Autors i Autores

Josep M. Jaumà

Antologia

Escena 2

Berenguer de Saltells, els quatre monjos. Berenguer s'enfronta amb els monjos, que no li deixen veure l'abat.


BERENGUER (sol, adreçant-se al públic)

Permetin que em presenti: Berenguer de Saltells.
Potser no em reconeixen, però sóc veí seu;
vaig néixer prop d'aquí, fill d'una noble
nissaga de senyors, amos de mig Vallès.
Acabo d'arribar d'un llarg viatge,
de voltar terres i conèixer gent;
i a fe que m'ha agradat no haver de viure
en aquest cul de món! He volat lliure,
fent i desfent com m’ha vingut a pler
sense aturar-me fronteres ni lleis:
jo sol he estat la meva pròpia llei.
De gust hi tornaria, si no fos
per un petit inconvenient: la bossa
se m'ha quedat més orfe que un badall:
no hi queda un ral partit per la meitat.
I quan arribo a casa amb el bon fi
d'omplir-la i de tornar-me'n a envolar,
ara em trobo que el pare se m'ha mort
(ja me'n faig càrrec, ja: és llei de vida)
i, el que és pitjor, que m'ha desheretat.
Desheretar-me a mi, com és possible?
No ho puc entendre; que no sóc l'hereu?
Que no hi ha lleis, ni normes, ni justícia?
On anirà a parar aquest país nostre
si qualsevol pot fer allò que li rota
a l'hora de signar el seu testament?


COR DE MONJOS

El vostre estimat pare, Raimundus de Saltellis,
baró de grans virtuts, ple de mesura i seny,
passà els seus últims anys de vida entre nosaltres
pregant i treballant igual que un monjo més.


BERENGUER

I on ha anat a parar la meva herència?
Qui s'ha fotut al sac el que és meu?


COR DE MONJOS

Era tan generós, tan savi, tan prudent,
un home tan honrat i obert als altres,
que ens ho va deixar tot, al testament.

(De Pedra i sang. Sant Cugat: Associació Amics de Pedra i Sang, 2005, p. 33-36)

* * *

"La poesia de Philip Larkin significà un gir brusc des del llenguatge sobrecarregat de metàfores surrealistes dels anys cinquanta a Anglaterra (Dylan Thomas en fou el representant més destacat) al llenguatge del raonament, de l'argumentació, i també al més planer de la vida quotidiana. Sense trivialitzar-lo. Mantenint-lo dins unes formes elaborades i estrictes. I procurant, alhora, de no ofegar-lo ni encotillar-lo, guardant el seu to col·loquial i sovint punyent.

Jo he intentat de reproduir aquest joc, mirant de calcar –segons la dita de Valéry– son i sens: so i sentit. Delicat equilibri, necessari perquè no s'esbravi del tot la memòria dels versos."

(D'Aquí: Trenta poemes. Barcelona: Edicions del Mall, 1986, p. 17)