Carme Karr (1865-1943) adopta una actitud absolutament nova. Com a escriptora va assumir plenament la seva condició d'intel·lectual. Va publicar novel·la i teatre. La novel·la La vida de Joan Franch va ser premiada als Jocs Florals de 1912. Va col·laborar a la premsa diària, i amb el pseudònim de "L'escardot" va ser assídua col·laboradora de Joventut. Neboda d'Alphonse Karr, posseïa per tradició familiar l'habitud i el respecte de l'activitat intel·lectual. Com a feminista va lluitar resistint els fracassos, podríem dir fins que el Feminisme va desaparèixer dels escenaris d’Europa. La seva tàctica va ser fluctuant perquè no estava gens segura del terreny que trepitjava, però la seva ideologia no va variar. Creia en la promoció de la dona, i estava convençuda que li era necessària una escola que la situés al mateix nivell intel·lectual de l'home, un aprenentatge com el que reclamava la Nora d'Ibsen. Paral·lelament a aquest aprenentatge calia també desmitificar l'home omnipotent i omniscient i retornar-lo a la seva dimensió de persona i per fer-ho se serví fins i tot de la ironia, arma no gens corrent en mans femenines. No es va fiar ni mica ni gens de la filantropia de les velles dames. Quan s'intenta fundar de nou les Lligues de Compradores que pretenen alleugerir les penalitats de les dones que treballen comprant més al patró que les traci més bé, menyspreant els preus baixos que s'han obtingut indefectiblement amb salaris de fam, Carme Karr escriu:

"Doncs bé... ¿No sembla més lògic que ans de fundar aquí les Lligues de Compradores, que tinc por que no aconsegueixin encara avui l'èxit que es proposen les seves generoses iniciadores, les dames barcelonines, procurin aconseguir la reglamentació del treball de la dona i del seu aprenentatge, dirigint-se a les mateixes modistes, a les mateixes obreres, demostrant-los la necessitat d'associar-se, de sindicar-se, ja que la unió fa la força per resistir tot embat?"

Però aquestes són explosions escasses que semblen sorgir del fons del pensament de Carme Karr. Des d'un principi ella es mostra més prudent en les seves opinions, més cauta, més disposada a fer admetre que el Feminisme que la nova revista propugna, no aconseguirà altra cosa que una dona més divertida, més mundana, molt més pendent encara de la vida del seu home, que no ho havia estat la dona tradicional.

Maria Aurèlia Capmany. El feminisme a Catalunya, 1973.

 * * *

La recuperació de personalitats femenines avui per avui a Catalunya, per exemple, no es pot fer sense Feminal, com tampoc no es pot parlar de la incidència del moviment sufragista a Catalunya a principi de segle sense la informació que subministra Feminal.

Isabel Segura i Marta Selva. Revistes de dones 1846-1935, 1984.

* * *

I bé, tot i aquests antecedents, Carme Karr, s'incorporà des de ben jove a la vida cultural catalana, i es llançà, sense cap complex, a escriure en aquella llengua que no havia après a l'escola ni era de la seva família. Dominava perfectament el francès i el castellà i força bé l'alemany, però en poc temps el català fou la seva llengua predilecta. Començà a escriure a les pàgines de la revista Joventut l'any 1902, però amb pseudònims: una noia que escrivia no era gaire benvista a casa nostra, en aquell temps (recordem, per un moment, el cas de Víctor Català). I així l'escriptora Carme Karr s'amagà rere els noms "Una liceista" -per les crítiques musicals. i el més popular i ben aviat prestigiós "L'Escardot" (no oblidem que fonèticament "Karr" i "card" sonen igual). Apel·les Mestres fou dels primers a saber-ne el secret i, gentilment, l'obsequià amb un delicat dibuix d'un escardot morat que ben aviat ornamentà les cobertes de les cançons que Carme Karr musicà sobre versos del poeta i dibuixant, el 1903, i les cobertes de l'obra teatral Els ídols (1911), apunt ben encertat sobre la vida matrimonial de la burgesia barcelonina, estrenada amb èxit. Només hi ha dos personatges: la mare i la filla, que es confessen mútuament les infidelitats dels esposos respectius. Tres anys més tard publicava dos volums de narracions breus, molt ben escrites, que meresqueren els elogis de Joan Maragall: Bolves (L'Avenç, 1906) i Clixés (Joventut, 1906). Com havia dit Apel·les Mestres, "De les vores dels camins / l'escardot en fa jardins...". Estrenà dues obretes de teatre, Caritat i Un raig de sol, elogiades pels crítics del seu temps.

Josep M. Ainaud de Lasarte: "Carme Karr, escriptora i feminista", Serra d'Or (Barcelona), núm. 409, gener de 1994.

* * *

Cap als anys vint, com ja he apuntat, Karr es va radicalitzar, sense descuidar mai la família. Per bé que la represa de Feminal va fracassar, segurament aprofitant que el seu fill era el secretari tècnic de la famosa Exposició Internacional de Barcelona de 1929 (aquella que va ser el punt d'inflexió infraestructural barceloní, que no es tornaria a repetir fins a les olimpíades de 1992) ella es va encarregar del "Pavelló de la Dona". Mentrestant, seguia sense entrar en l'òrbita de la Lliga camboniana, per més que a començaments dels anys trenta la trobem presidint "Acció Femenina" i entrevistant-se amb el president Macià per aconseguir el vot de la dona. Per altra banda, si bé Feminal havia ja mort, no és rar trobar en aquells anys, per exemple, un grup Feminal del Centre Popular Catalanista de Sant Andreu. La llavor, pel que podem veure, havia fructificat.

Marta Pessarrodona: "Carme Karr Alfonsetti. La Ur-feminista catalana", dins Donasses, 2006.