Les dèu del matí han sonat. Al meu devant ha pujat al tramvía la hermosa vehina que tot sovint ix al balcó ab uns pentinadors blau de cel d'ample mànegues perdudes, la soperba cabellera rutilant mitj desfeta, tota daurada, fent alçar en l'ayre'ls ulls als genets y vianants, atrets per aquella gaya taca viva.

Perl vehinat se'n conten moltes de coses de la vehina nova. Es –diuen– andaluça y viu ab un militar de certa edat que les males llengües creuen que no li es marit perque no més de tant en tant ve a passar uns díes a casa seva.

La dama es alta, ben plantada, de pit exuberant y caderes plenes; porta pel carrer uns trajos virolats en que hi domina sempre'l vermell, y grans pengerolls de braçalets y cadenes.

Son rostre ni es bonich ni jovenívol, però sota'ls barrets cridaners brilla una soperba cabeller d'or rogench que cau fins a les celles fosques en un gros cargolament, descobrint la nuca carnosa. Té'ls llabis prims y la boca desdibuixada, el nas menut, els ulls petits y poch dolços, y demunt d'ells un plech del front contràu les celles, treyent al visatge tota expressió de bondat.

(Del llibre Clixés: estudis en prosa, 1906)

* * *

Aquí les dònes, les filles de familia, no apliquen llur inteligencia y llur activitat més que als afers casolans o a les frivolitats. Es més: fins, per a moltes d'elles, per a la majoria, una dòna que ocupi la seva inteligencia o les seves mans, y sobre tot que guanyi diners, es considerada com un ser de classe inferior a la seva, ser al que es pot ridiculitzar, amb gran menyspreu, encara que aqueixa dòna posseeixi una cultura o unes capacitats que li permetin viure sense esser una càrrega per a ningú, sinó tot lo contrari; estat social altament dignificador.

A proposit d'aquesta opinió que solen tenir moltes dònes d'aquestes terres respecte de les capacitats femenines, recordo la trista impressió que em causà una vegada el criteri d'una senyoreta que desitjava agraviar y desprestigiar publicament una senyora qui, per ses especials condicions de cultura, ha arribat a ocupar en l'intelectualitat catalana un lloc que, no solament li ha permès resignar-se a imprevistes adversitats de l'existencia, sinó també instruir sos fills sense esser una càrrega per a ningú.

L'agravi public, l'injuria depriment amb que aquella senyoreta, filla de familia catalana, creia deshonrar la que considerava gratuitament com una enemiga, consistia en declarar-se, en la premsa, "massa noia de sa casa per fer d'escriptora".
Aquesta trista declaració va semblar-me terriblement dolorosa per la lamentable eloqüència que encloia. Y una immensa llastima va apoderar-se de mi al pensar en el destí a que's veurien reduïdes, a Catalunya, tantes y tantes noies de sa casa, com aquella, si per desgracia's trobessin davant de certs problemes morals y materials, fills de les contingencies de la vida, amb el sol bagatge de llurs mans blanques y de llur cervell buit, perduda l'auriola de pocs o molts cabals amb que avui disfrecen tantes dònes l'inutilitat y vanitat de llur existencia, la buidor de llur ànima, y l'absència absoluta de tot cultiu moral y intelectual.

Sí: vaig sentir una profunda llastima per aquella ingenua declaració feta publicament per una filla de familia catalana; y alhora s'apoderà de mi un ardent desig de posar totes les meves forces al rapid assoliment d'una cultura femenina en nostre país, que estalviés en endavant coses tant funestes y... vergonyoses com la declaració que acabo de permetre'm recordar aquí.

(Del llibre Cultura femenina. Barcelona: L'Avenç, 1910, p. 80-82)

* * *

Joana: Y crèguim mamà, si vostè per desgracia s'hagués vist en aquest cas, no li hauríen valgut reflexions, ni consells, ni rès. Tota s'haguera revoltat, y passant per damunt de totes les convencions s'hauría separat del seu marit. (Exaltantse ab ses propies paraules) Ah! no! Entre en Lluis y jo tot s'ha acabat. Jo no vull les deixes de ningú. (Pausa. Després d'un moment de desolació muda, se dressa com havent près una resolució y diu ab esclat) Ah! però ¿què s'ha cregut que no tinc sanch en les venes? (Camina per l'escena. Jo'm venjaré! Al cap d'avall soch massa jove pera renunciar a la vida! No parlava vostè de que soch a temps de referme una felicitat?... Donchs no faré més que seguir l'exemple del meu marit. Ademés no seré la primera, ni la derrera.

Donya Maria: (Que mentres sa filla ha anat parlant, ha estat sostenint ab ella mateixa una lluita molt gran, s'adona de les darreres paraules de Joana, y torna a la situació alarmada) Què dius, ara?

Joana: (Els ulls encesos, segueix) Dich que ja qu'ell m'ha mancat, no'm vull sacrificar. Que se la quedi, la seva... Lulí; aqueixa dòna que fins porta nom de bestia; que se la quedi, que a mi no m'ha de mancar qui'm vulgui... Qui'm vol?

Donya Maria: (Com aturdida) Es que't tornes boja? (Molt nerviosa) Vaja noya, calla!

Joana: (Exaltada) Avuy mateix jo...

Donya Maria: Prou! No sans lo que dius. La gelosía't fa perdre'l cap... Tu no ets capàs...

Joana: (Irada) Y, què sab vostè de lo qu'es capàs una dòna en el meu cas?

Donya Maria: (No pot més. Tot d'un cop, se dressa com transformada, rejovenida, y la veu dolorosa y vibranta, el rostre tramudat, s'encara ab sa filla) Què no ho sé, dius, desgraciada! Més que tú, ho sé. No haig de saberho!

(Del llibre Els Ídols: quadre en un acte y en prosa, 1911)