Autors i Autores

Víctor Gayà

Trenc d'alba

Te'n recordes fa tot just un mes o mes i mig en el club? Ens convidares a dinar en un d'aquests àpats que adesiara t'agrada organitzar i on et sents tan feliç i content de veure'ns tots reunits, de veure la família que has construït, el teu autèntic patrimoni pairal, de veure que no cal passar pena per nosaltres, que estam situats, estabilitzats, que sembla que ja no et donarem cap sobresalt més pel fet de canviar de feina o de dona, que veus com pugen els teus néts i que en tot cas tu ja tens la tasca feta. No ho neguis, la satisfacció et brolla a doll. Doncs, te'n recordes que després de les postres, els cafès i les tertúlies a un costat de la terrassa vàrem veure una taula de ping-pong i no poguérem estar-nos de fer-hi una partideta? Quasi segur que ni te'n recordes; una partida de ping-pong, ja veus, un joc gairebé infantil, amb la panxa plena i la mica d'alcohol en sang euforitzant els punts guanyats i enrabiant els perduts. Un simple i ben simple joc que per a mi esdevindria un duel. Quantes vegades jugarem a la casa d'estiueig horabaixes sencers, infatigables, una i una altra partida, una i una altra revenja, crits i enrenou, cops de paleta, corregudes i estirades, com a folls darrera una bombolla de sabó; "quina sort que tens!", "a saber li dius sort!", ara un mat, ara una deixada; i així fins que no hi vèiem de cap bolla i era que s'havia fet fosc sense adonar-nos-en. Era una de les maneres que teníem de relacionar-nos, de reptar-nos, d'agredir-nos, fins i tot d'humiliar-nos. Llavors no ho sabia, és clar, però un cop acabades les hostilitats de taula, em trobava molt bé, i a tu et veia d'una altra manera, et sentia d'una altra manera: em semblaves, com ho diria?, un còmplice davant la resta del món, em semblaves més un altre jo, que un Super-Jo. Crec que amb aquell joc ens dèiem tot el que no ens atrevíem a dir-nos de paraula, i no estava tan malament; al cap i a la fi, aquests pares que tostemps estan intimant amb els seus fills, que tothora estan fent-se l'aleta, sempre m'han paregut una mica místics, bastant morbosos i molt cursis, i estic convençut que a tu també. Posats a cercar-li emperons, ens haguéssim pogut cercar un esport una mica més mascle i amb una mica més de contacte físic, que no hi ha toc de paleta, ni efecte, ni mat, que iguali una empenta furtiva, algun cop "involuntari", una carga legal, o un bon tour de force. Després de dinar, separant-nos dels altres i gairebé sense necessitat de dir-nos res, ens n’anàrem cap a la taula de ping-pong, com si haguéssim d'aclarir antics comptes pendents, com si haguéssim de liquidar diferències històriques. El piloteig durà uns segons tan sols. Tot d'una sentírem la necessitat de començar de debò. Férem per a qui treia. Es movia un suau ventijol que donava a la trajectòria de la pilota moviments inusitats. Els nins, que al principi ens estiraven les mànigues perquè hi volien jugar, s'havien fet fora com si de sobte haguessin comprès que aquell era un afer de majors encara que tingués l'aparença de joc d'infants, i ara miraven de lluny com si les mares els retinguessin a una distància prudencial. Es féu el silenci, o a mi m'ho semblà. Vaig començar servint jo: tres a dos en la primera treta. Hi havia moltes imprecisions, vacil·lacions i falta de resolució: què feia que no jugàvem, vint anys? A poc a poc li anàvem trobant les maneres. Dotze a tretze a favor teu i treies tu. Vaig començar a experimentar una estranya percepció que m'encongia el braç: la sensació que seria vençut. Per molt que intentava concentrar-me en el joc, la idea de no poder-te vèncer ni amb l'avantatge de ser tu vell i jo jove em tenia engarrotat: tretze a disset al teu favor. Et vaig fer una ullada incisiva, amb tota l'agressivitat que no aconseguia transmetre al meu braç i, jo no sé quina cara m'havia imaginat que veuria, però el teu rostre enrogit, els teus ulls brillants, la teva expressió alegre i divertida, i els teus moviments de teulader tot esperant la meva treta, em van desarmar definitivament perquè tu no et prenies seriosament aquell encontre, perquè no havies entès que aquell esdevindria per a mi un duel a vida o mort, perquè necessitava d'una vegada per sempre vèncer el pare, vèncer-te, ni que fos sota la ridícula forma simbòlica d'una partida de ping-pong. Disset a divuit; et preparaves per servir amb una rialleta mig nerviosa, mig emprenyadora. Què volia jo? Què et deixassis guanyar? Això sí que no t'ho hagués perdonat mai, com no et perdon que em guanyassis dinou a vint-i-un, perquè ara estàs definitivament derrotat sense donar-me una altra oportunitat per a vèncer-te. Ara ja no té remei, m'hauràs abatussat per a sempre, pare, cabró, t'has sortit amb la teva; com t'he de vèncer si ja estàs vençut? I com te'n pots anar sense donar-me l'oportunitat de vèncer-te? Per a mi era molt important. Et moriràs amb la consciència ben tranquil·la i amb la mateixa ignorància dels meus sentiments que altres vegades. Vosaltres, els de ciències, tot just feis servir l'alfabet grec per significar magnituds, variables, símbols físics i químics; a vosaltres, els racionalistes, us costa de comprendre que les emocions també tenen el seu alfabet grec, i no només l'alfabet, sinó tot el llenguatge mitològic; a vosaltres pitagòrics de la voluntat i de la sistematització, us costa d'entendre que les neurosis estan fetes de símbols clàssics. I què en saps tu de la meva neurosi? I com te'n desentens del meu Èdip que ja mai no podrà matar son pare ni amb el ridícul succedani de sacrifici incruent damunt un altar de ping-pong?