Els infants de l'amor són els més bells
Chamfort

El cor: 
−I els infants indesitjats? 

D'un inconegut Olimp, cauen
ànimes solitàries,
d'ulls amortallats, 
de dolor callat...

Que el moll de l'os se sap inestimat: 
només és un, 
amb el cos que, a disgust, l'acull.

La remor amenaçant que dóna vida
excita, però, l'ardorós desig de ser:
i l'habitant de la cambra dura,
en voler durar, s'endurirà... 

Si no ha de tornar, per què l'he de recordar?
Marceline Desbordes-Valmore

El cor:
Ales trencades: 
La fosca mort ve a galop
i s'emporta el nadó.

La casa serà buida darrere seu.
I tanmateix no està sola: 
guarda immenses maletes de dolor. 

I de tots els retrets que es fa
i de guardar els escassos records,
té la front i les mans arrugades...

El seu temps és una cara assolada
i la seva mirada és llum negra: 
−El buf de la mort em crema!

Llaura pàgines mortes,
viatges d'angoixa, nits errants...

−Una part de mi mateixa ha fugit de l’univers...

(D'I anem de fred en fred, sense pensar-hi. Barcelona: Edicions Saragossa, 2016)

* * *

El cor:
─Des que ha marxat el Tu,
quants llocs vol que es tornin vans,
vol trobar-se sense mirar enrere,
fent alguna cosa de bo,
sentint-se inici, aquí i algú:
tornar a néixer tot i que sigui tant tard!

Que els narcisos mirin amunt
i, atents, deixin de ser esclaus!
Que trobin afinitats properes
i el vertigen feliç de tot allò esbiaixat!

Que ja no hi hagi límits al camp:
que els veïns siguin el bé i la veritat!

Que les anemones s'obrin al vent,
i cap morral no els causi angina.

Que les passioneres esdevinguin
petjada de paciència i compassió.

I que desapareguin les flors d'aigua
perquè pugin arrelar les flors de neu i de lluna.

(D'Els mugrons ploren sang. Salt: Edicions Reremús, 2024)