Grafits

Veig els grafitis dibuixats
a la foscor d'una paret perduda.
Allí on es troben unes veus,
mig amagades i ben mudes
a les ciutats omnipresents.
Les veus que xisclen
i des del mur encara parlen
amb el silenci.
Sols el naufragi, sempre
té temps del temps,
per poder escriure aquests moments
adulterats, per un esprai
que fa grafitis.
I neix del pensament aquell gran crit
la veu malalta, des d’un poble,
que surt de dins d’una societat,
sempre inestable.
Centre la veu pintada es fa present:
són, els grafitis, crits silents!

(Pintant l’absència. Tarragona: Varia Editio, 2024)

* * *

La tardor mira
les catifes de seda
de fulles mortes.

La papallona
ens balla de puntetes
el vals del dia.

Les gotes d’aigua
ens escriuen missatges
als vidres llisos.

És la rosada
una llàgrima viva
damunt la fulla.

(La llum blaveja: haikus zen. Tarragona: Silva Editorial, 2011)

* * *

Les roses de la mort
Després de fer sentir la teva mà,
tenies el deler
de regalar-me roses
davant de tantes i tantes,
i omplir-me de colors
l’ombra dels ulls, vermella i excitant.
Els meus dies m’anaves curcullant
de pètals i més pètals
pel meu camí mortal.
Ben cega, com el pobre que no hi veu,
trepitjava l’estora de la tomba.
Tu seguies el teu galdós camí
de cara a l’ampla galeria.
Més tard, però, vaig veure aquella espina
que tu amagaves sota el braç;
més, no vaig ser-hi a temps
per inexperiència,
i l’espina darrera m’engolia,
tota d’un cop, sense poder dir adéu.

I ara em deixes les roses
sobre la tomba de la meva mort!

(Violència: poemes que enyoren l’amor. Tarragona: Silva Editorial, 2003)