ACTE I

(Nit. Al fons, les muntanyes del Montsant. Per damunt de les muntanyes, el cel estelat. A l'esquerra i al lluny, alguns llumets de les finestres de les cases d'Ulldemolins. A terme mitjà i a mig aire de la muntanya, una cova buidada a la roca viva. Al fons de la cova, una claror lleu, rogenca i tremolosa d'un llum que s'endevina que ha d'haver-hi en un retomb; davant, una placeta voltada d'un marge tot cobert de verdor, i, arran, dos xiprers. Al peu dels xiprers un pedrís. En aixecar-se el teló, els estels es van ponent, els cims del Montsant van aclarint-se lleument, i molt a poc a poc, a la llum del crepuscle, i al fons de la cova, es sent una remor d'oració semitonada, llarga i monòtona, de la qual només s'entenen algunes paraules: FRA LLORENÇ, que resa:)

FRA LLORENÇ.— Oïu mon clam; si no, per què em donàveu
aquests sentits tan d'home i tan carnals?
A la nit i a les ombres em fiàveu
i ara en les ombres, i ara en les ombres,
valga'm Déu, val!
hi bracegen set flames que abrandàveu
amb la vostra ira...

FUMAT.— (Apareix de puntetes i a passos llargs, com no volent fer soroll, per un camí de la dreta, amb aire de basarda, pres i atret per aquella cançó monòtona que li fa por, però que, com un eco, va repetint d'una manera morta)
...amb la vostra ira...?

FRA LLORENÇ.— Foc infernal...!

FUMAT.— ...foc infernal...?

(Breus moments de silenci. El Fumat es detura i, mirant per tots cantons, amb la mà crida algú que ve per la dreta, i es posa el dit a la boca, imposant-li silenci. Entra en escena l'ESCAPÇAT, amb el mateix aire de basarda. De sobte, es torna a sentir la veu de Fra Llorenç dintre la cova, i els dos lladres es queden sobtats, com no podent tomar l'alè.)

FRA LLORENÇ.— La pedra del coixí encar no és prou dura,
que hi aviveu set escurçons mortals?
La cova feia encar poca paüra,
que veig que hi lluen, que veig que hi lluen
com a punyals...

FUMAT.— (Avançant a poc a poc.) ...com a punyals...?

FRA LLORENÇ.— Els ulls de set lleons que en la foscura
treuen espurnes...

ESCAPÇAT.— (Avançant a poc a poc.) ...treuen espurnes...?

FRA LLORENÇ.— Foc infernal!

FUMAT.— ...foc infernal...!

FRA LLORENÇ.— (De dintre la cova encara i en to de cadència)

Són les set figures vives,
són les set figures vives
dels set pecats capitals.

(Silenci. Els lladres s'aturen, a terme mitjà, en el camí que passa pel peu de la muntanya, enfront de la cova, que queda més alta; no gosen aixecar la veu, i guaiten tot sovint el llumet que hi tremola dintre.)

FUMAT.— És Fra Llorenç. Cada matí, aquesta hora, fa el mateix cant.

ESCAPÇAT.— D'això en dius tu cantar?
Si no que sigui el cant de les absoltes
O el plany d'algun fosser que enterra morts,
que ressona i s apaga a dins les fosses
i en pren aquest regust de cucs tan bo! (Riu.)

FUMAT.— Sempre surts amb els morts. Aquesta boca...

(Fent gest de tapar-li la boca)

sí que sembla una fossa bat a bat
quan l'obres per a dir-me aquestes coses,
que, al seu alè, es gira un aïret de por...

ESCAPÇAT.— De por? I no et cau la cara de vergonya?
Fas por als que viuen i tens por dels morts?
Mal ofici has triat i mala colla!
Ja ho saps que en Malhivern és capità
que vol la gent a prova, i quina prova!
L'últim que vam matar, com si el veiés...
tenia els ulls oberts... la barba molla...
—Et toca a tu —em digué: —Cap a l'avenç,
O al Pou del Mas Cabres, que no té sola...
sembla que encar me'l senti, espatlla avall,
més fred que un glaç, pesant com una mola...
Saps la lluna que feia pel camí?...
Era arran de l'avenc ja feia estona,
i no gosava de llançar-lo al fons,
d'ert i aferrat que me'l sentia sobre...
tenia por de rodolar jo i tot
darrera el mort, si... (Rient.)

FUMAT.—Calla!

ESCAPÇAT.— (Rient.)
I quina prova!
(De sobte, queden un xic sorpresos d'una remor que ve de cap a la dreta)
Són ells!
(Fent-los senyal amb la mà.)
Veniu! Van sense el Capità.

FUMAT.— Millor!

ESCAPÇAT.— Ja tens raó. Si tot tremoles.

FUMAT.— Com no he de tremolar! Aquest Fra Llorenç...

ESCAPÇAT.— I els morts que et fan aquestes pessigolles...!

(Arriba una colla de lladres saludant a cor.)

ROS.— Què hi ha, Escapçat?

ESCAPÇAT.— Mireu, matant la nit.

LLADRE 1r.— (Assenyalant el Fumat.) I aquell, què té, que no se'l sent piular?
(Cridant-lo.) Fumat!
(Més fort.) Ei!

FUMAT.— (Estirant-se de braços.) Tinc una son que em menja!

ESCAPÇAT.— La por sí que se't menja!

ROS.— Com! Té por?
Fumat, has escollit mala carrera! (Riuen tots.)

LLADRE 2n.— Que no el veieu? (Se'l miren tots i riuen més encara.)

FUMAT.— Ja podeu riure, ja!
Si Fra Llorenç apunta, encar vull veure
que us escapeu etzits com un conill
i amb les orelles dretes, ni una llebre.

LLADRE 1r.— Fra Llorenç? (Riuen tots.)

ROS.— No; si és ell que li fa por,
no és gens estrany, home; és que fa respecte.
S'agenolla, i els corbs li duen pa;
alça la mà, i tots els ocells hi vénen;
si passa un llop, el crida amb una veu,
que com un gos li llepa els peus i el besa.

(Tots es van quedant meravellats.)

(La mort de l'ós. Barcelona: Catalònia, 1935. Extret de Teatre. Tarragona: Mèdol, 1993, p. 133-145)