Autors i Autores

Felícia Fuster
1921-2012

Aquelles cordes del vent

Comentaris d'obra

"Entre els milers i milers de versos llegits febrilment i a contrapèl del rellotge –aquesta sol ésser gairebé sempre la tasca feixuga i difícil del jurat d’un premi literari– els trenta-un poemes de Felícia Fuster em varen imantar sense retop. És difícil, segurament impossible d'explicar aquest estrany fenomen, magnètic o màgic, que fa que unes paraules, unes frases, d'algú que ens és absolutament desconegut –sense rostre, sense edat, sense contorns, sense paisatge que no sigui el seu món imaginatiu i verbal – puguin atrapar-nos amb tanta força que no es deixin abandonar fins al final, ni colgar pels milers i milers de versos, sovint de qualitat notable, que cal seguir llegint després.

[…]

«Qui sóc, què sóc, com m'han fet?, i que m'ha fet la vida?, per què parlo i escric? Que difícil és contestar. Per a fer-ho es necessitaria una altra vida. Només diré que he nascut vora del mar – a la Barceloneta – quan aquest barri era com un món petit o una gran casa, perquè tothom es coneixia, i que m'he adormit més d’una vegada sentint les onades i el vent que xiula. He fet el meu camí navegant com dins d'una Arca de Noè, poblada d'estris de treball (en lloc de bèsties) i de paraules. Abans de les nines, he conegut el gust de la sal…»

Aquesta dona enriolada, activa, vivaç, comunicativa que fa trenta-quatre anys va agafar totes les seves coses i se'n va anar a París, i que s'ha quedat a viure «la meitat de la vida enllà», que ha treballat el vidre, que ha pintat i pinta encara, que s'ha trobat «més d'un món nou» i que ha fet «moltes naixences que han anat modulant la meva o seva veu»; que podria fer-se una casa des dels fonaments fins a la teulada, ens diu – i ens ho cal creure – si el destí de Robinson Crusoe l'enxampava en algun dels seus nombrosos i diversos viatges; que va tenir per primeres joguines «les serres, els martells, els claus galvanitzats, les llimes, les frontisses», s'ha sentit des de sempre, també, fascinada per les paraules «invisibles, però no menys reals», que ha anat afaiçonant, treballant, estimant, gairebé en secret, en un espai voluntàriament solitari enmig de gent que parlen una altra llengua, amb una tenacitat i exigència poc comunes.

No puc deixar de remarcar – tal com ho feia també Marta Pessarrodona en el pròleg al llibre Vida diària /Paraules no dites de Montserrat Abelló – la situació com a mínim il·lògica que suposa el fet que jo escrigui un pròleg per a Felícia Fuster i no a al inversa, tal com sembla demanar-ho la raó dels rellotges. I ho dic amb la recança de no haver gaudit fins avui de la seva presència entre les dones – massa poques, sí, però existents: els supervivents de què parla Tillie Olsen– que davant meu, davant nostre, i en condicions molts més desfavorables, han fet camí en el camp de la literatura. Tot això hem perdut. Perquè em cal fer esment –i mai no és massa– de la quasi orfenesa a què ens hem hagut d'enfrontar les dones escriptores a l'hora de rastrejar una tradició literària que parlés des dels nostres ulls i des de la nostra experiència. No només per això, però també per això, la recuperació de la veu de Felícia Fuster em sembla, alhora, la satisfacció d'una necessitat de primer ordre i un prodigi inesperat en tombar la cantonada més veïna.

Per sort, la seva poesia – precisament perquè ho és – ens arriba tard però no pas a deshora."

(Maria-Mercè Marçal: "Tard però no pas a deshora" (introducció) dins Felícia Fuster: Una cançó per a ningú i Trenta diàlegs inútils. Barcelona: Proa, 1984, p. 7-13)

***

"A la poesia de Felícia Fuster, per contra, m'hi sembla descobrir un afany original d'investigació, de deixar-se sorprendre per les possibilitats del do poètic, per la llum reveladora dels mots, per les imatges noves, fins i tot per l'eufonia. I aquesta actitud és radicalment diferent d'aquella poesia de descobriment que avançava amb un horitzó ja definit, amb una intencionalitat prèviament controlada. Des d'aquest punt de vista, Aquelles cordes del vent m'ha fet pensar més aviat en la tradició de la poesia francesa contemporània, una tradició que té, naturalment, les seves arrels a Valéry. L'autora, però, me n'ha confessat la seva absoluta independència. El cas és que, de manera similar a alguns d'aquells poetes – Éluard, Char – o a Octavio Paz, la poesia de Felícia Fuster té un toc existencial i vital que assoleix els seus objectius a través de la investigació sobre el sentit del llenguatge. Entenguem-nos: no perquè Aquelles cordes al vent sigui un llibre obscur, clus –que no ho és–, sinó perquè l’única concreció possible dels sentiments o dels estats anímics que l'autora hi reflecteix és la que deriva de les virtualitats creadores del llenguatge. Ens trobem davant una poesia despullada perquè tota ella és destinada a la recerca de l'essència interioritzada, d'allò que hi ha darrere l'experiència no com a tal experiència, sinó com a vivència susceptible d'ésser traslladada, mitjançant la poesia, a una forma del llenguatge."

