A Narcís i l'altre Pàmias arriba a la plena substanciació dels seus materials poètics. Més que en cap del seus llibres anteriors, aquí la qualitat d'estil és, abans de tot, bellesa expressiva sostinguda en la força interior del llenguatge poètic. En això sembla seguir el desideràtum del seu admirat Vincenzo Cardarelli: "Arrivare alla grammatica per forza d'ispirazione, questa mi sembra una maniera di scrivere". I no a l'inrevés, és clar, com acostuma a bastir el seu edifici el mimètic poeta d'escola. Una divisa fàcilment constatable al llarg de tota l'obra pamiasiana. Fins i tot en l'etapa fundacional de la seva poesia -La meva casa (1969) i sobretot Acta i record d'un temps empresonat (1973-1974)-, amb els reclams evidents d'un temps sotjat per la immediatesa cívica i política, Pàmias evita el pes excessiu del didactisme programàtic. La consciència sociohistòrica no perd de vista mai ni la posició ètica del subjecte líric ni la voluntat estètica derivada de l'extremat rigor del seu llenguatge poètic.

(Jaume Pont: "Jordi Pàmias: Poesia i alteritat", Avui, 7 de febrer del 2002)

* * *

[...] es tracta d'un nom de pes dins el panorama literari català, un paisatge que sovint oblida els poetes de les anomenades províncies, en aquest cas de la remota i llunyana i secreta Lleida. Pàmias no és un autor més que publica un llibre més, sinó que ha sigut, i és, per a molts una mena de mestre que indica els camins que un ha de seguir a l'hora de compondre, de crear, però també a l'hora de pensar i sentir la literatura. [...]

Terra cansada, un poemari que sembla escrit des de la perspectiva dels anys i que crec que conté tots els elements propis de la seva poesia, com ha escrit Miquel Maria Gibert. Amb una riquesa formal resplendent i una fondària negra com un pou, obsessiva i esborronadora, s'hi diuen les barbaritats més grosses amb la música més subtil. Pàmias escriu sempre el mateix llibre, com fan els grans poetes, i el que va canviant és la perspectiva, la mirada cada cop més nua sobre les coses.

(Txema Martínez Inglés: "Parla el mestre", Avui, 26 de juny de 2004)

* * *

En el títol del primer llibre del conjunt, Terra cansada, hi trobem un evident eco d’Eliot. En aquesta obra la figura de l’alzina negra esdevé l’arbre de la mort. Perquè en Pàmias sempre trobem una lluita entre la mort i la renaixença, entre l’alzina que resta sota la boira i el nou brot alegre i jove. En aquest sentit Terra cansada conté un dels poemes destacats de Pàmias, titulat Clot del llop. Hi ha una falsa simplicitat en Pàmias, un recurs humà que s’amaga en la cançó o en els referents directes amb l’objectiu de parlar-nos, entremig, de les coses més profundes. Com si bastís una gran paràbola, el poeta esmenta el garric i el timó, la negror que es contraposa a la primavera, l’esperança incerta d’una brostada. Paral·lelismes, insinuacions, paraules evocadores. Pàmias compara l’estimada amb un castell, com Jordi de Sant Jordi: “Fina espitllera / del meu castell”.

(Lluís Calvo: "Jordi Pàmias: vell com l'alzina, jove com el poltre", El Núvol, 16 d'octubre de 2015)

* * *

El lloable projecte que Jordi Pàmias ha confiat a Pagès Editors —publicar la seva obra poètica completa— arriba amb aquest sisè volum a una recopilació, subdividida en tres seccions, que inclou poemes esparsos de tres etapes ben diferenciades per l'autor, que, a més a més, té la cortesia d'explicar-ne les vicissituds en una introducció. Es tracta d'un llibre que té l'interès, per al lector de l'obra pamiasiana, de fornir testimoni escrit des de l'adolescència de l'autor fins a la cinquantena. Les tres seccions corresponen, doncs, a "Adolescència i joventut (1954-1962)", que va dels setze als vint-i-quatre anys, "Primera maduresa (1963-1978)", dels vint-i-cinc als quaranta, i la tercera secció, "La veu consolidada (1981-1988)", que comprèn dels quaranta-tres anys fins als cinquanta.

La gràcia d'aquesta mena de recull és la possibilitat de veure néixer i créixer un estil, amb totes les vacil·lacions i giragonses que calgui, i amb tots els encerts, que no són pas pocs. Justament, el que sobta d'entrada és la fina oïda que mostra Pàmias des de la primera adolescència –qualitat, tot s'ha de dir, que es té o no es té– i també el criteri afinat a l'hora de triar els mots i de construir el poema. És natural que en les provatures de les primeres seccions hi hagi resultats desiguals, però aquestes tres qualitats esmentades ja són presents des d'un principi, i l'experiència i l'ofici no fan sinó incrementar progressivament l'excel·lència, que arriba de manera ineluctable. El valor musical, el gust i el coneixement de la llengua, i el sentit "arquitectònic" en la construcció de l'artefacte verbal que és el poema. Hi trobem, com en un calidoscopi, tots aquells temes que seran recurrent al llarg de tota l'obra coneguda de Pàmias: la descripció del paisatge i la natura que l'envolta, la manifestació amorosa, el sentiment religiós, el realisme social, a cops tenyit de sàtira, la volada filosòfica, l'autobiografia o el motiu històric. Però el que realment és significatiu d'aquesta novetat editorial és l'admirable "voluntat d’art" del poeta Pàmias, que d'una manera artesanal i honesta ha anat bastint un corpus literari que fins i tot en l'obra esparsa queda reflectida (l'esmentada voluntat) en tots els seus caires i bondats. Les troballes que en podríem subratllar són tantes que no caben en aquest migrat espai, versos lapidaris, com "Temps d'alta llum, que n'has estat de breu!", o "La grisa llar del misantrop m'ensenya/que cal comprendre i estimar, tot junt". La cançó que no s'acaba.

(Víctor Obiols: "La meva cançó primera", Ara, 17 de setembre de 2016)