Només Déu té la virtut de callar sempre;
el fracassat, pel cap alt, cercau-lo en la veu baixa.
L'instint de la veu és més fort que la raó del silenci.

L'únic triomf capaç de sobreposar-se al triomf
rau en la imperceptibilitat o en la ignorància.
Només Déu té la fortalesa de fracassar sempre.





Tots nomem Ulisses de setè nom.
Abans portam el nom del pare, de l'avi,
del sant, del caprici, de la moda i de l'atzar.

Tots viatjam a Ítaca, i si ens demanen, contestem
que no sabem el que ens ofereix la calça que es desfà,
que ignoram allò que ens reté en el dins de la mar.

Tots somiam deixar-nos endur pel cant de la follia,
però la follia no fa per nosaltres,
i ens convencem que tot està escrit a les cartes blanques.

Tots creiem perillosament que com a mínim el gos
ens reconeixerà en tornar a casa
i que nosaltres ens hi reconeixerem com a casatinents.

Però tot port és un atzucac on amarren les recances,
on fondegen les enyorances dels camins de Dèdal
i on Circe evoca les nostàlgies de la pèrdua de memòria.

Tots portam Ulisses de setè nom
però el nom no ens anomena;
gosam desdenyar el port per la necessitat d'oblidar el mar.