"Ruralista i tradicionalista, Gassol, que per edat l'hauríem d'encabir dins les files noucentistes, conrea, en el teatre, les tesis estètiques modernistes empeltades, al mateix temps, del romanticisme guimeranià. Ja és modernista la seva imatge, que diríem actualment, i sobretot la seva cabellera llarga, fora de la moda del moment. Les cabelleres són un tema ben present en tota l'obra de Gassol, amarades de sensualitat —un tema que ha estat comentat en diversos articles i Magí Sunyer en parla també al pròleg de la Poesia d'aquest autor. En el seu teatre, tres són les cabelleres amb un paper important: la de la mare de La Dolorosa —sobretot quan aquesta embogeix— a La mort de l'ós, i la del personatge El Poeta a Nadal. [...]

Gassol encara creu en un teatre nacional construït a partir de la llegenda i de la poesia. Creu, com Maragall (Elogi de la poesia, 1907), en la inspiració de la literatura en la llegenda i l'elaboració d'una mitologia nacionalista, en la virtut redemptora de l'art. Predica, com Adrià Gual (Conferència curta servint de pròleg, 1887, pub. a Blancaflor, 1903), les obres 'flor de la terra', amb regust de les rondalles explicades per la mare als infants, un teatre fonamentat en la dramatització simbolista de la cançó, com una opció moderna, nacionalista i popular. Postula, com Puig i Ferreter (L'art dramàtica i la vida, 1908), que el teatre ha d'estar en mans dels poetes i no de la 'comptaduria'. [...]

Gassol defensa aquest tipus de teatre poètic, llegendari i nacional. Un teatre de la terra —'claustre matern'— protagonitzat per gent de la terra, uns pagesos —'vetlla de les tradicions'—, que, alhora, són caracteritzats per la natura, pel paisatge. I aquest teatre que preconitza el porta a la pràctica, tanmateix, d'una manera circumstancial i efímera: dues obres estrenades i publicades, una tan sols editada i una altra d'inèdita i inacabada. I, tot i que presentin trets comuns, són, en alguns casos contradictòries."

(Montserrat Palau. "Terra i folklore: El teatre de Ventura Gassol", Homenatge a Ventura Gassol. Tarragona: Diputació de Tarragona, 1994, p. 31-33)

* * * 

"Segur que Ventura Gassol era totalment pragmàtic a l'hora d'enfocar l'escriptura dels seus textos narratius. Tal com deia Poal Aregall, es tractava de fer pàtria a través de la narrativa. 'La Novel·la d'Ara' és a mig camí entre el consum de masses i la propaganda ideològica. Ventura Gassol hi encaixava. No calia que els seus textos fossin bons, tot i que se'n van publicar de bons, a la col·lecció.

El que pot arribar a doldre, fent possibilisme, és que en la narrativa de Gassol no s'hi pot trobar aquell abrandament que recorre de dalt a baix l'espinada del seu discurs polític. Allò que feia dir a Aurora Bertrana que Ventura Gassol era un actor consumat, que representava, es devia al seu públic i que, d'alguna manera, n'era el seu servidor.

Perquè la narrativa és traïdora, en aquest sentit. Cal crear la il·lusió d'una veu narrativa que faci de mitjancera entre l'autor i el receptor. I el receptor, el qui llegeix la novel·la, mai no és visible, ni tan sols no se sap si arribarà a existir. El Ventura Gassol orador, que anys més tard es podia enardir pensant en el contacte directe a l'horade dissenyar un discurs, que es deixava portar pel caliu de la massa, quan novel·lava no era capaç d'embastar la drase fluïda o retòrica, la imatge abrandada, de deixar-se emportar per la força d'un llenguatge apassionat que només li reïx en els discursos i en alguns moments de la seva composició poètica."

(M. Aritzeta. "La narrativa de Ventura Gassol", Homenatge a Ventura Gassol. Tarragona: Diputació de Tarragona, 1994, p. 86-87)

* * *

"En aquest moment, quan s'escau el centenari del seu naixement, aquesta poesia compta amb poquíssims lectors, i no és estrany perquè, per començar, qui aspiri a aquesta condició no té l'oportunitat d'intentar-ho si no és amb el recurs a les edicions antigues que estotgen algunes —poques— biblioteques. Només amb l'excepció de Les tombes flamejants, però ni aquells que s'han après de cor el sonet liminar d'aquest llibre —o com a mínim alguns decasíl·labs— no acostumen a saber gran cosa més de la poesia del seu autor. L'edició que ara presentem [...] té la intenció d'eliminar aquest entrebanc i que, per primera vegada, es pugui disposar de la poesia de Ventura Gassol en un sol volum. [...]

El poeta va esdevenir ben aviat un home públic brillant i admirat, que avançava ràpidament cap a la categoria de mite i durant molt de temps no se'n va gosar parlar d'una manera oberta. El curs dels esdeveniments el va convertir en un indestriable compost de poeta i polític. La confusió dels límits entre una i altra activitat en dificultava la valoració per separat: per una banda, Gassol era l'orador que utilitzava les qualitats d'improvisació que li proporcionava la pràctica poètica per enardir les masses, i aquesta era la seva imatge pública com a polític, per un altre cantó, els retrets que hauria pogut rebre la seva obra poètica per part de crítics que eren estèticament a les antípodes quedaven, si no anul·lats, esmorteïts per l'amistat o, ben aviat, per la condició de patriota exiliat, empresonat i, a continuació, triomfador, amb el càrrec assignat de màxim responsable de la Conselleria de Cultura."

(Magí Sunyer. "La poesia de Ventura Gassol: el penedeiment impossible", dins GASSOL, V.: Poesies. Tarragona: Mèdol, 1993, p. 13-14)