En La rateta es vol casar hom intenta d’adaptar a l’escena el conte popular de La rateta que escombrava l’escaleta, idea molt interessant i que, ben conduïda, podria donar per resultat un bon repertori de teatre per a infants, del qual estem tan necessitats. L’intent, però, de la Sra. Gonzàlez, no creiem que sigui del tot reeixit. Voler posar el diàleg en vers fa que personatges i escenes s’hagin de subjectar al ritme i, és clar, això produeix un falsejament de situacions […].

Ultra aquests inconvenients, creiem que tres actes […] són excessius, i més si és de cara a un públic d’infants. Potser fóra més interessant de presentar tres peces diferents, d’un sol acte cada una, i donar a les representacions un caire més de vetllada en la qual els nens participessin més activament. Cal pensar sempre que la variació i la imaginació són dues qualitats essencials en els esplais per a infants. Repetim que la idea està molt bé i que cal encoratjar tot esforç fet en aquest sentit, però és també necessari que es faci pensant en el públic al qual s’adreça.

(Josep A. Codina. «Publicacions teatrals», Serra d'Or (Barcelona), Any 5, segona època, núm. 1, gener de 1963, p. 55-56)

***

Assumpta Gonzàlez, que fa molts any cultiva amb èxit el teatre, després d'una dilatada excursió per tots els gèneres escènics, ha volgut oferir-nos una obra el patetisme de la qual s'encasella, més que en el gènere que en el seu temps se'n deia de «gran guinyol», en la categoria de que ara es diu «suspense»i que és un mot que en el català més normal, ha de ser trauduït per «amb l'ai al cor».

S'ha de reconèixer que Assumpta Gonzàlez s'ha reeixit. També s'ha de reconèxier que arribar a aquest resultat és una tasca difícil. Més quan no hi ha acció, i tota la força del dramatisme es fia al valor i a la intensitat de les paraules. [...] s'ha de dir que menar un teatre amb tants pocs personatges, i reduir-lo en definitiva a les condicions de diàleg, és una de les dificultats tan extraordinàries que gairebé diria que són les majors dificultats que presenta el teatre. Assumpta Gonzàlez no solament s'hi ha arriscat, sinó que ha demostrat la seva capacitat de menar l'escena amb un gran coneixement de caussa, amb facultats i amb ofici.

Amb aquesta obra, Assumpta González no ha fet sinó eixamplar el seu ja vast repertori de teatre d'aficionats. Ella s'ha adonat perfectament de la funció importantíssima dels elencs d'afeccionats en la manutenció del nostre teatre, i s'ha proposat de col·laborar a una tan noble com patriòtica funció. [...]

(Josep Miracle. «Amb l'Ai al cor», dins GONZÀLEZ, Assumpta: El passadís de la mort. Barcelona: Millà, 1978, p. 6-7)