PRUDENCI: Ai, Déu meu!

TONET: S'ha d'animar a menjar. Miri, la Maria li està preparant un pa amb tomàquet i pernil...

(PRUDENCI li tapa la boca ràpid i mira amb esglai a totes bandes.)

PRUDENCI: Calla, desgraciat! No diguis això amb veu forta.

TONET: Altra vegada? Ja n'hi ha prou!

PRUDENCI: Això és el que jo li dic, però no em val de res.

TONET: Però, que no vol posar-se bo?

PRUDENCI: Jo, sí, però ella...

TONET: Prou! A menjar i callar!

PRUDENCI: Si tu et quedes, menjaré, però si em deixes sol, ja pots tenir segur que no me'l podré menjar i això que aquesta vegada no l'ha pagat ella.

TONET: Miri, vostè i jo les hem passat morades i de tots colors, però ja és hora que tot acabi i puguem viure en pau.

PRUDENCI: Tu hi viuràs, perquè et casaràs i marxaràs d'aquí, però jo...

TONET: Quan em casi, ve a viure amb nosaltres.

PRUDENCI:  No, fill, no. El casat, casa vol.

TONET: Però no comprèn que aquí sol...

PRUDENCI: Sol? Aquí s'ha quedat i sense pagar lloguer.

TONET: Padrí...

PRUDENCI: Et dic que és veritat! Ni desvariejo ni veig visions, com diu el metge. Ella és aquí, però només es deixa veure quan sóc sol.

TONET: Però, no comprèn que això no pot ser?

(La Pepeta no és morta. Barcelona: Millà, 1980)