(Francesc Parcerises: "Pròleg" dins Felícia Fuster: Aquelles cordes al vent. Barcelona: Proa, 1984, p. 7-8)

***

"A partir de la lectura d'aquests nous reculls, vaig mirar de situar-la en el context de la poesia catalana contemporània, i em vaig adonar que pertanyia a l'extraordinària generació de poetes que eren molt joves durant la guerra civil espanyola, poetes nascuts/des entre el 1920 i el 1930, poetes com Blai Bonet, Maria Beneyto, Maria Oleart, Màrius Sampere o Jordi Sarsanedas. Aquesta generació, severament castigada i desposseïda de gairebé tot, ha dotat la poesia catalana contemporània d'obres atípiques i insòlites, a causa del fet que els autors i autores van haver de confegir un espai creatiu interior de llibertat absoluta com a antídot contra el miserable món exterior de la postguerra.

L'any 1989, vaig tornar a endinsar-me en l'obra de Felícia Fuster perquè estava fent recerca i lectures amb vista a una antologia bilingüe, català-anglès, de dones poetes de la literatura catalana moderna. La tesi que hi havia darrere l'antologia era ben clara: volia demostrar que existia una tradició ben sòlida de dones poetes però que estava submergida dins la tradició general. En dibuixar l’arc d’aquesta tradició submergida, que anava de Maria Antònia Salvà a Maria-Mercè Marçal, em vaig adonar immediatament que Felícia Fuster hi tenia un paper decisiu.

[…]

Al cap d'uns tres anys, el 1993-94, vaig observar que l'eclosió i ascens de Felícia Fuster en el panorama de la poesia catalana no es mantenia estable, ben al contrari. Tot plegat havia estat una breu però intensa tempesta d’estiu.

[…]

En buscar les raons del perquè abans sí i ara no, quan es tractava de la mateixa escriptora, vaig trobar-ne quatre: en primer lloc, la reiterada absència de l'autora, que residia a París, dels cercles literaris, ja que a Catalunya sempre s’exigeix que els autors i les autores estiguin constantment el peu del canó; en segon lloc, l'extraordinària originalitat de la veu lírica de Felícia Fuster, pel fet que la poesia catalana tolera molt malament les diferències estètiques; després, l'ambició intel·lectual de l'autora, ja que s'espera, gairebé sempre, que les produccions artístiques de les dones no ostentin cap pretensió en aquest sentit; i, finalment, la tossuda i orgullosa independència de Felícia Fuster, que mai no s'ha plegat davant de res."

(Sam Abrams: "La closca d'avellana" dins Felícia Fuster: Postals no escrites. (prefaci d'Albert Ràfols-Casamada) Barcelona: Proa, 2001, p. 93-94)

***

"Crec que l'aparició d'aquest llibre hauria de cridar l'atenció sobre l'obra d'una poeta enormement interessant que, com assenyalava Sam Abrams en la presentació del llibre, sorgeix a la cruïlla de tres corrents de la nostra poesia que massa sovint no són identificats en la seva continuïtat al llarg d'aquest segle sinó que són vistos, només, en l'eclosió d'unes personalitats aïllades que semblen esgotar-se en elles mateixes sense herència ni llegat: una línia que podríem anomenar vitalista que, partint de Maragall, perviu en Salvat-Papasseit, Bartra, Estellés, Martí i Pol…; la d'arrel avantguardista, que passa pel mateix Salvat, Folguera, Dalí, Foix, Brossa, Viladot, Ràfols-Casamada…; i la de la poesia escrita per dones, que, convocant afinitats més existencial que estètiques, arrenca de Maria-Antònia Salvà i enfila noms com el de Clementina Arderiu, Simona Gay, Rosa Leveroni, Cèlia Viñas i Monserrat Abelló, per arribar a la mateixa Felícia Fuster. El fet que tots tres corrents restin, com a tals, perifèrics, excèntrics respecte al que s'ha volgut definir com la branca principal de la poesia catalana d'aquest segle, no fa sinó reblar les dificultats de recepció d'una autora que, tot i pertànyer cronològicament a la generació de Brossa o Estellés, s'ha donat a conèixer contemporàniament a la dels joves poetes dels vuitanta."

(Maria-Mercè Marçal: "La guerra en versió original", Avui. Cultura (Barcelona), 20 de març 1997, p. 6)