Cal dir-ho tot seguit: es tracta, aquí, de lamort instantània.

No és gaire agosarat, doncs, de creure que la persona afectada, un noi de 15 anys, no va tenir temps de patir. Tanmateix l’esglai de veure’s el tren a sobre, mentre els seus dos companys, que anaven al davant, sortien com podien del cotxe, li degué durar el temps just de proferir un crit, acabat en sospir, darrer alè de vida. Ni els seus reflexos veloços, de jove, no li permeteren escapolir-se del perill i unir-se, sa i estalvi, als altres; llevat que estigués un xic distret, refiat, o bé que la seva posició, la de la salvació, no fos tan avinent a l’obertura com les dels altres. Qui ho sap. Només podem constatar, inútilment, que hi ha hagut una diferència de tracte, entre allò que és definitiu, la mort, i allò que és transitori, el pas per la vida. El poeta Jordi Pàmias ha traslladat al teatre el dolor de tothom, de tot un poble del Pla d’Urgell, per la mort inesperada, incomprensible, d’un vailet trempat, d’un dels seus. El camí del títol de la peça no és una metàfora: vol dir un pas a nivell: en aquest cas, per acabar-ho d’adobar, mal assenyalat, gairebé invisible. Algú és (oera) responsable de la deixadesa mortal. L’autor no s’està de tipificar el personatge, un funcionari indolent i equívoc, en un cafè de Barcelona: què en sap ell de l’Urgell ni què vol dir l’estimació d’un fill únic! Com Seamus Heaney al poema L’estiu que vam perdre la Raquel (dins La llanterna de l’arc, en l’excel·lent versió de Francesc Parcerisas) o bé, més a prop, com Pere Quart en el poema (del llibre Circumstàncies)dedicat a la seva neboda Montserrat Riera, ara també el poeta de Terra cansada s’insurgeix, però escenificant-ne el dol, contra la mort jove, contra el flagell del morir abans d’hora, associat massa sovint al moviment, al gest d’independència personal que, vehicle en mà, vol fer el temps més lleuger. Són planys que només difereixen en el mitjà: per al poeta de Belfast, la bicicleta; per al de Sabadell, la moto, i per al de Guissona, el cotxe esclafat pel tren. Però Jordi Pàmias ha volgut que el dol fos compartit i que la mort instantània tingués així una continuació, basada en el record, de cara al públic.

En certs procediments, Camí de mort m’ha fet pensar en el teatre nord-americà de mitjan segle XX: Thornton Wilder, diria en primer lloc, per Our Town i en general per la seva estimulant, gairebé increpant voluntat d’adreçar-se al públic, de fer del teatre una descarnada exposició d’un drama col·lectiu. Obra de poeta, Camí de mort no es despulla tant. La seva irrupció és més íntima. Al cap i a la fi, què hi ha de més íntim que la mort? Fins i tot quan és més inacceptable, més impúdica, com l’anomenà Píndar. No podem oblidar gens (la veritat que hi ha en l’obra no ens ho permet) que som –almenys d’aparença– a l’altre cap del mateix camí: d’aquell camí lentíssim, tot acolliment, punt zero, descrit pel llibre de Marie de Henneze La mort íntima, que commogué fa anys tot Europa, on la mort –com deia François Mitterrand, malalt de mort, al pròleg– és un acompliment. De què? D’una vida (com les d’aquella unitat de cures pal·liatives) que ha fet un trajecte més o menys llarg, normal, i ha hagut d’aturar-se a poc a poc gairebé sense creure-s’ho, fins a arribar a esdevenir l’altre d’ell mateix i acomplir-se en el desistiment. Camí de mort presenta, és ben clar, una mort sense pal·liatius.

Jordi Pàmias s’ha enfrontat, doncs, amb el problema, situat entre el que és sublim i el que és ridícul, que deixa una mort al seu darrere. Qualsevol mort. Un fet concret que obliga a prendre posició a tothom. Cadascú a la seva manera, segons els lligams, segons les edats de la vida; però, per damunt de tot, segons la pròpia cultura de la mort: la del mestre (un alter ego possible de l’autor),la del capellà, la de la mare (l’ésser, com a dona, del nostre contacte amb la terra, segons Kafka)...

El dol, que mantinc que és compartit, és el problema en el qual el drama toca fons fins a haver de reconèixer el triomf de la mort. Està dit amb l’exclamació final del pare:“Hem de viure, Àgueda, hem de viure!”, el dia del primer aniversari de la mort del fill. L’autor no defuig aquest tema central. Tot l’intermedi és un retorn a la irreparable, tòpica, fugida del temps. No és cap retret, sinó un mèrit de la conducció honesta del drama i de l’expressió correcta d’un sentiment.

C.S. Lewis en el clàssic Un dol observat s’hi acarnissa.
Arriba a escriure: “He descobert que el dol apassionat no ens uneix amb els morts sinó que ens en separa”. A Camí de mort el dol s’observa honestament i amb poemes (bons) i cants entremig (jo faria fora el Vell pelegrí, però, i mantindria el Rèquiem de Mozart) que hi acompanyen. M’agradaria molt de veure-ho representat, que així ha de ser amb el teatre. I commoure’m i aplaudir. De debò.

(Joan Triadú. "Jordi Pàmias escenifica la mort"., Avui, 18 de gener de 2006)