PRESIDENT: Hola, Gorriti.

PESCADOR: Hola.

PRESIDENT: Seu, seu si et plau.

PESCADOR: No gràcies.

PRESIDENT: Com vulguis.

(Silenci.)

PRESIDENT: Vull que escriguis un editorial al mateix Contrapunto retractant-te del teu diguem-ne article sobre aquell desgraciadet del port. Vull que diguis que el Comandant de l’autoritat portuària va actuar per iniciativa pròpia i que a hores d’ara ja ha estat rellevat del seu càrrec i em penso que convindràs amb mi que totes les forces de seguretat del país, des de la pròpia Comandància de Marina fins a l’exèrcit i la policia actuen en la més estricta legalitat i sota el control parlamentari. Som en una democràcia. (Pausa.) O potser no ho creus, tu, que som en una democràcia? (Pausa.) I en una democràcia que funciona cal evitar qualsevol provocació. Per això em penso que és molt convenient que un cop s’hagi difós aquest editorial marxis del país per una bona temporada.

PESCADOR: Sap perfectament que no ho faré.

PRESIDENT: No em provoquis. T’ho he demanat amb bones paraules.

PESCADOR: Posi’m a la presó, si vol, però sap perfectament que això no ho faré.

Ecosistema, p. 41 [manuscrit]

***

ELLA: No li truquis.

ELL (com si no la sentís): Un moment...

ELLA: Que no li truquis.

ELL: Ah, no? I per què?

ELLA: Perquè si heu dit —heu quedat, vaja— que ell ja et trucaria demà, doncs no trobo normal que ara tu li truquis. Deixa’l fer, potser no vol que li truquis. Si no heu quedat amb res, deu ser per alguna cosa, no?

ELL: Vols dir?

ELLA: És clar. Per què l’has de pressionar? Si vol trucar, ja trucarà, però no li truquem nosaltres! Què es pensarà?

ELL: Doncs que realment tenim ganes de veure’ns demà.

ELLA: I si ell no en té i t’ho ha dit per compliment?

ELL: Doncs que ho digui. Parlant la gent s’entén.

ELLA: Sí, però a vegades la gent parla perquè toca.

ELL: Però en Christophe, precisament ell, que ens tenim confiança, després de tot allò?

ELLA: No comencem, eh!

ELL: Molt bé, però reconeix que ens tenim confiança. O que ens l’hauríem de tenir.

ELLA: Justament. Pot ser que ell, per la confiança, s’hi vegi obligat quan no en té ganes. A vegades la confiança obliga més, no?

Christophe (1999), p. 30-31

***

ELLA: Com vols que l’estimi, ni que sigui així, després de tot el que em va fer?

MARE: Perquè saps perdonar.

ELLA: És veritat: sé perdonar; no li vull cap mal. Però no oblido. Perdono, però no oblido. I això no és rancor. I l’únic que demano és que tothom em deixi en pau, que prou feina tinc. A mi també em costa refer-me, sí, però com a mínim ho intento, i l’última cosa que necessito és que tu em vinguis a sermonejar que si he de tornar amb ell o que si ell deu estar patint i coses per l’estil. Jo també he patit, i ningú no m’ha ajudat. Ni tan sols tu.

MARE: Perquè no volies que t’ajudéssim.

ELLA: És igual. No t’ho retrec.

MARE: L’he vist plorar, a la presó, mentre em deia que t’estima i que et necessita.

ELLA: A mi també m’ho ha dit, mama, a mi també! Mira! (Treu d’una capsa un munt de cartes.) Mira! Totes les cartes que em va anar enviant des de la presó. I suposo que la bústia en torna a estar plena. Cada setmana m’enviava una carta. Cada setmana. I no hi ha hagut setmana que no m’hagi dit que m’estimava i que em demanava perdó i que només pensa en mi.

MARE: Ho veus?

ELLA: També quan m’humiliava em deia que m’estimava. I entre pallissa i pallissa també em deia que m’estimava. I entre cada «t’estimo», m’apallissava.

Necessinat, p. 19-20 [manuscrit]

***

ISMENE: És més fort que nosaltres, Antígona. És el rei. I tots pensen com ell, a la ciutat. Són milers i milers que ens rodegen, com un formiguer, pels carrers de Tebes.

ANTÍGONA: No t’escolto.

ISMENE: Ens escridassaran. Ens agafaran amb tot aquell munt de braços, aquell munt de cares i una única mirada. Ens escopiran a la cara. I haurem d’avançar entre el seu odi quan estiguem dalt del carro, entre les seves pudors, i les seves riotes ens seguiran fins al suplici. I hi haurà els guàrdies amb les seves cares d’imbècils, congestionats per culpa dels colls emmidonats, amb les seves mans acabades de rentar, la seva mirada tèrbola —que sents que encara pots cridar, mirar de fer-los-ho entendre, que són com gossos i que sempre faran escrupolosament tot el que els han dit, sense saber si està bé o està malament... I sofrir? Haurem de sofrir, sentir com puja el dolor, fins que arriba al punt en què ja no el pots suportar més; que s’ha d’aturar, però que tanmateix continua i puja encara, com un crit agut... Oh! No puc, no puc...

ANTÍGONA: Que bé que t’ho has imaginat tot!

ISMENE: Tota la nit. Tu no?

ANTÍGONA: Sí, és clar.

ISMENE: Jo, saps, no sóc gaire valenta.

ANTÍGONA (suaument): Jo tampoc. Però què hi fa!

Antígona (2017), de Jean Anouilh, p. 34-35. Traducció de Lluís Hansen