo i esguardar-se
estàlvia al seu si, se'n jugaria,
dels estalvis de l'any, àdhuc la vida.

(Del llibre Cançó de bressol per ajudar a benmorir galàxies. València: Ed. Víctor Orenga, 1986, p. 21)