—Què ens pot dir dels seus estudis sobre Joan Fuster i de l'estreta relació, amistosa i professional, que amb ell mantenia?
—Bé, jo he estat un apassionat lector de Fuster perquè és un escriptor molt amè: és, la seua, una lectura de les coses molt directa, molt immediata i intel·ligent, amb una gran imaginació especulativa. De vegades es compara Fuster amb Pla, Pla també opina, però no té la imaginació especulativa de Fuster, eixa capacitat analítica de les coses. Qualsevol anècdota o problema sembla que va escrivint-lo com si anara traient-li punta a una llapissera, a poc a poc: i va apareixent la idea cada vegada més clara, més assequible, fins que el problema queda ben plantejat. Més que solucions, Fuster el que fa són plantejaments clars dels problemes. I un plantejament clar ja equival a una solució.
Després, també manteníem una relació amistosa des de l'any 49, quan jo acabava de venir a la Universitat de València des d'Alcoi. Sempre hem tingut una relació constant i permanent, i he mantingut amb ell moltes xerrades; i sempre ha estat el mateix home que escrivia: l'home intel·ligent, irònic, generós, un gran amic i un gran escriptor. [...]

—De quina manera s'ha desenvolupat la seua tasca com a crític literari, per exemple, a SAÓ?
—[...] En la tasca de crític literari, sempre he intentat no contar l'argument ni la vida de l'autor, sinó d'explicar la meua impressió del llibre, una visió general per tal de situar-lo una miqueta, d'analitzar alguns components bàsics del llibre de forma que puga servir d'orientació per al lector. El que no he fet ha sigut una crítica valorativa, en això he estat més reservat. M'he estalviat d'elogis o de crítiques negatives, pense que una descripció ja era suficient. [...]

—Com ha vist vostè la progressió de la societat valenciana? Quina línia s'hauria de seguir en el futur?
—S'ha guanyat moltíssim. Jo recorde quan vaig arribar a València i em van presentar quatre senyors que tenien interès per la llengua i la literatura. La resta de la societat no tenia ni idea de cap problema, no ja de la qüestió de si català o valencià, sinó de res. [...] Jo mateix vaig arribar a València i no tenia ni idea de l'existència d'una literatura catalana. [...] Ni tan sols havia llegit mai res escrit en valencià, ni un mal paper satíric. [...] Eixa societat vivia absolutament d'esquena als problemes del país: era una província més de l'Espanya franquista. [...] Si hi ha hagut un sector de gent que escriu, moltíssima més que llig i escriu amb naturalitat, i una certa recuperació del parlar, ha estat a partir de la autonomia i totes aquestes coses. Però, el que es diu ús social de la llengua i la seua valoració, això és un altre cantar. Sembla que la societat valenciana no està per la recuperació de la seua llengua, sinó que segueix espanyolitzada, castellanitzada en moltes de les seues zones [...]. Ací s'ha perdut moltíssim terreny. Ara, on s'ha guanyat molt ha estat en l'àrea cultural. [...] La dinàmica de la societat valenciana general no és, però, la que s'hauria de seguir. I és, potser, que la ruptura que esperàvem no es va produir, per desgràcia: l'autonomia es va plantejar en uns termes regressius, es van perdre moltes batalles, i ja no sols la bandera. La llengua, la recuperació de la llengua, el nom de la llengua, l'extensió, la difusió, l'ús en tots els nivells de la societat...

(Conxa Rovira. "Entrevista a Josep Iborra", Saó, octubre 1995)