Els artistes no només han d’adquirir el compromís d’oferir bellesa estètica als seus contemporanis, també s’han d’erigir en testimonis de la realitat que els ha tocat viure i llegar-ho a les generacions futures. Gòria Ganga no podia ser menys i com a dona, i com a poeta, en aquest llibre, Violència. Poemes que enyoren l’amor, es converteix en narradora d’uns fets que estan incrustats dins la nostra societat, fins a fer-se massa quotidians, i que a ella la trasbalsen profundament. En un exercici minuciós de posar-se en la pell d’una altra, Gòria Ganga experimenta mentalment l’horror i la soledat més absoluta de totes les dones que suporten la violència domestica. A partir d’aquí, ella va teixint uns versos impregnats del dolor més profund que pot experimentar un ésser humà: el de ser víctima silenciosa de qui, precisament, un dia va jurar estimar-te i respectar-te. D’entrada sembla impossible fer sorgir la bellesa enmig de tanta barbàrie, però l’autora no es permet defallir i conjuga la por, la tristesa i la desolació amb les paraules harmòniques dels poemes que integren aquest llibre: “[...] l’empremta d’una mà dura em fueteja la pell [...]”, “[...] em rego els ulls cada hora que passo al teu costat”, “[...] no m’entens… o no m’escoltes?”. Amarada de l’essència dels poetes de tots els temps, la ploma de la Gòria Ganga, nocturna i premeditada, segueix el seu propi ritme. Sempre fidel a la personalitat de la mà que la guia i la domina, ens contagia el missatge vital de la incessant recerca de nous camins per tal d’anar sempre endavant, costi el què costi (“[...] vull aprendre un nou vol per escapar-me de tu!”). Si els escriptors s’han d’identificar amb un estil que els sigui propi, també els lectors de poesia han de tenir un tarannà especial que els permeti gaudir d’aquest gènere literari. Diga’m què llegeixes-jet diré com ets. En aquest cas, la resposta ens arriba a través de la ploma d’un altre poeta: “Què és poesia? I tu m’ho preguntes?... Poesia ets tu!”.

(Francesca Fortuny: “Diga’m com escrius i et diré com ets”, El punt, 26 de novembre de 2003)

* * *

Quan es tracta d’amor, res millor que anar a Petrarca (el qui enamorat ens deia que “tremolo en ple estiu, cremo a l’hivern”), i Gòria Ganga s’hi atansa, al florentí, des del primer poema del seu llibre Doll de foc. Un poemari, aquest, escrit des d’un discret i pulcre jo poètic que permet al lector un nivell estètic d’identificació: i això en aquests temps que vivim de prevenció davant qualsevol mena de sentimentalisme, ens és possible gràcies a la discreció, reitero, de no caure en la narració de personals experiències viscudes i a la pulcritud, em reafirmo, de no desfermar el lirisme en la retòrica ja gastada de les passions. [...] El llibre es divideix en tres parts: la primera, Els nostres anys, esdevé una mena de breus vespres del goig; la segona i central dona nom al poemari, El doll de foc explicita la plenitud de l’acte amorós (“...et ballaré la nit”, se’ns diu de manera reiterada); i la tercera, El meu secret, pel seu to reposat i contingut aporta veracitat literàriament assolida a la intensitat viscuda, en dona fe. Al pròleg del llibre, Manuel Rivera diu que l’agrupació dels poemes pot ser arbitrària; però jo crec que una de les virtuts del llibre és precisament aquesta agrupació, on cada poema pren justificació en referència amb els altres que l’envolten, ja que considero que és en aquesta agrupació on rau una part substancial de la veracitat que esmentava.

(Quim Besora: “En la foscor de tanta llum, malgrat la nit del dia, un doll de foc”, El punt, 2 de febrer de 2005)

* * *

Gòria Ganga fa una mena d’afirmació existencial en esdevenir poeta. I això es reflecteix en aquest llibre a partir de sumes de petites negacions, tinguin aquestes una arrel externa (la manca de pau, la monotonia quotidiana de la feina, el fred dels indigents…) o a partir d’impulsos interiors que brollen d’un racó íntim i que defugen caure en la mentida o l’autoengany. El resultat és un discurs poètic madur i sincer construït, com el títol, en Íntima paradoxa. [...] Un pas per aquest poemari ens acompanyarà en la nostra intimitat quotidiana. Evocar la quotidianitat des del pensament i el sentiment, per endinsar-nos en paraules de l’autora en un mar de poesia és una bona manera d’omplir de vida i d’emoció cada petjada que fem, sigui o no raonada. És aquesta la nostra particular Íntima paradoxa. Una paradoxa que sempre ens acompanya, la que ens evoca Gòria Ganga en aquests versos, quan cada poema ens truca a  la porta i ens despulla d’artificis i vanitats; quan cada poema ens convida a cerca sense excusa la nostra pròpia veu… la veu de l’ànima. 

(M. Carme Domingo: “Sumes de petites negacions”, El punt, 12 de febrer de 2007)